La música tradicional és, en molts casos, allò que es diu “funcional”. És a dir, la seva funcionalitat preval per sobre d’altres aspectes, com podria ser l’estètic. Tota música té les seves funcions i finalitats, però queda clar que si estàs fent ballar una àliga, si estàs tocant per a un castell o si estàs fent un ball participatiu, el que segur que no pot fallar és que s’adeqüin els bàsics per a aquest fi. Però quins són aquests bàsics? Que sigui la melodia adequada? Que es vagi al bon tempo? Que s’adeqüi l’estructura? Que estigui tocat per uns instruments determinats? Que estigui afinat? Que tingui un so adequat? Que els músics no toquin entre peces? Que vagin vestits adequadament? Està clar que tot plegat no és un criteri unànime. En cada lloc, territori, situació festiva, hi ha un consens o una exigència, més o menys, contundent envers a alguns d’aquests aspectes.
Quan coneixes, per exemple, els Gaiteros de Estella, et planteges molt sobre què vol dir complir la funció. Ells, amb l’ofici de gaitero, hi van dues gaitas -tipus d’oboè tradicional de Navarra- i un timbal, el que es coneix com a “pareja de gaiteros”. Troben imperdonable no complir amb tot de requisits com el vestir, no tocar quan s’està un preparant, i fer el repertori apropiat per a cada situació. Diguem que a Catalunya no es veu clarament, avui en dia, l’ofici tan marcat com a tal, però sí que en moltes situacions es compleixen alguns d’aquests paràmetres. Hi ha festes que es contemplen tocant amb uns instruments i un repertori concret i no se n’admet un altre. Però bé, podríem pensar que la música funcional per a tocs concrets de balls, de matinades, d’ofici, d’ofertori, per fer pujar un castell, etc. no tenen interès emotiu. Bé, més enllà que el ritual es crea amb una suma de diferents exaltacions dels sentits, tocar com cal tocar en el moment adequat el que pertoca fa que hi pugui haver una emoció tant col·lectiva com individual com poques músiques poden assolir. A més a més, moltes músiques, també tenen la facultat de ser interessants de sentir aïllades del ritual i gaudir d’uns paràmetres sonors, d’uns virtuosismes tècnics o d’un tocar per arribar a la gent, que els músics que tenen ofici saben fer. Perquè saben que estan tocant per a algú, sempre. Potser molts d’aquests músics no tenen la seva primera finalitat la d’emocionar, la d’arribar a tocar la fibra dels qui ho escolten, però potser són aquells que de vegades ens fan sentir més. Potser, sense un nom i cognom concrets, ja que en segons quins ambients sentim una sonoritat d’aquella “família”, d’aquella “escola” de músics forjats en una mateixa manera de fer.
Molts cops es titlla la música tradicional de ser la menys emotiva, la que no està feta per al gaudi estètic i, per tant, poc valorada en molts contextos. Quan una comunitat perd el valor en aquestes músiques i en l’ofici de qui les fa es deteriora, comença a no ser important si té la qualitat adequada perquè no hi ha criteri públic ni sentiment per valorar-ho. Per tant ens podem permetre anar vestits de qualsevol manera o desafinar al carrer per acompanyar el gegant centenari de la ciutat. Ens quedem en allò de què “mentre hi sigui ja compleix la funció”, sense donar-li el valor de qualitat ni emocional. Penso, que, en realitat, hi ha molt poques músiques que tinguin el poder de fer-nos sentir tant dins un ritual concret o, també, fent-nos-hi referència tocant allò que ens apel·la al que hem viscut comunitàriament. Hi ha gent que va al Concert de Patum al CAT i et diu “oh, és que jo de jove anava a la Patum i ara no hi puc anar, però vinc aquí al concert i el cos ja se m’exalta recordant-ho i revivint-ho”. No n’hi ha prou de fer bé l’ofici i tocar bé, també direu alguns. Hi ha músics, que tenen una capacitat especial de fer emocionar… Bé, hi ha molts més factors, però sol coincidir que el músic que sent aferrissadament allò que fa, també ho fa sentir als altres. La vocació i l’estima pel que es fa, tan mancat en el jovent d’avui en dia majoritari, poden marcar la diferència, queda clar.
