Hi ha moltes realitats al voltant del concepte La polca d’ours, diga’n Polca dels ous, La polca, Porca, Dansa de l’ós, i ves a saber quants altres noms ha rebut, més o menys afortunats. No faré ara un article d’investigació –estic a la secció de debat–, però no deixen de sorprendre’m les realitats que comporta. Sí, sí, parlem d’aquesta melodia típicament sonada en “la menor”, de dues parts i que, segons l’experiència del lector, l’associarà, més o menys, a alguna experiència pròpia, sigui amb adoració, rebuig o indiferència.
De totes les atònites formes i vivències que he observat al voltant d’aquesta tonada, la més sorprenent, la vaig viure aquest estiu passat quan em vaig trobar al mig d’un concert d’El Pony Pisador a Bellver de Cerdanya. Bé, si no has vist mai un directe d’El Pony Pisador, hi ha moltes coses que et poden sorprendre si hi assisteixes un primer cop, però centrem-nos en el moment “polca d’Ours”. Estem parlant d’un grup que juga amb la paròdia, l’humor i un imaginari entre comú i creat, que ha generat un fenomen de seguidors i fans que quan assisteixen als concerts coneixen part de les consignes del comportament corporal que cal adoptar a cada moment. Per tant, dins el context musical i esbojarrat que tenen no em va sorprendre que poguessin tocar la tonada de l’anomenada Polca d’Ours (ja em disculpareu, no sé si hi ha nomenclatura pròpia dins la família Pisador). El que em va sorprendre és que el públic, immediatament, es va disposar en parella i van fer uns passos propers al que tècnicament a Catalunya coneixem com a “xampanya”. No em prengueu per innocent, ja havia vist què feien castellers, geganters i simpatitzants l’última dècada i mitja. Per tant, no em va sorprendre gens que no es disposessin “en cercle”. El que em va sorprendre és que les parelles tampoc se situaven en fila, sinó distribuïdes per l’espai, de cara al grup, com si d’un line dance sense línies es tractés. Com hem arribat fins aquí?
Bé, la història és rocambolesca i ens queda molta investigació i peces del puzzle per encaixar i fer una historiografia seriosa dels viatges d’aquesta pobra melodia, per una banda, i de la dansa que s’hi ha acabat associant per una altra. Pel que fa a la tonada, Danse de l’ours sembla que provindria de Flandes i que es va popularitzar entre el moviment folk de França als volts de la dècada de 1970. L’entrada de la tonada a Catalunya, podria haver sigut a través de l’estimat Maties Mazarico a principis de la dècada de 1980, segons algunes fonts poc contrastades. El cas és que la tonada prosperà amb gran èxit entre els diferents músics d’instruments tradicionals. En algun moment es va canviar a anomenar-se Polca d’Ours i es difongué d’aquesta manera.
Per altra banda tenim la dansa, cosa que no ha anat associada una amb l’altra de manera tan icònica fins als darrers anys. La Xampanya és la versió catalana d’una contradansa de tipus mixer molt difosa arreu d’Europa dins l’ambient del ball folk. Va provenir de Suècia, de nom Aleman’s Marsj, s’importà a França a la dècada de 1930 i es va ensenyar per part d’un influent mestre de danses quaranta anys més tard al poble de Chappelle-des-Bois, fet que li va donar l’exitós nom de chapelloise. Melodies de setze compassos de dues parts, sense repetició, servien aleatòriament i no hi havia una tonada fixada. A Catalunya va entrar la dansa sota el nom de xampanya i doblada, adaptant-se així a la majoria de tonades de dues parts amb repetició, que a més, ja se solien fer servir per al cercle circassià. Tota aquesta mínima informació l’agraeixo a escrits inèdits o informals d’Ives Gras, Mon Cardona, Joan Codina o Maties Mazarico.
Dit això, per què els castellers comencen a ballar en línia la xampanya i sempre amb la Polca d’Ours? L’explicació que em faig a priori és que fora del Toc de castells és una melodia present dins l’aprenentatge graller inicial i de les poques que podrien servir per fer aquest ball dins el repertori del sonador. La tonada de la Danse de l’Ours –Polca d’Ours–ja fa molts més anys que ha omplert cercaviles de tota la urbanitat festiva catalana. Fer-ho en línia? Desconeixement, disponibilitat d’espai, falta de comprovació i gran difusió popular. Als primers anys, encara canviaven de parella, deixant cada vegada algú sense parella al final i perdent la gent els de davant (fet que s’evita amb la circularitat).
Diumenge 19 de març vaig ser en una cercavila de diversos elements de cultura popular sabadellenca per celebrar els 101 anys de la Societat Coral ‘El Ciervo’ del barri de Gràcia (sabadellenc). Al final dels balls de mostra van anunciar “i ara farem tots junts la polca!”, com si d’un ball de germanor es tractés. Tots es van disposar en línia i les gralles van tocar la tonada de la Danse de l’Ours, es van posar a ballar una xampanya en fila i ja no van fer canvis de parella.
De tot plegat, on vull anar a parar? Més enllà de la voluntat de generar interès i preguntar-se d’on venen les coses i per què, com a balladora, el que no puc entendre és que, de tot el que hagi pogut passar amb que es balli La polca d’Ours com una xampanya (una dansa sueca amb una melodia flamenca transformades i ballades per colles de catalans), hagi acabat tenint èxit una variant del ball en què ni tan sols es canvia de parella –fet pel qual té tant d’èxit dins el món folk–. I això ha passat, sí, en l’era on socialment el concepte “parella” està sent molt més divers i efímer. Potser és que, al cap i a la fi, el ball sempre vol compensar allò que no tenim a la vida i busca canvi on hi ha estabilitat i estabilitat on hi ha canvi? En fi, a mi no m’hi veureu ballant una xampanya en línia i… tocant La polca d’ours? Seria estrany. Penseu que hi ha hagut un abús tan gran que la majoria de músics tradicionals li tenim aversió! Per últim, doncs, si algun casteller –geganter, diable, bastoner, etc. – em llegeix i sol tenir aquesta pràctica, l’animo a provar de ballar la dansa en cercle i canviant de parella, sol ser molt més divertit. També animo, a qualsevol fan de La polca, a venir a qualsevol ball folk i viure’n l’experiència i a conèixer més melodies per fer aquesta dansa. Els divendres a la plaça del Rei, a Barcelona, per exemple, que són a punt de començar i un dels caldos de cultiu de tot plegat t’ho pots passar bé. I res, un altre dia parlem del que és ballar una “polca”, d’acord?
1
