2023 ha estat un any de tendències contradictòries. Nombrosos indicadors suggereixen que la cultura popular està guanyant prestigi social: detalls significatius (es ballen sardanes a les discoteques!), tendències de fons (més cobertura dels mitjans de comunicació) i canvis de paradigma estructurals, com ara la tramitació d’una llei holística de patrimoni que també inclourà els béns immaterials. Paradoxalment, aquest procés es viu en un context de gran precarietat associativa, marcat per l’envelliment de les juntes directives de les entitats, l’absència generalitzada d’equipaments en règim de propietat, i el finançament ínfim de l’associacionisme en els pressupostos públics.
A L’ESPERA DE CONCRECIONS
El 21 de desembre del 2023, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del Foment de l’Associacionisme, que significativament no ha comptat amb el protagonisme del Departament de Cultura. En el moment d’escriure aquestes línies (febrer del 2024), s’estan tramitant tres altres lleis que poden modificar substancialment les regles del joc: la Llei de Drets Culturals, la Llei del Patrimoni Cultural Català i la Llei del Patrimoni Cultural Immaterial Català. A l’espera de conèixer si prosperaran els avantprojectes, i en aquest cas quins seran els articulats definitius, es fa difícil determinar les prioritats que tenen les formacions parlamentàries per la cultura popular catalana. Fins que la nova arquitectura jurídica quedi ben definida, serà impossible valorar si l’associacionisme ha guanyat o perdut pes polític.
TENDÈNCIES
Els principals reptes que afronta l’associacionisme cultural estan ben identificats i són objecte d’estudi d’articles d’assaig i opinió. Per això considero més útil dedicar l’espai d’aquest informe a cinc àmbits que, si bé desperten una atenció creixent, segurament no estem analitzant de manera prou intensa ni sistematitzada.
Projecció de la Cultura Popular
En el dossier ‘Mirades polítiques’, publicat en el Canemàs 26, Dafne Muntanyola Saura considera que, per les formacions polítiques, «la cultura popular és descrita com un mitjà per a la integració i la constitució d’un ciutadà model, però és una gran desconeguda sense un valor en ella mateixa». La sociòloga adverteix sobre l’excessiva instrumentalització de la cultura popular. Quan estudiosos i activistes en reivindiquen la importància, tendeixen a apel·lar a la seva importància en criteris de democratització cultural, escola de ciutadania, convivència veïnal o vertebració social. Sintagmes que perden força a còpia d’ús i, d’altra banda, debiliten el prestigi social que el nostre patrimoni immaterial té per se.
En les darreres dècades, l’associacionisme cultural s’ha reivindicat sobretot pels beneficis socials que genera. Fins ara, que la perspectiva està canviant, s’ha posat el focus en el retorn social i la militància a la cultura catalana. Els col·lectius de cultura popular estem començant a posar l’accent en la qualitat de les nostres festes i activitats, i en les grans dosis d’alegria i diversió que ens reporta organitzar-les. Les federacions estan apostant per campanyes de comunicació i professionalitzades i encarades des d’aquesta òptica lúdica i personal. Tots plegats estem prenent consciència que brandar la secularitat de les nostres tradicions és fantàstic per reivindicar-ne la vàlua patrimonial, però que per atreure nous activistes és necessari saber transmetre l’emoció i el gaudi que sentim com a festers o activistes.
Cultura Popular i Salut
En els discursos polítics, és habitual fer referència a la importància de fer xarxa i executar polítiques interdepartamentals. En l’àmbit de la cultura popular, s’han prioritzat col·laboracions amb l’àmbit de l’Educació, tant en el camp teòric-intel·lectual com en organització de tallers i activitats.
Els projectes entre la cultura popular i les institucions sanitàries han despertat menys interès per part de les entitats i les administracions. El 2023 han estat notícia alguns projectes que demostren la capacitat que té l’associacionisme per millorar la salut de les persones a través de la cultura popular. Un parell d’exemples són el Pessebre Vivent de la Torre del Suro, protagonitzat íntegrament per persones amb discapacitat intel·lectual, mereixedor del VI Premi Antoni Carné a l’Activitat de l’Associacionisme Cultural; o bé l’ambiciós programa de la Fundació Orfeó Lleidatà, que treballa braç a braç amb els hospitals de la ciutat per millorar la salut mental dels seus pacients.
