Com a sociòloga, una de les coses que em sorprenen de la cultura popular i tradicional és el poc interès científic que ha despertat, més enllà de l’antropologia i la història. En el cas català, inicialment, ha estat objecte d’estudi de l’etnografia, sobretot amb la voluntat de documentar les expressions de folklore a casa nostra. Ho feu Joan Amades i ho va fer més tard Joan Solé Amigó, entre altres. L’obra d’un i de l’altre ens han deixat un llegat impagable. En el cas de Joan Solé Amigó, que va dirigir el Tradicionari(2005-2008), l’enciclopèdia de la cultura popular i tradicional a Catalunya, va acompanyar i donar aixopluc a tota una sèrie d’investigadors que des de l’àmbit de l’antropologia i la història van omplir els deu volums per tractar específicament cadascun dels elements de folklore popular.
Així doncs, la història i l’antropologia han estat les disciplines d’estudi que han treballat més sobre aquest àmbit. Penso en els estudis de Pere Anguera sobre la sardana, o els de Pere Baltà sobre l’associacionisme cultural, o el de Ramon Arnabat i Xavier Ferré sobre els ateneus. Lògicament, l’etnografia i l’antropologia són les disciplines més avesades a analitzar aquest tipus d’expressions socials. Alguns antropòlegs han anat més enllà hi han plantejat qüestions interessants sobre la construcció social de la tradició popular (Llorenç Prat) o la relació entre festa, sociabilitat i espai públic (Manuel Delgado).
Però no és tan obvi que la sociologia ni la ciència política no s’hi hagin interessat fins molt tard als Països Catalans, atesa la dimensió associativa i de relació amb la identitat nacional que té la cultura popular i tradicional aquí. La beca de l’Ens de l’Associacionisme Cultural, que es va inaugurar el 2014 amb l’estudi d’Enric Saurí i jo mateixa sobre la incorporació de persones nouvingudes a les associacions de cultura popular. Una beca que ha continuat amb estudis sobre les dones i la cultura popular (de Núria Roca) i que està a punt de publicar la relació entre associacions de cultura popular i els joves, de David Nàcher.
Pel que fa a l’àmbit acadèmic internacional, al segle XXI ha començat a sorgir l’interès per aquest fenomen català. Per exemple, un article d’Stanley Brandes sobre la sardana i la identitat nacional, però per a una revista sobre folklore: The Journal of American Folklore. També l’article de Mariann Vaczi aborda també aquesta relació entre cultura popular, associacionisme i nacionalisme. Un altre de Doerte Weig analitza la relació entre cos i política cultural. Verònica Gisbert i Joaquim Rius-Ulldemolins també treballen en aquesta línia en els seus estudis al País Valencià, incorporant la qüestió del gènere i el feminisme com a perspectiva d’anàlisi.
Però penso que la cultura popular i tradicional pot ser objecte d’estudi d’altres disciplines i que això enriquiria la recerca científica. Per exemple, seria molt interessant algun estudi des de la física sobre la construcció dels castells. El llibre de Jaume Rosset sobre la ciència aplicada als castells va en aquesta direcció. També n’he vist algun treball de batxillerat, la qual cosa indica que ja comença a haver-hi interès per aquest tipus d’anàlisi. I finalment he trobat un estudi sobre els castells fet des de la psicologia.
Els castells són els que atrauen més l’atenció en tot el conjunt d’expressions de cultura popular. Però tota la cultura popular, en la seva diversitat interna, pot ser objecte d’estudi científic. Des de les colles de diables i la relació de la festa amb el foc, fins a la tradició de les puntaires i la feminitat. Per això penso que caldria organitzar algun dia un congrés científic sobre la cultura popular i tradicional a Catalunya. Algú s’atreveix a fer el primer pas?
