Ara que es parla de quines feines desapareixeran amb els canvis tecnològics, faríem bé de fer una mica de repàs històric. Ens adonaríem que al llarg del segle XX hi ha hagut una transformació tan gran dels sistemes de producció, que això que vaticinen acadèmics i opinadors ja ha passat, no és nou. Feines que esdevenen inútils, o formes de treball que es tornen obsoletes pels canvis tecnològics. Algunes es mantenen només com a formes de producció d’un nou producte selecte, més car i més exclusiu. Seria el cas dels forners que encara fan servir mètodes tradicionals i que ofereixen una varietat de pans gourmet, enmig de la proliferació de forns que serveixen producte industrial precongelat.
Algunes de les feines tradicionals han esdevingut patrimoni immaterial transformat en expressió festiva: les festes del batre i del segar, les puntaires, les festes de la verema amb la trepitjada del raïm, els concursos de gossos d’atura… Hi ha un sector, però, que ha convertit algunes pràctiques antigues en un esport modern, sovint com activitat recreativa, però també competitiva. És el cas de les activitats de mar: el rem de mar, les competicions de vela, el patí català, la pesca amb canya i altres.
Actualment, tota aquesta activitat es considera que és purament esportiva o recreativa, i gairebé mai no es fa evident la seva vinculació a la tradició, més enllà d’alguna inquietud local. L’enciclopèdia de referència, Tradicionari, ja que identifica aquesta evolució de costums, jocs o feines tradicionals amb l’esport. La modernitat convertí l’esport en una forma d’expressió del cos, un fet inèdit fins aleshores, i per derivació del nou home. La corporalitat i la individualitat, doncs, són les característiques autènticament modernes que recull la pràctica esportiva.
Especialment en el cas de l’esport vinculat al mar cal afegir-hi un altre component molt rellevant: el coneixement de l’entorn i la tècnica vinculada als instruments. Uns aspectes que reforcen la seva vessant cultural i que connecten molt més directament les pràctiques esportives fetes al mar amb els seus referents antics. Conèixer el nom dels vents, saber calcular la seva força, en el cas de la navegació a vela, ens connecta directament amb els coneixements acumulats pel món de la pesca i de la navegació dels vaixells previs al vapor. La pesca amb canya està relacionada òbviament amb tot el coneixement sobre les espècies de l’entorn proper, i la pesca submarina o esportiva, o el mateix submarinisme, amb un coneixement profund de les interioritats del fons del mar. El rem de banc fix, o de banc mòbil, ens transporta als antics llaüts de pesca.
Cal reivindicar aquesta connexió com una font de transmissió de cultura i d’identificació amb un entorn sovint desconegut per al gran gruix de la població. En els darrers anys a Catalunya han proliferat les referències als indianos en les festes o el patrimoni local. En canvi, les tradicions marineres i tota la cultura del mar estan molt més deixades de banda i la majoria de la gent hi és totalment aliena. En la història dels pobles de la costa catalana hi ha molta cultura per difondre, que es manté en bona part gràcies a aquestes pràctiques esportives que esmentava. Seria bo de convertir tot aquest patrimoni en una font d’aprenentatge per a les generacions actuals.
1