La relació entre sanitat i cultura popular probablement requeriria un simposi específic, no només per tractar simptomatologies severes, sinó també per promoure un envelliment més saludable, actiu i comunitari. El projecte Reconnectem-nos, de la Federació d’Ateneus de Catalunya és una iniciativa pionera en aquesta direcció.
Les festes i el patrimoni, a debat
La gestió del patrimoni ha estat un tema de debat recurrent el 2023. Basha Change va defensar que calia retirar els gegants que “banalitzen el colonialisme”, en referència als negritos de Santa Tecla (Tarragona) i els cubanitos de Sitges. La declaració de l’alcaldable de la CUP a Barcelona va ser criticada per l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya i nombroses entitats de base. I més enllà de l’exemple concret, va generar un debatre entorn les expressions patrimonials que, pel seu contingut (misogin, racista, homòfob…) generen rebuig social: s’han de censurar o contextualitzar-les?
Entre juliol i setembre, Nil Rider va publicar la sèrie d’articles Festa i postmodernitat al digital Tornaveu. Els tres lliuraments tenen la virtut d’oferir una mirada dual. L’autor demana a les administracions que vetllin per revertir les dinàmiques infantiloides; en concret, defensa que ni la cultura popular pot entendre’s com una activitat extraescolar ni la festa comunitària pot considerar-se una activitat lúdica. Si no es prenen mesures, pronostica que s’accentuarà el “desprestigi de la festa i l’estigmatització de la cultura popular com una cosa ridícula”. D’altra banda, Rider reclama desproveir-nos d’etiquetes transcendentals i grandiloqüents. El valor de les neofestes és que han estat acceptades i són gaudides per la comunitat. És trampós i innecessari buscar legitimacions històriques per envernissar-les amb la dignitat que confereix la paraula patrimonial.
El 26 d’octubre va celebrar-se la jornada La festa domesticada? Protocols i noves sintaxis festives, que va comptar amb la participació d’antropòlegs, tècnics, gestors culturals i activistes. Els participants van reflexionar sobre la representació social de les festes i la capacitat que tenen els protocols per adaptar-se a les noves realitats culturals i demogràfiques. Martí Torra i Marta Contijoch han redactat la relatoria i la crònica de la jornada, publicades al web de la Direcció General de Cultura Popular i al Canemàs 27 respectivament.
En els darrers anys, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha abandonat el tradicional complex que tenia en el tractament sobre les manifestacions tradicionals. La cultura popular ha guanyat presència en els informatius dels mitjans de comunicació públics. Com es pot preservar aquesta tendència esperançadora? Una possibilitat passa perquè 3Cat ofereixi una cobertura de festes destacades del patrimoni immaterial català, aposta que podria eixamplar l’afició pel folklore entre la societat catalana i al mateix temps contribuir a la desmassificació de les festes més multitudinàries.
Professionalització
Qüestió sempre latent, s’ha accentuat els darrers anys per la pressió burocràtica de les administracions, que ha empès moltes entitats a contractar la figura d’un gerent o d’un administratiu. Catalunya té pendent un debat sobre qui ha de liderar les polítiques culturals: entitats o administracions. En paral·lel, l’associacionisme necessita reflexionar a consciència sobre les oportunitats i amenaces de la professionalització: determinar si es considera positiva, i en cas afirmatiu, per quina tipologia d’entitat (associacions, federacions, coordinadores territorials…). El debat pot plantejar-se en cinc grans dimensions:
- Ontològica – Ètica. La remuneració de directius és una bona eina per dispensar una atenció més acurada als associats? O bé és una passa perillosa en la perversió d’un moviment que es fonamenta en l’absència d’afany de lucre i que té en la contínua renovació dels directius un valor afegit?
- Ontològica – Social. La remuneració de gestors culturals permet oferir més prestacions als socis, i així garantir que l’entitat competirà amb millors condicions contra les productores i altres empreses privades? O bé això és un incentiu a favor d’un model associatiu basat en el clientarisme, en el qual els socis no s’impliquen en l’organització de l’entitat i només esperen rebre serveis a canvi d’una quota econòmica?
- Democràtica. La remuneració d’administratius és una bona mesura perquè les Juntes Directives puguin alliberar-se de la paperassa i concentrar-se en organitzar activitats i programes? O bé és una amenaça per a la democràcia interna de les entitats que tinguin més coneixement del seu funcionament que els directius?
