Marta Contijoch i Martí Torra han estat dos dels organitzadors de la jornada “La festa domesticada?”, celebrada el passat dijous 26 d’octubre a la sala Jane Addams de la Universitat de Barcelona. Va ser una proposta de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme juntament amb el Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social i la Universitat de Barcelona, en col·laboració amb el Grup de Cultura Popular i Conflicte de l’Institut Català d’Antropologia i l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà.
D’on surt la idea de tractar el tema dels protocols festius?
Martí Torra: Surt de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme, que té la preocupació d’estar veient que, per una banda, algunes festes s’estan protocol·litzant molt i exclouen col·lectius de l’àmbit festiu i que, per altra banda, hi ha col·lectius que no saben com encaixar dins d’aquest marc.
Marta Contijoch: A partir d’això, surt la idea de fer una jornada que tingui una part més teòrica, però que també doni eines als ajuntaments i a les entitats d’una manera més pràctica.
Des de les entitats també hi ha aquesta demanda?
MC: Sí, de fet també hi havia entitats que havien proposat canvis en la manera de fer i participar en la festa. És un debat que existeix tant en els ajuntaments com en les entitats.
MT: Encara que les jornades se centren més en la festa protocol·litzada en l’àmbit municipal, també hi havia el debat de revisar els protocols fets per les mateixes entitats. Un exemple és el dels diables, que als seus protocols hi expliciten que només poden tirar foc els homes. Per tant, el debat és també com els protocols poden excloure certs col·lectius, però, per altra banda també en poden incloure d’altres.
MC: La idea és reflexionar sobre la construcció dels protocols i de quin és el paper de la festa com a representació de tota la societat. Al cap i a la fi, el protocol és construït i pot canviar. L’objectiu és que pugui marcar com incloure aquestes noves figures i noves maneres de ser i d’estar i d’experimentar la festa. Un exemple d’això és la nova moixiganga de Reus, que beu de referents culturals de joves marroquins. El debat està en com s’incorpora tot això i quin paper pot tenir la festa per fer una societat més inclusiva.
El nom de “la festa domesticada”, ja és una declaració d’intencions en el sentit d’agafar la festa i redreçar-la?
MC: Sí i no. Crec que és més la idea de debatre fins a quin punt es pot domesticar la festa. Per molt que hi intervingui l’administració i hi vulgui establir un relat, la festa continua estant viva. El fet que hi hagi aquesta diversitat i que nous col·lectius s’hi vulguin sumar, és símptoma que la festa està en bon estat de salut. La festa, si està viva, desborda els protocols establerts.
MT: Potser ha quedat molt com un conflicte entre ajuntaments per una banda i entitats per l’altra, però en realitat el plantejament és més transversal de fins a quin punt és regulable o no, perquè les entitats mateixes també tenen les seves normes. Que no hi hagi una norma formal no vol dir que no hi hagi normes. Sempre hi ha normes socials, per tant, també podem parlar de la domesticació a través de regulacions socials no formalitzades des de la institució.
Els protocols poden ajudar a instaurar el relat de la festa i incloure col·lectius, però també poden arribar a limitar i a excloure no?
MT: Sí, de fet quan poses unes normes, per definició ja limites. Dependrà de com el plantegis i de l’objectiu que busquis. Sempre tenint present que tu pots protocol·litzar el que vulguis, però qui practica la festa és la gent, per tant, si té bon estat de salut, acabarà sempre desbordat.
MC: El que es troben molts ajuntaments és que els protocols dels anys vuitanta no són prou flexibles per incorporar tots aquests elements. Hem de pensar que tal com aquests protocols es van pensar i definir en el seu moment, es poden tornar a definir avui. Encara que parteixin d’una idea de tradició en realitat s’estableix com a tal per part dels primers ajuntaments democràtics. El fet que hi hagi totes aquestes entitats que vulguin implicar-se i repensar les coses, és símptoma que la festa continua viva.
La iniciativa de la necessitat de fer protocols, surt de l’Administració cap a les entitats o és des de la gent?
MT: Depèn del cas i del context. Sí que és veritat que a molts ajuntaments el protocol festiu els hi atorga capacitat de decisió, però també hi ha casos on justament és al revés i que són les entitats que tenen molta més llibertat per decidir què fan.
MC: Sí, no s’ha d’oblidar que la idea del protocol festiu surt en un context on es vol incloure la cultura popular en la gestió de la vida social per part de l’Administració. Cal veure com s’inclouen aquestes noves entitats que sorgeixen i volen incorporar elements nous i quin ha de ser el paper dels ajuntaments en aquest sentit. Cal tenir en compte que la cultura popular és diversa tal com ho és la societat.
Entenc que des de la vostra mirada enteneu que el futur de la festa implica fer protocols
MT: No necessàriament. La gent pot fer i farà el que vulgui, tant en termes de la festa practicada com en la protocol·lització. És a dir, que si un ajuntament vol fer un protocol, té la capacitat per fer-ho. De la mateixa manera, la gent que practica la festa, també acabarà fent el que vulgui. L’objectiu és entendre què està passant i com s’estan entaulant els debats entre uns i altres amb la voluntat de generar protocols o de no fer-ho.
MC: El futur de la festa passa perquè aquest debat existeixi i perquè els actors implicats en aquestes negociacions hi donin resposta. Si aquests debats hi són és perquè hi ha entitats que volen ser incloses en aquesta representació de la societat. També pel paper que té la mateixa administració d’avalar o legitimar una representació de la societat en uns determinats protocols, en qui participa i qui no. Els protocols han de ser prou flexibles perquè puguin donar resposta a aquestes reivindicacions.
I el fet que aquests debats estiguin sortint ara i, en canvi, que fa quinze anys no se’n parlés tant, a què es deu?
MC: Són debats que estan tenint lloc a la societat en general. És bon símptoma que aquests debats arribin a la cultura popular i a la festa, perquè vol dir que continua sent un àmbit rellevant on tothom es vol sentir representat. També de com s’incorporen les noves generacions, amb noves maneres de veure el món, d’experimentar-lo i de viure la festa d’una altra manera, reivindicant el seu propi espai.
MT: Si et fixes en els diables, fa temps que hi ha el debat sobre si les dones han de tirar foc i s’han creat grups només de dones per reivindicar que se les ha exclòs, i justament el debat ha anat creixent acompanyat pel context social.
On és el límit entre protegir allò que és tradicional i respondre a les demandes socials?
MC: La tradició és una idea construïda, i el que entenem com a tradició que s’ha de preservar, també és una cosa que ha anat canviant al llarg dels anys. Igual que han anat canviant, es pot anar adaptant a tot això responent a una demanda social. Cal desconstruir la tradició com a allò que recuperem ancorat en el passat, i veure-ho com a eina que ens ha de servir per representar-nos com a societat.
MT: I evitar la folklorització de la cultura catalana. Els diables apareixen als anys vuitanta amb creacions noves i altres entitats són més recents. Tot el que ve de més lluny, tampoc ha quedat estàtic. Si la gent va tenir la capacitat d’inventar tradicions, les pot continuar inventant ara, i també pot decidir mantenir-ne d’antigues.
