Podríem obviar que Sant Jordi, segons Joan Amades, es va començar a celebrar durant l’Edat Mitjana i sobretot a partir del segle XVI. Podríem obviar que a finals del segle XIX, coincidint amb la Renaixença i els inicis del catalanisme polític, la celebració de Sant Jordi adquireix un caire patriòtic i de reivindicació cultural; o bé que a finals del segle XX s’hi afegeix la reivindicació lingüística. Podríem obviar fins i tot que el Dia del Llibre s’instaura durant la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, per celebrar “el libro español”. Podríem obviar tot això i aleshores els comentaris d’Eduardo Mendoza i Javier Mariscal ens semblarien fins i tot dignes de ser considerats com a reflexions personals alienes a certs posicionaments que per ara anomenarem simplement desinteressats en aquestes coses dels catalans.
Però el veritable èxit de la celebració de Sant Jordi a Catalunya és que ha pogut reconstruir-se com a tradició al llarg dels temps i assumir els canvis que han arribat sense deixar de ser la gran festa popular i nacional del nostre país. Al capdavall, què hi fa si Sant Jordi és un sant celebrat a molts llocs del món? I què si no hi ha cap relació entre el sant i els llibres? I què importa si Eduardo Mendoza, un escriptor boníssim que no utilitza la llengua catalana ni s’ha sentit mai interpel·lat per la cultura del país, en parli sense saber-ne res? De veritat que cal explicar que la celebració d’aquesta Diada va molt més enllà de la figura del llegendari cavaller?
I precisament deu ser per això que el caràcter nacionalitzador que té Sant Jordi com a patró de Catalunya incomoda aquells a qui incomoda que hi hagi un subjecte nacional català, amb llengua i literatura pròpies. Segurament Mendoza preferiria una celebració que es pogués reproduir a totes les ciutats espanyoles, o encara millor, a tot l’àmbit llatinoamericà. Seria ideal per a legitimar, de passada, el premi iberoamericà d’AENA, que no té cap mena de consideració per les altres llengües que es parlen en aquest àmbit.
Només la reivindicació de la nostra llengua i de la literatura feta en català pot fer d’antídot contra aquest supremacisme constant del castellà, exercit també des de les institucions. I potser per això, la cultura catalana incomoda i se la vol deslegitimar. S’hi atreveixen aquells que se saben emparats per una hegemonia cultural amb Estat i exèrcit al darrera, a qui els és igual què pensi o què desitgi la societat catalana, perquè sempre intentaran reduir les nostres expressions culturals i polítiques al caprici d’uns quants, com si no tinguéssim història, ni tradicions, ni una societat civil que fa bategar el país amb força, com quan omplim els carrers de roses i llibres sense que ningú ens hagi de dir si ho podem fer o no.
