Qui més qui menys ja s’ha fet ressò de la polèmica que va generar un article de Basha Change, demanant que es retirin els elements que “banalitzen el colonialisme i l’esclavatge com els gegants”, en referència, segons va detallar posteriorment, als Negritos de Santa Tecla o els Cubanitos de Sitges. Malauradament, s’ha generat això, una polèmica, i no pas un debat fructífer, que reflexionés sobre la significació de la imatgeria festiva més enllà dels casos exposats per l’alcaldable de la CUP a Barcelona. Per això, en les següents línies, m’agradaria compartir elements d’anàlisi que ens aportin una mirada una mica més àmplia.
Jordi Barbet, en el seu perfil a Twitter, apuntava aquesta setmana que “la imatgeria festiva es construeix a partir de símbols, i els símbols cal revisar-los de tant en tant, perquè afecten com som i pensem, a nosaltres i als que vindran. El problema el tenim si no ho sabem veure, si considerem intocable la imatgeria o si la vara de mesurar és diferent segons de què parlem, i convidar a pensar simplement en què passaria si en lloc d’indians parléssim de falangistes, i per què seria diferent”.
La UNESCO comparteix aquest posicionament. En la 17a sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, celebrada fa pocs mesos a Rabat, va prendre una decisió destacada: retirar la Ducasse d’Ath de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, en rebuig a la presència de la figura del “salvatge” en aquesta processó d’origen medieval. El “salvatge” és una persona blanca pintada de negre, lligat amb cadenes i una anella al nas, que té per missió espantar la canalla amb crits guturals. El missatge enviat pel Comitè és clar: segons la UNESCO, la tradició no legitima per se una expressió cultural discriminatòria.
L’autocrítica és necessària. I també la contextualització, tal com reclama Anaís Falcó a l’article Censura, en el qual fa es fa ressò de la reedició -amb llenguatge políticament correcte – de Roald Dahl, o del malestar que va gener la cançó El llodrigó –que descriu una violació- a la Festa de les Trementinaires de Tuixent. Es poden fer paral·lelismes entre aquests casos, provinents del món de la literatura i la música, i els debats entorn la imatgeria? Al meu entendre, no. Moltes figures estan envernissades per una aurèola col·lectiva, són la representació gràfica d’una comunitat, fet que afegeix una capa de complexitat al debat.
Per això encara és més necessari prendre consciència del seu significat històric. En una taula rodona organitzada fa uns anys a l’Ateneu Barcelonès, Mateu Tres advertia que els paradigmes comunicatius han canviat i que si bé la geografia condiciona la identificació dels individus, ja no la determina. Un jove olotí pot sentir-se més proper a un adolescent de Marsella que al seu propi avi. En aquest context, cal treballar per oferir figures personalitzades a la realitat local i al mateix temps difondre’n el rerefons, explicar-ne a bastament els seus orígens. No pas per treure pit de la seva antigor, sinó per mantenir el control d’allò que volem representar en les nostres festes.
Quan una comunitat ignora el seu passat, es desconnecta del seu patrimoni, desarrela de la seva cultura, i desproveeix d’eines per jutjar el seu entorn i formar-se un criteri fonamentat. Sense una mirada històrica, no podem reflexionar sobre la conveniència o inconveniència d’una expressió cultural. Fer-ho és tan agosarat com valorar una pel·lícula amb el visionament d’un fotograma. En el cas de la imatgeria festiva és fàcil que ens condueixi a l’error, injuriant sense raó unes figures o bé dotant de significats no desitjats unes altres. Posaré un exemple de cadascuna d’aquestes situacions.
Pel primer, em remetré a la polèmica que encapçalava aquest article. Arran de les declaracions de Bashe i les consegüents reaccions, els portadors dels Negritos de Tarragona van fer un enfilall a Twitter, en el qual manifestaven que “el Negrito data de l’any 1856 i la Negrita del 1859. Cal tenir en compte que el s. XIX és una època en la qual s’estila entre els escultors i artistes representar allò exòtic, desconegut i sorprenent. Per tant, no resulta estrany que Bernat Verderol representés una parella de raça negra, sense connotacions negatives (…). Mai han estat representats amb elements que exaltin l’esclavitud, sinó al contrari: el Negrito duu a la mà dreta el document amb els drets de la ciutadania”.
Però també pot passar la situació inversa, erigir i lloar símbols no prou meditats. És ben coneguda la sèrie de gegants pel taller El Ingenio, construïts a imatge dels reis catòlics Ferran i Isabel. Amb la democràcia van ser rebatejats a molts municipis, però gairebé a tot arreu van mantenir la corona reial. Un símbol xocant, que segurament no és representatiu del sentiment polític de moltes zones de Catalunya, i de la manera com s’han posicionat moltes colles en els anys d’efervescència del procés i en les manifestacions per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats.
Amb el pas dels segles, hem perdut capacitat d’interpretar els símbols? Voluntat de desxifrar-los? Molt probablement. L’alfabetització de la població primer, i l’emergència del consum audiovisual després, ha anat en detriment de la nostra comprensió iconogràfica. Però no podem renunciar-hi. No importa, en aquest sentit, si volem mantenir les tradicions inalterables, contextualitzar-les o fins i tot substituir-les. El coneixement històric és un requisit indispensable per no perdre el control del nostre patrimoni. Avancem en la direcció que vulguem, però no seguim tan temeraris de sortir a navegar sense brúixola ni rems.
En les xarxes socials predominen els continguts simples, breus, efímers i virals, ideals per formar-se idees equivocades o no prou matisades, proclamades a cop de titular. Cal respondre-hi amb una major ambició per part dels teòrics de la festa i tècnics de cultura. Des de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana es va impulsar les jornades “Patrimoni i Comunitat”, que desitgen reflexionar entorn aquests dos conceptes. La primera edició va celebrar-se a Tarragona fa pocs més mesos, centrada en la relació entre la consciència i la identitat. Espero que aquesta iniciativa tingui èxit i en sorgeixin altres de semblants. Ho necessitem.
