Aquest febrer podríem haver parlat de sant Blai, santa Àgueda, la Candelera i Carnaval –el de Solsona, Torelló, Vilanova, Sitges o el de platja d’Aro, inclús de Cadis!– però m’atreveixo a fer el funambulista i parlar del Tradicionàrius; que si bé no és una festa, sí que és un festival i, com que l’accepció 1 del DIEC i la 2 del DCVB és la de gran festa, es podria dir que compleixo amb la demanda de Tornaveu per parlar «de la raó de ser que tenen [aquests –grans– festes] per la societat contemporània». I ja m’excuso d’avançada, sobretot amb l’Anaís Falcó a qui li aixafo la guitarra, el tema i possiblement la partitura del mes, i perquè el què diré no serà de bon gust del consumidor ni –sobretot– del programador, ben segur. Parafrasejant «El Tradicionàrius, fora del folk estant» de Rafel Mitjans –publicat al número 1 de la Revista Caramella, el llunyà 1999– m’atreveixo a reprendre la tasca, gairebé vint-i-cinc anys més tard. Ho faig des de la més profunda amistat amb TRAM, el CAT i el Tradicionàrius; i per molt que ho sembli, i malgrat la fama d’enforquillador que m’he guanyat –cria fama i posa’t a jeure, diuen–, no cal patir. Com us he dit, la relació és d’amistat i els amics han de poder-se dir el que pensen, encara que no sigui de bon grat. Tot i això, hom no té la previsió de què arribi la sang al riu, i per això s’ha d’agrair la col·laboració de les persones que se l’han llegit, comentat i fetes aportacions perquè se’n pugui prendre la bona voluntat. No les esmentarem per mantenir la seva privacitat, a elles, moltes gràcies.
«Toco, toquem, el flabiol al vell estil, en una cobla de flabiolaires, una formació que no es pot pas dir que estigui de moda», així començava l’article de Mitjans, i així el podria començar jo. I potser el problema, Rafel, és aquest: no estem de moda, no la coneixem i, en el meu cas, no m’interessa. Però bé, per això ens interessa la tradició, entenc. Subscric, fil per randa, l’article de la Caramella –i hi aniré fent constants referències. Abans, però, necessito justificar-me una mica perquè entengueu el panegíric. He estat, i soc –o m’hi considero–, un consumidor de Tradicionàrius i del CAT; oimés, hi he col·laborat quan ha calgut –una d’aquestes podria ser el Folk&Co de la pandèmia–; el CAT forma part de mi, i no només això, sinó que en aquell espai hi he viscut alguns dels millors moments de la meva vida. Ha estat un tros de casa a Barcelona. Tanmateix, no soc un incondicional –a casa tampoc– i com a melòman, amant de la música i perseguidor de tot allò que tufi a naftalina, vaig allà on m’interessa. I, dissortadament, el Tradicionàrius m’interessa ben poc, darrerament; tot i això, llegeixo atentament el programa any rere any i són conegudes –per un nombre reduït de persones, no us penseu– les meves estadístiques de les mencions «folk», «d’arrel» i «tradicional» que figuren al programa.
L’Artesà, en un primer moment, havia estat un espai de mostra de la diversitat musical, d’un emergent caldo de cultiu que ha estat el que ens ha portat a la bona salut dels dos mil vint. No és per això que el plorat Jordi Fàbregas prologava un CD commemoratiu del Tradicionarius de 1988 tot afirmant que «el cicle Tradicionàrius» tenia una doble argumentació: «englobar» i «oferir» «la recerca, adaptació i difusió del patrimoni musical popular de Catalunya». Per això voldria anar a l’arrel de tot plegat i fer una amable crítica als nous camins del Festival Tradicionàrius –o Tradinosàurius, que en diuen els Quicos– en el qual estem immersos al cent per cent. Cal esmentar que l’article ha estat realitzat amb la inestimable ajuda i col·laboració del CAT, que m’ha facilitat la programació dels darrers trenta-cinc anys –i cal fer l’agraïment més profund a l’Andrea Moliner, qui en sabia sortir escaldada, i ha optat per col·laborar amb l’enemic. Tornant-hi, Mitjans, notava que «el folk com se sap, no va néixer amb el Tradicionàrius. Fa almenys trenta [ara ja cinquanta] anys que va aparèixer a Catalunya» i el CAT en va ser un bastió –no pas la seva llavor– fruit d’una (auto)necessitat de vehiculació d’una sonoritat emergent i d’una explosió tardana a causa de la realitat del país. El CAT va dedicar els seus esforços en fer difusió i la defensa d’una música concreta, fer d’altaveu; «però trobo preocupant que, al cap de dotze anys de la represa, no s’hagi aconseguit encara, la consolidació de circuits comercials per la música folk, ni una presència normalitzada als mitjans de comunicació […]. Per què?»
