Aquests dies de concerts, festivals, festes sembla que pugui arribar a ser possible viure de la música. Hi ha activitat i, per tant, també hi ha ingressos per al sector. Però del juliol no es viu tot l’any i l’extrema i frenètica activitat no sempre és sostenible. El sector dels músics és vulnerable i desprotegit, és gairebé inviable viure de la música en el seu vessant performatiu i prou. Tanmateix, no a tots els països és així.
Alguns estats veïns, tot i que podem criticar dificultats i imperfeccions, existeixen sistemes que entenen que el músic -també actors, artistes de circ i gent que “viu del bolo”- s’entén que estan treballant per la cultura del país i que han d’estar protegits. Aquesta protecció passa perquè si demostres un mínim de concerts a l’any entres a ser, en terminologia francesa “intermitent de l’espectacle”. Això vol dir que reps una pensió de l’estat mínima per sufragar el mínim mensual, perquè s’entén que un músic no només treballa en el moment del concert. Quan et trobes dins d’aquest sistema, aleshores tens diferents facilitats com increments pel fet de pagar un lloguer, tenir descendència o baixes mèdiques cobertes. A més a més, sí, cobren els concerts amb la màxima dignitat possible, perquè tampoc no seria suficient aquest sou estatal.
A l’estat espanyol no existeix. Els músics no estan coberts legalment, hi ha una llei obsoleta que marca uns paràmetres en què s’haurien de contractar els músics directament. Com que no s’aplica aquest fenomen es demana als mateixos músics que facin una factura, establint així una relació mercantil i no laboral. Amb el que sol ingressar un músic estàndard, és difícil que amb el que factura pugui sostenir ser autònom, que és al que alguns músics poden recórrer. De manera, que la protecció és molt poca. Les solucions per tal de resoldre aquest problema passen per diferents solucions poc definides i complicades de dur a terme.
Més enllà del tema legal, la qüestió més greu és que quan un músic es lesiona o té algun problema de salut i no pot fer el concert, aquest el deixa de cobrar i no hi ha res que el compensi econòmicament, i ja no parlem del prestigi o de la sortida “del mercat”. Per tant, és difícil. Si sumem el fet d’horaris intempestius, d’assajos no remunerats, de risc en la mobilitat per anar a tocar amb vehicles que en la majoria de casos han de ser propis per transportar material o per incompatibilitat d’horaris amb el transport públic, passa a ser un ofici de molt i molt risc.
I davant de tanta vulnerabilitat i sabent que laboralment ho té tot en contra, un músic va a fer el seu servei o concert. Doncs imagineu-vos el que li ha d’agradar aquell ofici per saltar tants obstacles i entregar-s’hi d’aquesta manera. Amb tot això, més enllà de reivindicar un canvi de model i denunciar una vulnerabilitat del sector, com a mínim, el públic el que podem fer és valorar molt aquella persona que està tocant i ho està donant tot. És a dir, respectem aquestes persones que es juguen molt per tal de complir amb la seva millor versió cada cop que surten al carrer, a l’escenari o on toquin.
