Aquest dijous, la Casa dels Entremesos va acollir la taula ‘Comunicació i Cultura popular a debat’, organitzada per l’Ens de l’Associacionisme Cultural, en el marc de la celebració de l’enviament del n.500 del butlletí Tornaveu. Hi van participar els comunicadors Gemma Aguilera (Grup Món), Quim Rutllant (Catalunya Ràdio) i Amadeu Carbó (Fes ta Festa).
En quin escenari ens trobem? Rutllant va opinar que ens movem en un terreny de joc complicat. “La cultura està poc present als mitjans generalistes, i la cultura popular encara menys”, va incidir el locutor del programa Mans, per qui “moltes vegades és difícil arribar més enllà dels nostres àmbits”. Aguilera va secundar aquesta consideració, en assenyalar que “hi ha una disparitat entre l’interès que la cultura popular té pels mitjans i el que té per a la societat”, si bé va subratllar la creixent visibilitat assolida en els darrers anys. Al seu torn, Carbó va relativitzar la importància que les entitats hem de conferir a TV3 i Catalunya Ràdio. El folklorista barceloní va admetre que seria molt positiu que la televisió pública retransmetés les festes més emblemàtiques amb total normalitat, com s’esdevé a les Illes Balears; sense perjudici d’això, va matisar que les entitats culturals, el gruix de les quals tendeixen a organitzar activitats d’abast local, s’equivoquen quan concentren tots els seus esforços en intentar aparèixer en mitjans nacionals.
Per difondre un esdeveniment, van coincidir els tres ponents, és necessari plantejar-se dues preguntes òbvies, i, tanmateix, no sempre prou reflexionades des de l’associacionisme cultural: quin missatge es vol transmetre i a qui es vol adreçar. Si tenim un poble o barri com a públic de referència, caldrà incidir en la premsa comarcal, la cartelleria, la difusió per serveis de missatgeria i altres mitjans de proximitat. En canvi, els mitjans de comunicació generalistes i les xarxes socials guanyaran importància per donar a conèixer esdeveniments que interpel·len el conjunt de la societat catalana.
També cal tenir present que la millor comunicació és la demostració. Per Rutllant això implica ser molt exigents en l’organització dels actes per així poder competir mediàticament amb esdeveniments culturals de referència, o bé fer els canvis necessaris per aconseguir arribar a més gent. Un exemple evident és la reducció en la durada de les diades castelleres, que en facilita enormement la seva retransmissió. Més enllà del format, la cultura popular té un gran potencial per explicar històries d’actualitat que transcendeixen la pròpia activitat. Així, Aguilera va apuntar que la desaparició de les fogueres de Sant Joan brinda una excusa perfecta per reflexionar sobre l’ús del carrer i la vida comunitària; en una línia semblant, Carbó va lamentar que “a vegades donem informació històrica i etnològica que no interessa a ningú”. Pel conductor del Fes ta Festa, la cultura popular té molt més potencial comunicatiu quan mostra les vivències de l’associacionisme: la colla gegantera que incorpora disminuïts psíquics, la relació entre generacions en una societat musical, la importància que té la transformació dels rituals festius en l’empoderament de les dones, etcètera.
En els darrers minuts de la taula rodona, els comunicadors van identificar tres dels principals reptes comunicatius que té l’associacionisme cultural. Un dels més importants és aconseguir trencar les dinàmiques endogàmiques i difondre més enllà de l’àmbit festiu propi. Les últimes produccions emeses a TV3 -A plaça, El llop, Històries gegants– s’han adreçat a una manifestació cultural específica. En paral·lel, és crucial guanyar-nos la pàtina de normalitat en les seccions de Cultura de premsa, ràdio i televisions. I no menys prioritari és renovar els canals comunicatius per apropar-nos a un públic més jove. La pandèmia ha empès les entitats a digitalitzar-se, però segueix sent molt notòria l’absència de podcasts o canals de Youtube especialitzats en cultura popular.