És evident que «hi ha [i hi havia el 1999] gent molt més preparada que jo per opinar la qual, curiosament, no sol fer-ho de manera pública», caldria preguntar-se per què, també. Si bé fa uns anys, no gaires, hi havia música tradicional o folk en diverses festes majors –i recordo la Principal de la Nit a Santa Coloma de Gramenet, ull viu!, fa uns quinze anys–, els darrers anys sembla que la música tradicional no ha sortit del cercle més íntim. Per descomptadíssim que això no és culpa del Festival Tradicionàrius, només faltaria, però sí que és cert que la sectorització i diversos moviments que s’han fet des del CAT no sé si han col·laborat en la confusió. Parlo del Manifest per la música de la terra que afirmava que «en som molts: tenim un cens envejable de grups, solistes, intèrprets, autors i creadors en general; tenim organitzacions (associacions, empreses, col·lectius, etc.) relacionades amb el nostre àmbit; tenim circuits propis (festivals, cicles) i comencem a tenir presència en altres cicles de música i festes majors (…)». El CAT es va convertir, com diu Mitjans, en «el col·legi professional o el gremi d’una professió», que demanda i reparteix la feina feta al país. Tota? No! Un llogarret (…) habitat per gals indomables rebutja (…) l’invasor. Bromes a banda, al Tradicionàrius no hi ha –de fa uns anys– grups en acústic. Fa una bona colla d’anys que els Ministrers de la Vila-Nova no participen de la inauguració, ho fa Kabum –una batucada– i un grup de grallers, i per mi és el cas més sonat. Desconec el motiu, però ho vaig trobar –i ho trobo– una pèrdua molt lamentable.
No tothom creu en la música d’escenari, cables, micròfons i altres variants electròniques que, per més d’un cas, han estat de les poques –per no dir l’única– considerada professional. Aquesta música és un brancal més de l’anomenada tradicional. Cap dels vells –poseu l’instrument que vulgueu– sonador de la tradició oral s’havia negat mai a res. La majoria sonaven balls, de tota mena, i hauríem de recordar la Ventura-jazz-Viladrau cap a 1950 i l’Esteve Ubach que, a banda de sonar l’acordió, també tocava el bombo amb l’anomenat Conjunt Alegria no fa pas tant de temps. O també en Pasqualet de Vilarreal, que tan bon punt sonava tocates tradicionals de dolçaina com de jazz, o swing, en els seus enregistraments. Aquests músics han estat el nostre referent –amb maneres més actuals de les que pensem– potser desconegut, però present. Tractaven l’ofici amb la professionalitat més gran possible, es devien al públic i a qui els llogava. Josep Verdaguer, Roviretes, va participar en l’edició de 1988, en aquella mostra de l’Artesà, i d’aquí se li van fer diversos homenatges. Un dels més sonats va ser amb en Peret Blanc i en Jaume Vidal i Vidal, on aquest darrer va afirmar que les trobades són culturals, sense saber massa que respondre al motiu que li anessin fent homenatges com una figura semitotèmica i potser, estranyat, que no el convidessin a participar, seriosament, del festival. De fet, a en Roviretes, que sembla que fou el que més homenatges rebé, mai –mai!– l’havien convidat a tocar el grup de ball que l’havia seguit, ni el grup, ni l’organització, –tal com vaig explicar fa un parell d’anys a la Revista Gegants. Sembla que aquests homenatges anaven «potser a la recerca de l’avantpassat mític però no, generalment, com a models a seguir quant a formacions i maneres interpretatives».
En els darrers anys, com deia, la programació ha obviat gent com la Cobla Mínima, en Matíes Mazarico, la Cobla Manxaire o els Tres Quartans de Reus, Els Vernets, la Colla de Mar-Grallers de Vilafranca o bé, els Grallers de Matadepera, grups que havien sigut ben presents a les edicions dels 1990 i primers 2000. I me’n deixo més d’un i de dos que no són de música de carrer com a tal, sinó que fan ball, tot pensant en els ben tornats Bruel. També ho havien estat els monogràfics diversos de viola de roda, flabiol, cornamusa, màquina d’escriure i un concepte que ni tinc clar que sigui positiu: la gralla metropolitana. Els últims quinze anys el Festival Tradicionàrius s’ha dedicat, a trempasses, a obviar tot un sector de la música tradicional, tot i que el manifest abans citat esmentava que «no pretenem compartir-ho tot ni cerquem cap uniformitat». Com bé recorda el programa, enguany és el quarantè aniversari de la recuperació de la cornamusa al país. Un instrument que sona sobretot en les anomenades mitges cobles o cobles de tres quartans, una formació «objectivament més limitada per a l’harmonia que no les cobles de flabiolaires o de grallers, [que] ha caigut, tanmateix, en gràcia» i que podem veure a la immensa majoria de seguicis populars del país. Fora l’any de recuperar el monogràfic, i sembla que brilla per la seva absència un producte senzill, acústic si en voleu dir, d’un instrument pensat per sonar al carrer. Podríem parlar, llargament, de les idees de com podria sonar una cornamusa de principis de segle XX i de per què tenim un instrument que gemega.
