En un primer lloc per la importància en la celebració d’aquesta festa arreu del país, i alhora, per què va generar un estil festiu pel país que es manté vigent –inclús amb més força que fa uns anys– arreu del principat, com a mínim. Aquesta declaració, important, reconeix una celebració més que consolidada, viva, i amb elements simbòlics que representen la vida comunitària de Barcelona; una vida comunitària del passat, del present, que ha de veure amb renovació el patrimoni que han de llegar al futur, que al seu temps ha de poder-lo reconèixer com a propi i desllorigar-ne la tradició intacta. És important, i necessària, aquesta declaració perquè el Corpus va marcar l’estil festiu de Barcelona i del país, però no només això, sinó que també una manera d’elements arquitectònics, urbans i multitud de referències culturals. Aquesta festa presenta un conjunt de símbols que relacionen la Barcelona del present amb la històrica. Homes i dones, organitzats, s’unien a la processó de la Catedral, amb un recorregut totalment diferent de l’actual; que si va existir, no durà gaires anys abans de 1993. La processó, que de fons sempre sentia el RE de la Tomasa, era l’espectacle més gran de la ciutat, representant la història de la humanitat amb les diferents escenes de l’Antic i el Nou Testament mitjançant els diversos balls o entremesos. Tots els estaments socials hi anaven, la processó és per veure i ser vist, i tothom hi té el seu lloc: des dels orbs, contrets e spunyits fins al comte de Barcelona.
Per desgràcia, aquest espectacle va deixar de sortir al carrer fa molts anys, al llarg del segle XIX es va anar desvirtuant, fins que als anys setanta va deixar de sortir al carrer. La festa, però, va seguir. L’ou com balla, l’eucaristia i altres manifestacions van perdurar aquella vintena d’anys que el Corpus va quedar portes endins. La festa de les festes, que diu Amadeu Carbó, va ser un eix central pels barcelonins, entrades de reis, bisbes, emperadors, triomfs i rogatives es feien com la processó de Corpus i ja es donava tot per entès: ordre i recorregut. El Corpus, antigament, implicava tothom, i en certa forma ho segueix fent, amb els entremesos, i els fidels que acompanyen el Santíssim; però sobretot, per què la seva gestió continua igual: l’Ajuntament de Barcelona fa de patró de la festa, i el Capítol de canonges de la Seu organitza la celebració. I dels festers? Que se n’ha fet? Potser és l’única cosa que ha variat. Des que el 1929 Pedro Zanuy marxava de la Catedral, la Tomasa no acompanyava la processó, processó que ja no comptava amb gremis i corporacions amb els seus balls; però amb la recuperació de la festa al carrer va sortir amb els diversos elements del bestiari i els diversos gegants de la Barcelona Vella. La participació voluntària, des de l’associacionisme, és clau per la recuperació de la festa. Antigament es feia per pertinença, a un gremi, a una confraria o bé a una parròquia, seria per ordenar el territori; cada parròquia portava totes les seves corporacions i seguidament, la Seu, amb els als estaments, ben a prop del Santíssim. El Corpus del present, si bé manté l’essència, es viu des de la contemporaneïtat i amb la vida de les comparses –gegants, bestiari i altres entremesos, com el ball de bastons o els falcons– que hi participen des del voluntariat, pel fet de trobar-lo identitari: els barcelonins se l’estimen.
La declaració d’aquesta festa, per tant, té unes mesures de protecció dels elements que n’hi formen part. Els que surten a la processó i els que no hi surten. Des d’una visió privilegiada, des de fora –i en molts casos des de les altures– em permeto assenyalar petites millores que caldria fer a la processó i que farien guanyar, exponencialment, a la festa. En primer lloc, em permeto assenyalar que la figura més important del seguici és el Santíssim Sagrament, i que és aquest el que ha de lluir amb més força. No voldria ser pas carrincló, res més lluny, però s’ha de tenir en compte que tothom desfila davant de la custòdia major de la Catedral, sobre rodes perquè així no para en cap moment –o no ho hauria de fer– un cop engegada la processó; i de fet, les aturades han d’anar en funció del Corpus Christi, com encara passa a Barcelona. La unitat en la processó és important, de la mateixa manera que l’ordre, cal tenir en compte quin és el símbol a què s’acompanya i per què. Oimés, cal tenir en compte el destinatari, la processó es fa, com ja s’ha dit, per veure i ser vist, el públic és més que important. Sense gent que la pugui veure, la processó no té cap mena d’utilitat, per això diuen que la van deixar de fer als anys setanta i per això, potser, cal un replanteig del recorregut, per mirar de passar per carrers més transitables on, com per la Mercè, o Santa Eulàlia, les vores són plenes a vessar de contemplants. O potser tot funciona i no calen millores amb aquesta protecció, chi lo sa!
