Per Sant Jordi no tenim una música específica ni associada. Quan dic una música no dic una cançó, dic un so o melodia transversal i “universal”. I és clar, és una festa nova, inventada i comercial. No per això, deixa de tenir el seu simbolisme i estima, valgui a dir. Com a diada nacional, Els Segadors tenen el seu pes, però és clar, que Sant Jordi no és un dia gaire reivindicatiu, més enllà de la llengua, que és un dels dies per fer-ho i, per tant, Els Segadors, tenen poca importància. Molts defensen que és el dia del llibre, per treure-li altres significats, però no oblidem que també és el dia de l’amor, ja que els catalans renunciem al Sant Valentí global, a favor de Sant Jordi. I de cançons d’amor, queda clar que no en falten. Però bé, com sona un Sant Jordi?
Si engueguem la ràdio aquell dia, poc o molt, s’intenta una mica més potenciar la música en català. Òbviament, el pop mainstream del moment. Però, així i tot, sona més tot en català. Els concerts i l’activitat, almenys, s’intenta que respiri catalanitat. Pocs hits hi ha que parlin de Sant Jordi. Hi ha treballs dirigits a públic familiar, algunes cançons mítiques del segle XXI i del segle XX també. I que parlin de la llengua? També, clar.
La cobla també és so per Sant Jordi. És el so que durant el segle XX i la creació del que ara és Sant Jordi ha simbolitzat la catalanitat. És la nació feta so. Els músics de cobla tenen feina aquest dia, solen fer doblets i més. La resta de músics de l’àmbit de la música tradicional solem treballar, sobretot aquells que tendim a un protagonisme vocal, però solen ser participacions en petit format, en actes literaris o per omplir graelles de programacions locals.
Amb Sant Jordi també se’ns associa el tema llegendari i medieval. Amb totes les representacions teatralitzades, com a Montblanc, hi ha música que remet a aquesta època. Allò medieval és fruit d’un imaginari que s’ha anat creant a diferents èpoques i que es barreja. Situem la llegenda del cavaller, el drac i la princesa en aquesta època i, per tant, part de la música associada que moltes vegades sentim relacionada amb Sant Jordi és des d’El llibre vermell de Montserrat, l’anomenat “cant gregorià” o bandes sonores d’aquest món. Dins aquest imaginari també s’hi inclouen moltes músiques de carrer amb percussions i instruments d’inxa i, moltes vegades, es relaciona tot plegat amb la “música tradicional” des d’aquesta visió “antiquitzant” i “popular”.
Així i tot, és un dia mancat de ritual comunitari, i, per tant, no hi ha una música que ens abanderi i ens faci sentir col·lectivitat. Busquem un moviment, un vaivé de gent i activitat, però els rituals passen en l’àmbit íntim i familiar, on tothom es fa les seves històries, però qui més qui menys es regala una rosa i un llibre. Potser ens estem deixant portar per la part comercial de Sant Jordi i ens falta una retrobada i actualització de la simbologia col·lectiva i, per tant, potser ens cal trobar un so per a Sant Jordi? O ja ens està bé així? No tota festa té música ni so i forçar les coses mai és la meva preferència. Però, no deixo de pensar, que com és que no hem articulat res per fer sonar Sant Jordi al segle XXI en la nova era d’aquesta festa? Sincerament, m’està bé, però em sorprèn la manca d’intent. Queda clar que perquè una música passi a formar part de l’imaginari col·lectiu cal que aquesta entri com cal, en el moment i lloc adequat, estigui ben feta i tingui un sentit. Això no és fàcil. I en una festa tan transversal, nova i comercial seria difícil. I tanmateix, com sonaria Sant Jordi?