Deu ser que això que s’anomena música d’arrel, i del que el CAT i el Tradicionàrius ha estat un propulsor –per no dir el caldo de cultiu–, hi té alguna cosa a dir. Bé deu ser que d’arrel implica la connexió de cables, i la revisió dels instruments tradicionals per dur-los als nous gèneres musicals. Algú s’atreviria a defensar que en Belda i el Conjunt Badabadoc, en Pasqualet, l’Esteve Ubach i en Ventura de Viladrau ja feien música d’arrel abans que s’inventés? I en Roviretes, què feia doncs? És, com dir –en una expressió manllevada en conversa– que l’allioli no és allioli si és fet amb una batedora i no amb el tradicional morter. Hi ha malícia, en el concepte. I és evident que el panorama musical català ha variat molt al llarg de trenta-sis anys! Pocs se’n recorden –i parlen– dels Tres Quartans de Reus, de la Cobla Manxaire o de la Colla de Mar; dissortadament hem perdut actius –joves–, d’aquesta música, i penso en en Miquel Benito i en Miquel Gonzàlez. Oimés, és símptoma de bona salut que apareguin noves propostes. Inclús és bo, i entra dins de les visions del «grup professional», normalitzar la música folk –tot i que em sembla que ara es diu d’arrel, però no ho tinc clar, com tampoc sé que implica la nova marca– dins de certs espais, com ara els Enderrock. Encara que no crec que aquests sàpiguen què és «folk». Bé, jo tampoc. Res a dir, doncs. Penso, i és això el que m’allunya del Tradicionàrius, que han decidit obviar una realitat musical –o unes realitats musicals– del país. I quan dic obviar, vull dir excloure, i no sé si és intencionadament o no.
A redós del CAT s’hi han generat molt bones iniciatives que han anat desdibuixant-se. Si bé en som una bona colla els músics tradicionals, que anomenava Jaume Arnella a Elogi de la faràndula, sembla que no tothom hi va, per Gràcia. No sé quin és el motiu de la resta, el meu sí. I és evident que el Tradicionàrius al llarg de la seva llarga vida ha «remogut totes les aigües, i mai més res no serà igual. És normal, doncs, que veiem moltes coses tèrboles», tot i que la cita és de 1999 i ja fa 24 anys que no ho veiem clar. Tanmateix, és gràcies al Tradicionàrius i el projecte de l’Escola Folk del Pirineu «amples zones de Catalunya que no havien sentit mai una gralla ben tocada han après que aquest instrument no s’acaba on el deixen els geganters cada diumenge», tot i que m’agradaria fer l’apunt, minimalista, a la cita de Mitjans: amples zones de Catalunya que no havien sentit mai una gralla ara no se’n poden desempallegar. I això no és cosa del CAT, tot el contrari, ha estat TRAM –amb molta més gent– qui ha contribuït a dignificar un instrument que ves-a-saber-qui els havia deixat allà, per acompanyar els gegants.
No espero que aquestes línies serveixin per canviar res de la manera de funcionar, només desitjo que el Tradicionàrius torni a ser un lloc on em senti a gust; i sí, m’agradaria que aquestes reflexions fessin pensar, críticament, a més d’un i de dos no-incondicionals. Un Tradicionàrius que pugui fer tractes amb l’Auditori i el Barnasants? I tant! I un CAT que programi amb i per les Festes de Santa Eulàlia, la Festa Major de Gràcia i la Mercè; alhora que promogui cabarets literaris com la Nit de Sant Antoni. En definitiva, un Tradicionàrius on puguem anar a sentir les novetats dels instruments que sonem –les que porten cables, i les que no–, dels instruments que fan ball–com el violí i l’acordió– i els que sonen pel ball –com el flabiol, la cornamusa i, sigui metropolitana o no, la gralla.
6