- Política. La remuneració de professionals permet que les entitats optimitzin els recursos provinents de les subvencions? O bé la consciència que el pagament dels salaris depèn directament dels recursos públics afebleix la valentia de les associacions envers els governants?
- Distributiva. La remuneració de gerents és positiva per aconseguir el màxim de recursos provinents de les subvencions públiques? O bé provoca una major desigualtat entre entitats, al fomentar que aquelles que tenen assalariats puguin preparar millorar les sol·licituds d’ajudes pública i presentar-se a més convocatòries?
Les respostes a les dues preguntes que es formulen en cada dimensió en cap cas són incompatibles. He decidit formular-les en format de disjuntiva perquè considero que una decisió o l’altra revela una visió sobre el model associatiu català que desitgem. Més remuneracions, més estructura, més tècnics, més activitats, més internalització a l’Administració; o bé més hedonisme, més autogestió, més cooperativisme, més llibertat política, més igualtat d’oportunitats per accedir als recursos públics.
Economia
Durant el procés de consulta de la Llei de Foment de l’Associacionisme, les formacions polítiques han fixat dos principals posicionaments sobre el finançament de les entitats, que es podrien resumir amb les següents premisses:
- Les subvencions públiques són necessàries per evitar que el moviment associatiu sigui un escenari regulat per la lògica del neoliberalisme, és a dir, un terreny de joc en el quals només es poden desenvolupar les activitats de les entitats amb més múscul econòmic. Sense ajudes públiques, els projectes de les entitats petites o fins i tot mitjanes són inviables.
- Les subvencions públiques provoquen dependència política, en conseqüència és preferible explotar millor les vies d’autofinançament: major importància de les quotes dels associats i explotació del mecenatge.
Als defensors de l’opció a se’ls hi podria fer serioses observacions. Recorda’ls-hi el cas del País Valencià, on moltes entitats s’han quedat sense ajudes econòmiques per una decisió ideològica i arbitrària del govern PP-VOX. L’ofegament premeditat a les entitats que no combreguen amb l’actual Consell de la Generalitat Valenciana és un avís a navegants del que pot passar amb entitats dependents del fons públic quan canvia el color polític dels governants. De fet, no cal recórrer a situacions tan extremes per trobar greus disfuncions. Al Principat de Catalunya s’ha normalitzat que el Departament de Cultura resolgui les subvencions el darrer trimestre de l’any, fet que genera grans maldecaps a les Juntes Directives, obligades a decidir si frenar iniciatives per manca de liquiditat, o bé a impulsar-les sense saber quan es podran afrontar els pagaments als proveïdors.
Però alerta, els partidaris de l’opció b també poden rebre contra-arguments de pes. El més obvi és assenyalar que, en funció del seu volum social i impacte econòmic, l’associacionisme és l’àmbit menys ben finançat pel Departament de Cultura, amb diferència. En el pressupost del 2023, només va rebre un 2,6 % del total de recursos de la conselleria (en comparació amb el 31,2 % que reben les indústries culturals o bé el 16,6 % destinat a les grans institucionals culturals). A tall d’exemple, el MNAC (18.8 milions) o el TNC (15.5) han rebut més assignació pública que el conjunt de totes les entitats culturals. En aquest context de clar infrafinançament, no poques veus consideren injust posar el focus econòmic de les entitats en el mecenatge. Sobretot en el context que indica l’Enquesta de Condicions de Vida de la Població (2022), que revela que el percentatge d’ingressos que la ciutadania destina a la Cultura va reduir-se del 0,7 % al 0,2% en el període 2015-2021.
És incoherent reclamar que les administracions públiques destinin més diners a la cultura popular, i al mateix temps defensar que les entitats millorin el percentatge d’ingressos propis que perceben? No necessàriament, al capdavall les institucions tenen una capacitat enorme per dinamitzar indirectament l’economia associativa. La mesura més evident és la cessió o donació d’equipaments municipals, amb el doble objectiu d’estalviar el cost d’un lloguer i proveir les entitats d’un espai on generar beneficis amb actuacions i espectacles. El Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, caducat des de 2020, necessita renovar-se per incrementar el percentatge d’entitats que tenen la seu social en règim de propietat.
