S’acosta Nadal, l’advent fa dies que avança i poc, més enllà de l’article de l’Anaís Falcó Cantar Nadal i els nens, se n’ha parlat. Aquest cicle -i avui es preveu un article dens- és dels més complexos de tot l’any; si bé tots el celebrem o el tenim present, en molts casos no coneixem el període en què ens estem endinsant dia rere dia. Tot i això, la teologia la deixarem per més endavant, o potser no, qui sap!
L’any natural -si és que hi ha alguna cosa de natural en agrupar 365,256436918716 dies siderals o 365,256363 de solars en dotze mesos amb nombre variable de dies- el dividim en diversos cicles, que es poden encavalcar, o no, i que s’ordenen i gestionen segons algunes variants. En aquest cas, ja que estem immersos en el de Nadal, us vull parlar d’una festa que està en mig d’aquest cicle en la seva llarga extensió. Si bé a Nadal, com a festa del naixement de Jesús li cuegen algunes celebracions en directa relació, com ara els Innocents (28/XII), la Circumcisió (1/I), l’Epifania (6/I) o la Presentació al Temple (2/II); però aquest gran cicle, comptant-hi l’Advent, compta amb altres costums, que no tenen relació directa amb Jesús, però sí que compten d’una gran tradició per nosaltres: em venen al cap els pessebres -i el caganer-, els Pastorets, les rifes i lluminetes -els quintos, les quines i sortejos diversos-, i festes com sant Esteve, santa Llúcia o sant Nicolau.
És d’aquesta última de què us vull parlar, i ho vull fer en el doble vessant que encara té aquest tradicional protector de la Infància. Sant Nicolau de Bari, tot i que no era d’allà, té vinculació amb els infants des del seu origen hagiogràfic: hi ha dues llegendes que el remeten com a protector de la mainada; la primera -i més coneguda- és la que conta com sant Nicolau va ressuscitar uns infants que havien estat esquarterats per un hostaler que els volia servir com a àpat a la fonda, l’altra és la que explica que va ajudar a tres noies a sortir de la prostitució, en la que havien estat obligades entrar pel seu pare, tot donant-los el dot per casar-se. Aquesta festa és una de les primeres de l’Advent i de l’hivern, i és comuna la representació europea del sant en repartir regals; sempre en relació amb els infants. De fet, el Santa Clauss nord-americà no és més que el Sint Niklaus neerlandès. Salvador Palomar parlant d’aquesta festa a Cabassers apunta «que sant Nicolau no ha comptat en l’àmbit català amb la mateixa popularitat que té en altres països europeus», tanmateix, en el nostre costumari, en la nostra tradició, hi ha encara algunes manifestacions populars de la celebració de la seva festa.
Una de les més populars i, malauradament en perill d’extinció gràcies a la tendència habitual de recloure les activitats per infants a les escoles, esplais i caus; i en l’abandonament del calendari festiu són les captes dels infants. Els Nicolauets o Micolaus recorrien el poble, casa per casa per recollir queviures per fer un àpat. Ara els Nicolauets i Nicolauetes, Micolaus i Micolaues, surten acompanyats dels seus mestres o familiars, en el dia d’abans, com a Cabassers, o l’endemà, com a Àger, per cantar les tradicionals cançons de sant Nicolau i alguna que altra tonada infantil i, evidentment, fer la capta. Segons sembla, antigament, i fruit del llibertinatge que aquesta diada procurava als infants -en clara relació amb el risus natalis-, els infants corrien pels pobles armats amb espases i sabres de fusta, evidentment, i amb la llibertat de poder empaitar els galls, gallines i aviram corrent que hi havia pels carrers de la vila: «Amades, que recull breument aquest costum al seu Costumari Català diu dels sabres que “es guarden de pares a fills amb interès i compte. Hi ha sabres que ja eren dels besavis. La colla té dret d’empaitar i sabrejar l’aviram que troba solta pels carrers i cap que mata, cap que es queda”».
Potser d’aquí la tonada recollida a Àger -i que serveix per al títol de l’article- que diu:
«El gall de Sant Nicolau
ha sortit a la finestra
i amb la punta de l’espasa
li farem saltar la cresta»
o bé era un dels versets dels quals Amades esmenta com «sense cap valor» mentre els infants, a ulls clucs intentaven colpejar el cap d’un gall enterrat a la plaça del poble. Qui sap. Avui en dia es corre pel poble amb un gall de paper, però sense cap espasa. Si bé tampoc hi ha gallines pels carrers… Sant Nicolau té una estreta relació amb els galls i les gallines, en moltes de les cançons de la diada se n’esmenten tot i que, al cap i a la fi, no hi ha res més nadalenc que matar un gall! I a banda de carregar sabres, els infants solien dur algun capell, a tall de mitra -de paper- com a Constantí, i en alguns indrets, algun dels infants es revestia amb mitra i capa pluvial.
