Sempre he pensat que allò important de la cultura tradicional i popular dels Països Catalans és tant el fet associatiu com el cultural. I aquest és de fet el seu factor de modernitat. La creació d’estructures associatives des de la societat civil és la manera com el folklore català ha evolucionat envers una activitat social que s’ha anat actualitzant a mesura que creava un espai de participació genuí des del veïnatge o des de la voluntat de compartir activitats entre iguals. Aquesta participació social organitzada és el que ha proporcionat vitalitat a la cultura d’arrel tradicional, que va viure una revifada molt important als anys noranta del segle passat.
Aquesta revifada semblava que podria servir per compensar el fet que l’associacionisme cultural no va sortir indemne de la dictadura franquista. Moltes associacions i ateneus es van perdre per la seva il·legalització o per la despossessió d’edificis i recursos. O simplement per la pèrdua de base social en un context social i polític difícil. Però no ha estat així en tots els casos ni en tots els sectors d’activitat. Mentre que castellers i diables han viscut una embranzida espectacular, el món sardanista, per exemple, ha anat perdent força popular en els darrers temps, quan a finals del franquisme i durant la transició va repuntar l’activitat gràcies a disposar de més espais de llibertat.
D’altra banda, el procés de creació de polítiques culturals des de les institucions va servir alhora per donar suport a l’associacionisme i per descapitalitzar-lo de “gestors culturals”, que van passar del voluntariat a formar part dels càrrecs de confiança o tècnics de l’administració. I segurament un dels sectors més afectats fou el dels ateneus. La creació de centres cívics i altres espais d’activitat cultural o de lleure a càrrec de l’administració pública els ha fet en molts casos innecessaris i ha duplicat l’oferta existent en un mateix barri, poble o ciutat, en un moment en què encara s’havia de formar la base social àmplia que pogués participar en tots aquests àmbits. Però és també cert, penso, que la tasca de les polítiques públiques culturals i educatives ha servit per ampliar la base social potencial de l’associacionisme. És a dir, ha fet que les noves generacions tinguin més interès pel món associatiu i més capacitat per intervenir en espais culturals populars.
Ara, però, apareix un altre repte difícil d’entomar per al món associatiu. Les noves generacions participen d’una altra manera, sense lligams amb les estructures més institucionalitzades. Les xarxes socials permeten noves formes de creació de comunitats d’interès, molt específiques, en les que les inquietuds individuals poden ser satisfetes fàcilment, però sense cap altra forma de vincle, ja sigui per compartir l’afició al manga o per compartir l’interès per una sèrie de televisió determinada. Per contra, l’associacionisme d’arrel tradicional no es pot comprendre sense la idea de comunitat de veïnatge i la transmissió d’una manera de fer entre generacions. Així doncs, l’associacionisme implica la possibilitat de formar-se en un espai intergeneracional en què es comparteixen activitats i interessos amb perfils diversos de persones, sigui en un ateneu o en un centre excursionista. L’acumulació de diversitats els confereix la seva fortalesa i la capacitat d’ampliar la seva base associativa.
Però aquesta virtut col·lectiva de l’associacionisme cultural no és necessàriament percebuda com un benefici individual per les noves generacions, que sovint fugen de compromisos a llarg termini, a la recerca d’una vida en què es puguin acumular les experiències, més que no pas fixar en un espai determinat de relacions socials. Per això fenòmens com la xarxa social “meet up” (en anglès, literalment, “quedar”) poden estar substituint les estructures associatives per una fórmula que funciona a través de vincles molt més fluids (líquids). De fet, meet up és una xarxa social que es caracteritza per una forta presència internacional perquè serveix per a moltes persones que estan de pas, o que acaben d’arribar en un lloc i que busquen trobar-se amb altres persones per fer allò que els agrada: excursions, assistir a concerts, la fotografia, el cinema, etc. Cadascú hi pot crear el seu grup o “comunitat”, i alhora cadascú es pot apuntar als grups d’interès o “comunitats” que vulgui.
Els grups poden tenir milers de persones subscrites, algunes que no interactuen mai i d’altres que s’apunten a totes les activitats organitzades. Evidentment, no hi ha cap junta a escollir, ni un espai de decisió compartida. Totes les activitats són proposades per la persona o les persones que han creat el grup, que poden restringir el nombre de participants en les activitats o fins i tot poden condicionar l’admissió al grup. De fet, moltes de les activitats organitzades, com ara excursions o passejades fotogràfiques obeeixen a una motivació comercial, ja que és un bon sistema perquè guies i professionals autònoms es donin a conèixer i gestionin les seves ofertes d’activitats organitzades.
Del contrast entre l’associacionisme cultural i aquestes noves formes de creació de grups d’interès o de “participants culturals fluctuants”, en resulta una visió molt clara de les complexitats actuals a què s’enfronta la creació de vida associativa. Evidentment, ja podeu suposar que xarxes socials com “meet up” apleguen sobretot persones de classe mitjana, majoritàriament amb un perfil de professional liberal, amb idiomes i un cert poder adquisitiu. Per tant, un perfil més restringit que no pas la barreja que es pot trobar en un carrer en què els veïns s’organitzen per crear la decoració de la festa major, o per organitzar la catifa de flors del Corpus. La qüestió és, doncs, si les comunitats creades a internet substitueixen progressivament l’associacionisme de veïnatge, o hi poden conviure. Només el temps ho dirà. Però cal que els ateneus, els centres excursionistes, les corals, les colles castelleres o de diables, etc. en siguin conscients si volen continuar adaptant-se als nous temps.
