Som un país que hem basat la cultura en allò tangible i material, sobretot pel que fa a la música. De tal manera que el cançoner ha sigut necessari per cantar a la majoria de trobades socials del país durant les últimes dècades. Sí, el cançoner entès com aquell llibre que recopila lletres de cançons, a vegades acords de guitarra, o fins i tot notacions musicals i, a vegades, fins i tot, el disc o codi QR amb la versió interpretada per algú suposadament de fiar. Tots aquests llibres són de gran utilitat, però el problema és quan entrem a la incapacitat de memoritzar, de cantar sense un document davant que ens verifiqui o recordi el que tant ens costa o, pitjor encara, quan entrem al terreny del repertori que prové de l’oralitat i donem per més vàlida una versió que ha sigut escrita per sobre d’una que algú canta. Perquè, amb tota aquesta educació rebuda, allò oral és variable, modificable, poc creïble; vaja, no és “autèntic”.
Durant un temps, a part de les versions cantades per les corals, els cançoners i els cassets i CD, l’escola ha sigut també una de les grans càtedres en aquest terreny. I entremig de tot aquest món ens trobem una estandardització que només va “a més”. I més encara quan la gent ja no canta a casa i en perd la seva pràctica. I és que a casa és on encara trobem les petites sorpreses d’allò que és divers. En aquesta intimitat. L’accés a la música per internet al telèfon mòbil ens està fent perdre aquesta espontaneïtat de quan l’avi a taula canta El noi de la mare d’una manera que no acaba de recordar, i el net treu el mòbil i busca una versió “de veritat” enregistrada per no sap ni ell qui i aprofita per corregir-li allò que havia dit “malament”. I quan arribem al tió… bé, encara hi ha esperança, però ens haurem de folkloritzar en la diversitat. M’explico. Per tot el ritual del tió cada casa és un món i com que “per Nadal, cada ovella al seu corral” ningú sap ben bé què passa a cada casa. Les famílies de diferents costums s’ajunten i es van fent sincretismes amb allò que més significa la paraula tradició. Com va dir Woody Allen, de “la tradició és la il·lusió de la continuïtat”, amb el doble sentit de la il·lusió. Bé, doncs tothom sap que a cada casa es té raó i a cada casa es transforma amb petits codis, pensant-se que es fa més o menys el mateix “de sempre”. Talment passa amb la cançó que se li canta a la tronca, o la possible pregària prèvia i altres activitats que animen i distreuen perquè el tronc tregui el més bo i millor. Però… “com és la cançó del tió?”; està passant i algú pregunta. “Busquem-ho al Youtube”… En fi. No ho busqueu al youtube, busqueu-ho a la memòria, pregunteu-ho a tota la família. I com que això sembla poc creïble a la gent en general, ja està en marxa, des de fa anys, diferents iniciatives que incentiven a enviar les pròpies versions de cançons “per fer cagar el tió” per mostrar la gran diversitat d’aquest repertori. Perquè sembla ser, que si ens ho diu una autoritat, potser així ens creiem que el que cantem, fem i som és vàlid.
En resum, cap cançoner ens dirà com hem de cantar-li al tió, cap disc ni cap Youtube. Ens queda poca cosa, però el poc que ens queda estimem-ho i gaudim de la diferència i la diversitat… Sinó el món és molt avorrit, si no tenim ni curiositat ni conversa per veure semblances i diferències quan els veïns ens trobem. I ah! Us pensàveu que parlaria del fet de picar o no? Mireu, soc músic i hi ha moltes coses que pico: timbals, panderetes, tamborins, panderos quadrats i rodons, canyes esquerdades; a vegades, fins i tot, l’arc del revés o la caixa del violí; pico els peus quan toco… El tió, per mi, és un instrument més, d’aquests que no s’han considerat mai com a tal. Així, que no sé… si els percussionistes són violents aparteu-nos de batucades, que n’hi ha a cada cantonada! Acabo l’últim i tercer article d’aquesta col·laboració, un cop més, reivindicant l’escolta i el fet de cantar, així doncs que molt bon any 2023 i ens retrobarem al gener amb noves opinions musicals i sonores.