Aquest revestiment és el que avui dia porta el Bisbetó de Montserrat, un dels costums més desconeguts del país, que tot i tenir arrels medievals i no hi hagi constància que s’hagi perdut mai, s’ha adaptat per no morir. La tradició de l’Episcopellum que s’escollia el dia de sant Nicolau se celebra avui com un dia propi de l’escolania; oimés, n’és el patró! Aquests bisbetons o abatons exercien el seu mandat, tot fent-ne sermó i benedicció, amb la seva cúria el dia dels Innocents. A Montserrat, actualment, els nens de quart de l’escolania fan un ritual de pas. En un vídeo de TV3, en Xavier, de Girona, afirma que els primers mesos els escolans més petits s’enyoren, però després de la festa del Bisbetó t’integres del tot «dintre l’escolania: dintre de la família». I no només això, sinó que la festa del Bisbetó i aquest ritual que es genera crea famílies directes; és emotiu veure bisbetons de fa 25, 50 o 75 anys a Montserrat que recorden i parlen als escolans; però encara ho és més quan els exescolans que varen ser porrers, escolans de mitra o cerimoniers s’adrecen als seus, als actuals porrers, escolans de mitra o cerimoniers i, amb un nus a la gola, els diuen que ells també havien estat allò: s’hi reconeixen i coneixen un nou, i perdoneu la repetició, porrer, escolà de mitra o cerimonier.
El bisbetó comença el dia de Santa Cecília, patrona de la música, quan els escolans trien el bisbetó; ho fan, també, educant als infants en la democràcia. El primer lloc es fan unes «primàries», d’on surt la terna, tres escolans d’on sortirà un bisbetó; després es fa la campanya electoral d’on sortiran els tres càrrecs principals: el bisbetó, el vicari general i el secretari que tindran el poder el dia 6 de desembre. Aquest dia, ben d’hora al matí, s’hi fa una celebració en honor a sant Nicolau on els escolans s’autogestionen la seva participació: es dirigeixen els cants i sonen els instruments per la missa, i ho fan amb una presència i un savoir faire lluny del que és un infant de deu, onze o dotze anys. En acabat, els infants segueixen el curs habitual de la festa dins l’escolania i es preparen per a la Salve i El Virolai. És en aquest moment on, si s’està atent, es pot veure la primera presència del bisbetó i la seva cúria, contemplant aquesta pregària. Des del cor alt les petites grans dignitats contemplen, vestits segons la seva dignitat tota la basílica als seus peus, sense que gairebé ningú sigui conscient d’aquests ulls trapelles que els contemplen.
Després de dinar amb el pare Abat -segons sembla el menú el tria el Bisbetó- es prepara tot per la gran festa. A l’atri hi fa presència el seguici: 1/porrer, 2/cerimonier, 3/escolans de crossa i mitra, 4/el bisbetó, el vicari general i el secretari vestits d’hàbit coral i 5/el patge de cua, que sosté la capa magna del bisbetó. Tot es fa amb molta solemnitat i presència; és un joc, però un joc seriós -mai s’ha d’oblidar que el contrari de divertit és avorrit; i això no és un detall frèvol. Amb tothom situat es representa la llegenda de sant Nicolau i seguidament el públic entra a la basílica. Un cop l’escolania està situada a les escales del presbiteri, torna a fer presència el bisbetó amb tota la cúria que es dirigeixen a dalt del presbiteri, on l’infant principal té el seu petit tron; allà s’hi canta l’himne i la llegenda de Sant Nicolau del pare Àngel Rodamilans, mentre despullen l’infant de l’hàbit coral i se’l revesteix de pontifical per poder fer de solista, de Sant Nicolau, en la llegenda. Finalitzada aquesta el bisbetó, amb tot el seguici, marxen, mentre l’infant protagonista beneeix els assistents. La festa acaba amb un concert dels més grans de l’escolania.
Sant Nicolau, com ja s’ha dit, no té la presència del nord d’Europa, és cert, però té la nostra que ha resistit com a pogut el pas del temps. Les captes, si bé eren més que abundants al llarg de la geografia catalana, han quedat recloses en quatre poblacions, i han estat desproveïdes d’alguns dels seus elements principals: les espases. Per altra banda, hi ha la versió de Montserrat, que ha fusionat els Episcopollum medievals amb sant Nicolau, mantenint la festa, fent-la sobreviure en una versió actual on, no només se celebra el bisbetó, sinó que s’entra a formar part de la comunitat: adaptar-se o morir. I us ben asseguro que la màgia que desprenen aquests infants fan que hom es plantegi si en sortir, corprès, ha estat ressuscitat pel sant Bisbe perquè, com exclama el tercer infant a la versió de la llegenda del pare Rodamilans; «creguí ser al Paradís, al Paradís».
1
