«Som Dilluns de Pasqua i com cada any jo porto la mona per al fill gran. No és igual que altres vegades, algú avui no serà a taula, però tothom hi pensa de tant en tant». Literalment aquest ha estat el meu Dilluns de Pasqua (però no penseu que hi ha cap empresonat ni difunt a la família, però sí que hi ha hagut canvis a casa i cal enviar moltes abraçades a Sant Carles de la Ràpita), i començo a cor calent mentre encara ressona la melodia dins el meu cap. La tonada que nota rere nota sento és la d’El Cant del Poble, una composició que l’Orfeó Català estrenava el 18 d’abril de 1931 -que és quan l’acabo-; una música de Josep Anselm Clavé amb lletra d’Amadeu Vives que no va triomfar com a proposta per substituir Els Segadors com a himne nacional, però si que serveix perquè la «cantem amb l’ànima» en diverses caramelles del país. Una diada en què els joves -sobretot d’esperit- prenen els carrers perquè «avui que és Pasqua volem cantar».
Sóc conscient que el començament no acaba de ser el que hom espera de mi, però avui no parlarem de música ni de cap cosa que s’hi assembli, no patiu; ja vaig ballar amb la mort un dia i no tinc previsió de tornar-hi. La meva intenció és repassar la passió d’aquestes dues setmanes, i en un to derrotista -poc apropiat per la meva persona- i explicar-vos per què «todo se va a la mierda, Pilar», que diu Eusebio Martín -Mayalde- a la pel·lícula Zaniki. Espero, per tant, que hi hagi mort i, també, resurrecció, com pertoca. Si normalment soc tangencial i subjectiu avui encara ho seré més: us vull parlar de com veig el país, en general. Us aprofito per fer de teràpia seguint la màxima psicològica de Cocodrilo Dundee: quan tenim un problema li expliquem a la tavernera, aquesta li explica a la resta del poble i s’acaba el problema. Jo em saltaré el pas de la tavernera. Fa uns dies em lamentava de la problemàtica que tenia, jo mateix, en valorar si la vehiculació de la Quaresma en mans de l’escola és positiva o no. I esmentava que el concepte «d’arrel» és maliciós. Què ens passa si reneguem d’explicar-nos com a societat i no només això, sinó que ens neguem a l’evolució? Voldria explicar-me sobre això tot parlant de la Setmana Santa, que malgrat que no ho sembli, ha tingut molta més evolució del que molts es pensen.
Tenim un problema, gros, com a comunitat: l’autoodi. Ens odiem com a país. I els que no ens odiem, ens fa vergonya ser catalans. I us explico per què. Jo, com molta altra gent, soc aficionat al COAC, el Concurso oficial de agrupaciones del carnaval de Cádiz i molt concretament, m’agraden molt les lletres Manolo Santander, demostren una estima -un punt preocupant i malaltís- cap a Cádiz, no hi ha cap any que no hagi dedicat una cançó d’amor al seu país, fins i tot arribant a afirmar que a casa seva «el Carnaval es una cosa muy seria, mi seña de identidad, y será mi única herencia». Davant d’això només pots plorar desconsoladament. Deixar una herència implica confiar en el fet que aquell a qui li llegues, mantindrà el que hagi de mantenir i millorarà el que pugui millorar, valgui la redundància. En molts casos ens neguem a la millora o justifiquem qualsevol canvi com a evolució, i m’explico tot seguit. El ja més que esmentat concepte «d’arrel» penso que vol implicar una diferència amb el «tradicional», perquè com sabeu la tradició és inamovible, immutable, fa pudor de ranci i si en respires molta et surten bonys arreu del cos.
Per això, a Badalona -i excuseu-me sempre que parlo de casa meva, però no es pot ser del millor lloc del món i no fanrarronejar-ne-, una ciutat amb una llarga tradició de professons de Setmana Santa, enguany es va tornar a veure el Retaule i misteri de Santa Maria vestida de dol, una representació actualitzada, amb elements escenogràfics de primer nivell, ben contemporània que no ha perdut ni un bri d’essència. Es va vestir la Mare de Déu dels Dolors per la Setmana Santa tal com es feia sempre, amb l’aroma que li correspon, tancada a la seva cambra sense ningú més que les vestidores, les cambreres de la Mare de Déu, i malgrat que sembli inversemblant, a l’hora que més de cent ulls miraven, bocabadats, el no-res. L’adaptació al nou món d’aquesta vestició de la Mare de Déu és el clar exemple que les tradicions evolucionen, i que per fer-ho ha de mantenir la mateixa essència.
Justament és d’això del que hom parla constantment, d’essències. Sigui amb portants, sobre un baiard o amb un carretó, el silenci i la sobrietat són importants en una professó. Per nosaltres són essencials i no, en aquest cas no val mantenir els mitjans sense mantenir les maneres. La tradició, tal com jo ho veig, són les maneres de fer una cosa. I per mi és més que curiós una cosa que en Lluís Bellas m’explicava l’altre dia. Com deia en Miquel Barceló -l’historiador- «no soc un homme de lettres. Em falta afició i afecció per la literatura per a ser-ho. No m’agraden els contemporanis. I menys els que escriuen. He llegit molt poc, de fet. Capficat sempre en els mateixos problemes, giravoltant-los» i jo no sabia que la Ducasse d’Ath havia estat exdeclarada per la UNESCO per contingut racista. La festa, però, no ha variat gens ni mica; potser són les percepcions sobre el patrimoni i aquesta sensació d’ensumar merda que més d’un i de dos aparenten les que de cop i volta valoren que una festa que fa vint o vint-i-un anys era un element digne de conservar com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de cop i volta no ho mereix perquè té elements racistes? I el 2002 no ho era? Ja no és l’autoodi dels catalans, si no és que com a humanitat potser ens estem enfollint!
La tradició és la il·lusió per la permanència, que deia Woody Allen -i no entro a valorar els casos personals que li han aflorat i també desconeixia per miquelbarcelonisme– i això és el que ens porta, als desencantats, a dedicar-nos a la festa, a la tradició. Però tot i viure en un món permanent, la postmodernitat també ens envaeix. En el darrer any, dues de les persones que penso més preparades per opinar sobre festes i folklore -dels quals només en soc un aprenent- han deixat d’opinar perquè estem basant la nostra existència cultural en el pa amb tomàquet i els regals. I que voleu que us digui, tenim un llegat cultural impressionant que ens neguem a reconèixer, la pàtria en el sentit més ampli del terme i, com diu el ja esmentat Cant del Poble, «tenim les venes per estimar-la i en la tempesta del combat tenim els braços per defensar-la». I a això hem vingut.
