L’il·lustrador Joan Turu publicava al seu compte d’Instagram el missatge “preparem els infants per als llibres, no els llibres per als infants”. Als comentaris, tanmateix, hi afegia: “i si em permeteu el matís, ho veig diferent amb la cultura popular. Crec que la cultura popular és viva, es transmet, s’adapta i evoluciona amb les societats, però un text d’autor NO”. Tot plegat aplegava dos dels temes que jo havia plantejat parlar en aquest nou article d’opinió. Per una banda, ens trobem davant de la polèmica amb els canvis als textos de Roald Dahl. Per una altra, l’altra polèmica generada per l’article de Basha Changue “No estàvem destinats a sobreviure”, publicat al diari digital El Crític el passat 21 de febrer, on opina que caldria retirar gegants i altres elements que “banalitzen el colonialisme i esclavatge”. L’article ha portat cua, fent que ella mateixa demanés per Twitter d’iniciar un debat sobre deixar de cantar l’havanera El meu avi.
En el camp de les cançons tradicionals, des de fa uns anys on el debat sobre quines cançons cantar o no cantar, canviar la lletra o treure’n trossos, o fer-les tal com són ha sigut intens. El camp de preocupació ha sigut principalment sobre el masclisme de les cançons. Arran d’una polèmica amb la cançó d’El llodrigó a la Festa de les Trementinaires de Tuixent, la Vall de la Vansa va organitzar una jornada de debat anomenada “Les cançons tradicionals pirinenques analitzades des d’una perspectiva de gènere” el 19 de setembre de 2021. Fou una jornada pionera en el camp que s’atrevia a posar experts musicòlegs, cantadors i gent partícips d’aquestes amb molts elements per tal de debatre sobre què fer i, en aquell cas, tenir elements per decidir si s’havia o no s’havia de cantar aquella cançó en aquella festa. Alguns dels resultats de la jornada van ser que, a vegades, es jutgen molt ràpidament les cançons i que hem perdut el context per entendre-les, com en el cas d’El llodrigó, que analitzant-la vam descobrir que el “llodrigó” del qual té por la noia és la de tenir una criatura a la panxa, però que era una relació on hi havia un consentiment de les dues parts, tot i el neguit. Així i tot, sí que la cançó és sexualment explícita i narrada des del punt de vista masculí, fet que la fa, com la majoria de la cultura, partícip d’un masclisme imperant, però no més que molts altres elements acceptats i tolerats socialment en el dia a dia. Més enllà d’aquest cas en concret, que hi hauria més coses per comentar que van més enllà del tema de debat d’aquí, també va quedar palès que transformar la lletra d’una cançó tradicional no era gaire respectuós ni ètic. Amb Tornaveus, grup de polifonies tradicionals amb qui vam cantar uns quants anys, vam optar per fer-ne algunes de tan dures com Sota el pont de Lió, que amb una bona presentació et permet parlar del tema (un marit mata la seva dona per gelosia d’haver-la vist parlant amb altres nois). I com dèiem amb el grup: si aquestes cançons han existit durant tants anys i s’han transmès per donar peu a parlar d’un problema social, és que el problema és present. Amagar el problema no és la solució, parlar-ne i contextualitzar-lo sí. Per tant, a vegades és més important el “com” que el “què”. Últimament fan el debat en públic, tot cantant, un grup de tres músics que es diuen La Filadora i que volen convidar l’espectador a reflexionar sobre aquests aspectes, sense resoldre-ho. Presenten un seguit de cançons que a elles els grinyola alguna cosa sobre el masclisme i la posició del gènere femení, fet que provoca que es plantegin com s’han de fer, interactuar o interpretar. També és una opció de formes de passar a l’acció.
Sota el lema “les tradicions s’adapten” o “canvien” o “han de ser bones” s’opina i s’actua molt ràpidament. Les tradicions canvien quan ho fa la societat, com la llengua. Personalment, penso que no som ningú per tenir l’afany de trencar una cosa que no és particularment nostra, sinó fruit de moltes èpoques i molta gent. Tampoc es tracta d’adorar-ho com una peça immòbil, certament. És un fenomen molt complex i que treballar-hi o intervenir-hi no hauria d’estar en mans de qualsevol, si és que ha d’estar en mans d’algú, de la mateixa manera que no deixem operar metges que no tinguin un seguit de formacions, validacions i tots uns protocols. Les cançons tradicionals sí que són d’algú. Són de la gent que les canta o les ha cantat, que les ha sentit, que s’ha construït la seva comunitat amb elles, que s’ha enamorat o ha plorat amb elles, que ha construït la seva vida personal i col·lectiva. Les sèries de televisió i lletres de cançó pop que sonen cada dia expliquen moltes històries o enalteixen molts temes que no són “políticament correctes”, tanmateix, hi són. Però la tradició sembla que hagi de ser immaculada i és el primer que ha de ser pur, exemple d’un país i del que es vol mostrar, tal com es va fer ja a la Renaixença o al Noucentisme. S’han d’escollir els elements que ens representen. Però la realitat és una altra i darrere de cada fenomen hi ha molts autors, propietats i sentiments que no es poden trencar tan a la lleugera i que, a més, no són només allò que d’entrada veiem sinó que representen molts altres elements o són metàfores que fora del context i coneixement comunitari no podem entendre. Woody Allen ja ho deia a Desmuntant Harry: “la tradició és la il·lusió de la continuïtat”. I m’agrada entendre-la amb el doble sentit d’il·lusió: una cosa imaginada com a continuïtat i també com a sentiment, amb les ganes que perduri. Les cançons canvien per l’activitat que se’n fa, pensant que es fa el mateix de sempre, però en realitat hi ha diferents canvis i transformacions. El debat? Que hi sigui sempre! La reflexió? També. De la mateixa manera que ja no llencem rucs vius des del campanar, les coses que ja no tenen sentit en l’actualitat es deixen de fer com a normals; o es transformen naturalment, quan ja no tenen sentit per a tota la comunitat. I quan es trien cançons en un espectacle, més que censurar-les, contextualitzem-les. No preparem els llibres per als nens, o els adults; però les cançons tampoc, si us plau. Tenim muralles que mostren un passat bèl·lic on pacifistes ara es fan petons gaudint d’una posta de sol. Preparem la gent per millorar la societat, per conèixer la història i el perquè de les coses, per reparar-la i ser valenta de no amagar el que s’ha sigut, per no repetir-se allò dolent que hem pogut fer o continuem fent, sense censura i amb més debat.
1
