Al món de la música tradicional sempre hi ha hagut inquietud per generar i anomenar els espais d’intercanvi musicals, amb ball o sense. És a dir, aquells espais en què no hi ha un grup ni un cartell tancat i, en principi, tothom és benvingut a participar-hi amb el seu instrument. Aquests espais, molts cops són espontanis, però com amb tantes coses en aquest món, sovint es programen. I llavors ve el dilema… com ho anomenem?
Molta gent busca aquests espais a còpia d’altres realitats -sovint envejables- que tenen en altres contextos musicals. Per una banda, hi ha el model del jazz que genera el que es coneix com a jam o jam session. Les jams de jazz solen tenir una banda base que comença, introdueix i escalfa motors. Partint d’un repertori comú compost d’allò que anomenen “estàndards” hi ha una dinàmica de convidar músics, sobretot solistes. Aquests estàndards se solen trobar recollits en uns llibres dits Real Books. Solen tocar el “tema” (que ve a ser la melodia amb la seva harmonia) i aleshores, comencen a fer una “roda” o diverses de solos per acabar altre cop amb el “tema”. Aquest model inspira gran part del que s’han anomenat Punts de Trobada. Aquests van néixer per iniciativa d’uns músics del país que volien, sobretot, generar un repertori comú que s’ha recollit en uns llibrets dits homònimament. Fa pocs anys es va voler revifar el concepte i coordinar les diferents cites de Punts de Trobada, fet que va difondre de nou el concepte, però que cada lloc es va fer seu.
Un altre model que emmiralla molts músics és el de les sessions irlandeses. Aquest model es troba a Irlanda, però s’ha estès arreu del món a diferents pubs irlandesos. S’han fet intents de promoure aquestes situacions i a l’hora d’anomenar-ho hi ha hagut moltes formes. Des de jams, a “tocades”, etc. N’hi ha que han volgut ser programades i posades a programa, però moltes d’elles apareixen o se sap que seran presents en espais de festivals o trobades. Aquí l’enveja rau en el fet de tenir un repertori viu en comú que es pot tocar, enllaçar i crear hores i hores de música compartida on no hi ha, necessàriament, cap espectador.
Un altre concepte és el del dinar de cantadors, un model que sorgí d’un entorn concret i que durant un temps es va expandir com una estructura per trobar-se gent que compartia la il·lusió de cantar, per separat i conjuntament. Es troben iniciatives semblants a altres territoris, com a Occitània la cantera, nom que desconec si per còpia o casualitat estan rebent les exitoses trobades a l’Ateneu d’Esplugues on a partir d’un grup es provoquen dinàmiques de cantar (que en cap cas és el model bearnès). Això que fan a Esplugues ha sigut una idea que s’ha inspirat molt des de les propostes del Càntut, sobretot amb els seus Hostal Càntut, però disten d’altres propostes més anàrquiques, que per sort no es promocionen a cap mitjà de comunicació.
Finalment, l’emmirallament per altres contextos culturals com són les trobades de son jarocho (música i model festiu provinent de Veracruz, Mèxic) que reben el nom de fandango han volgut trobar una forma de convocar la gent d’una forma que inclogués un model en què músics i balladors es troben en un espai i comparteixen repertori i música. Però els fandangos jarochos són trobades que van més enllà del fet de tocar uns instruments, una forma de tocar-los, un “repertori” o un ball. Són trobades de gent que, coneixent aquests codis, per sobre de tot, es troben per socialitzar amb una alimentació, parlar, trobar-se, i tocar i ballar. Així i tot, buscant una forma de convocar músics i balladors, darrerament, s’ha apostat per recuperar el nom català de sarau per definir aquestes trobades, que potser també voldrien ser un espai festiu per si mateixes. Els valencians utilitzen bureo, també, i potser conserva més aquesta idea festiva. Amb els saraus, com amb tot, quan s’encasella sota una sola manera de veure-ho o s’abusa d’un nom amb escreix, forçant-lo, pot acabar generant artificiositat o falta de diversitat, però falta veure cap a on anirà. A favor dels saraus ens trobem amb un concepte integrador de la música amb el ball, però també sense clars líders marcats, sense microfonies, sovint amb la intenció d’ocupar espais públics i fer-se visibles i, per sobre de tot, generant diversitat de formes de fer a cada lloc segons la gent que es troba amb regularitat o no. A més, cal destacar que ha provocat que molts músics pensin en què el que toquen ha de servir per ballar, però també que molts balladors deixin de ballar amb la música enregistrada d’un casset, disc o llista de reproducció. En resum, la necessitat hi és, els noms van i venen i, al final, el que en resulta depèn de models que segons l’èxit es copien d’una manera o altra segons els interessos de cadascú, sigui amb l’apropiació d’interessos comercials d’alguns o no.
3
