Actualment tot és festa. Des de la Festa Major fins a la festa del cap de setmana a la discoteca. Passar-ho bé és necessari, però una Festa, amb majúscules, té alguna cosa més que el gaudi: alguns rituals la doten de sentit. Cal entendre que la majoria de casos la festa lúdica no és la comunitària. Aquesta comunitat ha d’entendre la festa, el ritual, com un llegat cultural, heretada dels seus avantpassats. La festa, el calendari festiu, ens orienta el cicle anual: Pasqua, Nadal, Carnaval i Quaresma, per posar alguns casos. Aquest calendari cultural és totalment independent del que es genera entorn dels dies mesos i anys, i –realment– a molts ens és igual que el 31 de desembre acabi un any i l’1 de gener en comenci un altre; oimés, són diverses les versions i visions d’aquest calendari. No serà la primera vegada que algú us diu que l’any ha d’anar amb el curs escolar, però no tinc clar què faríem amb els tres mesos de vacances. Tampoc falta qui diu que el nostre canvi de cicle com a país té lloc per Sant Joan, però això són figues d’un altre paner.
En una societat cosmopolita, actual, moderna i del segle XXI la immediatesa és aclaparadora: cal estar alerta de tota novetat dels casos del Piqué i la Shakira, la moda, la inflació i l’Ibex-35. Però tothom, fins i tot els més influencers i contemporanis, necessitem parar aquesta ingent i angoixant realitat de notícies importants que ens gestionen la vida i sense les quals la humanitat aniria sense cap mena de direcció a la seva destrucció més absoluta. Aquí és quan entren les parades de la festa, encara que siguin per posar-se una disfressa fora de tot bon gust. Un d’aquests cicles festius, festius perquè són de fes-te fotre!, és la Quaresma, un període anual que hem relegat a l’escola amb tot el que això comporta. Considerar que la seva reclusió – permeteu-me dir-ho així- a l’escola, que en fa difusió i promou el coneixement, depèn del dia em sembla positiu i en d’altres em sembla negatiu. En aquesta nova versió no hi ha cap mena de context del ritual, purament domèstic, si bé es posa en el context la Quaresma es buida de tot contingut.
A les cuines o els menjadors de les llars –així et senties vigilat quan menjaves– s’hi penjava una figura, la Vella Quaresma, una iconografia popular com a personificació d’aquest període i en total contraposició amb el Rei del Carnaval. Aquesta representació va tenir diverses estètiques, però la més coneguda és la Bacallanera, una dona vestida de pagesa, carregada de menges comunes, i permeses durant l’època –un bacallà i un cabàs de verdures–i set peus. Era un calendari domèstic que servia com a eina de coneixement i difusió del període. Els infants, en arribar el diumenge li podien arrencar un peu, tot comptant el que faltava per tornar a cantar, ballar i jugar amb tota normalitat. Com es menja això amb el context actual de cantar-li una cançó –perquè ja sabem que a les escoles es canta–, oimés; i si aquesta cançó és una versió de la Cucaracha? És evident, i per fortuna així és, que la festa és viva i ha d’evolucionar, que les tradicions es mantenen per la seva capacitat d’adaptar-se a cada moment.
Són diverses les poblacions, sobretot al baix Maresme, les que han plantejat una imatge de la Vella Quaresma on públicament se li serra una cama. Algunes són ben tradicionals, i altres, de disseny anual per un reputat artista local. Totes, però, són públiques i comunitàries. És, com ja s’ha dit, un símptoma de mutació, de transmissió? O bé una mutilació d’una tradició? Estem disposats a perdre l’essència del costum per difondre’l o l’hem de mantenir, com un tresor, conservat encara que sigui en un racó de món per preservar el llegat cultural intacte? Encara que es perdi substància, és bona per la preservació? Ai las! Si en tingués la resposta… no escriuria sobre la Quaresma; ben segur.
