Se m’ha demanat del dret i del revés i arriba el dia que em toca parlar del Coti x Coti de The Tyets, però arribo en un moment en què ja s’ha dit de tot i que l’èxit, com tots els èxits avui en dia, ja comença a minvar. I és que les cançons de moda que podrien ser “cançons de l’estiu” ara ja tenen una caducitat més curta i, tot i que encara el sentirem, sento (o no) avançar-vos que a la tardor si sentim el Coti x coti serà perquè alguns mestres encara creuran que utilitzant la cançó podran parlar de les sardanes, la cobla i “les tradicions catalanes”.
I és que aquest és un dels punts dels quals vull parlar. Estem en un món tan capgirat que prou planyo a mestres i professors que intenten connectar amb alumnes en un moment on la seva credibilitat social i valor està més que menystinguda i que creuen que amb referències de moda podran parlar d’alguna cosa del que en teoria han de parlar. Tristament, trobo que és una guerra que millor no jugar-hi. Després hi ha tots els difusors de fer ballar sardanes, que pensen que així la gent en voldrà aprendre. No negaré que algun interès temporal pot guanyar, però desenganyem-nos: voler aprofitar un èxit comercial és caure en un pou, perquè els hits, com he començat aquí, tenen caducitat. Ara mateix ja té més èxit un remix que treu el substituït “tots som pops” pel “coti per coti” que provocava el ritme sardanístic. Però bé, sí, encara ens queden unes quantes sardanes col·lectives, escolars i cobles relegades a tocar l’arranjament per a cobla del Coti x Coti (al cap i a la fi, en moltes cobles ja és habitual tocar arranjaments dels èxits del moment, com és la marca de la Cobla Contemporània).
La gent em deia: “Tothom parla d’això dels Tyets, perquè no t’ho mires; potser n’has de dir alguna cosa”. I jo pensant: “Si tothom en parla no cal que en parli jo”. Grups que són de paròdia ja n’hi van havent, al cap i a la fi. Al final vaig cedir a les meves resistències i vaig anar a mirar, sense esperances de trobar-me res que m’agradés, què passava amb això. Pensava trobar-me un grup de moda que havia incorporat els vents de cobla, com havia fet el grup Ara mateix, en lloc dels típics vents que se solen posar de la música ska. Em vaig trobar amb la sorpresa que amb tanta història i només era una sola cançó en què havien posat instruments de cobla i que tenia trossos sardanístics. Ah, molt bé. I fins aquí. Una cançó i prou. La majoria de sons pregravats, només dos paios cantant a sobre les bases i en un moment algun instrument de cobla sonant, sí. Però ja està. I per això tanta revolució sardanística? No soc persona de “sortir”, que en diuen, però com a músic estic tenint un benvingut i mogut maig. I sí: he vist que era l’èxit primaveral. He vist castellers ressacosos jugant a ballar sardanes, bodorrios on tots s’han posat en rotllana al so de la cançó i m’han arribat els diversos vídeos al mòbil amb les versions i desversions de l’èxit.
Jo entenc que quan un hit te l’enxufen per dalt i per baix la gent busquem això, ja en vam parlar amb la Shakira a l’hivern, però d’aquí a pensar que aquest fenomen “salvarà” les sardanes… anem arreglats. Les sardanes seran vives si ens ho passem bé i ens relacionem ballant-les, no pas per un èxit o no d’una cançó que utilitza moments sardanístics. Ara bé, que aquests xicots hagin volgut fer una cançó inspirada amb una sardana i que tinguin el referent viu i normalitzat al seu cap sí que em sembla interessant, vol dir que d’alguna manera tenen coses a explicar i creuen en la referència i cita. I si la gent l’entén i el comprèn vol dir que també és present a la societat. M’hauria agradat quedar-me amb això però vaig cometre l’error d’anar a mirar el videoclip.
Em vaig trobar amb un videoclip que em va canviar aquesta idea, em vaig trobar amb unes imatges folkloritzades d’una recreació de mercat antic i tradicional amb una sardana al voltant del foc al final. Molt bonic tot plegat, de pessebre vivent, però que em trencava la idea que m’havia fet. En el moment en què s’utilitza un element com la sardana “tradicional” és quan es recorre a tot un imaginari. Per això vaig començar a dubtar de la normalització del referent. Però bé, a mi personalment m’agrada jugar a això, com qui juga a fer mercats medievals, però amb un caire patriòtic. De fet, no és tan llunyà d’algun dels videoclips de La Trinca, curiosament o no tant, tenint en compte el tipus de grup que és The Tyets originalment.
Ara bé, el que sí que em va semblar del tot abusiu ja va ser quan vaig veure la versió que el programa Eufòria va fer encapçalar a un tal Tomàs. Aquí ja el tema sí que dona per pensar i criticar, i no pas pel pobre xicot que està fent el paper que li toca, només faltaria. Però si en el videoclip dels The Tyets vèiem que tots es trobaven contents ballant una sardana maldestra i gaudint, aquí ja ens trobem tots els tòpics olímpics de la sardana del tutú relegada als especialistes, una Bisbal de l’Empordà a mitges havent de fer el paperot i uns capgrossos simbolitzant el que la presentadora diu “la festa major d’Eufòria”. Només hi faltava un pilar, un castell de focs, l’hereu i la pubilla. Això que va passar en aquest programa ja sí que podem parlar en majúscules d’una paròdia de tot. Ens és igual, complim la quota de “tradicionalitat” i “catalanitat” entre èxits internacionals i ho barregem tot apel·lant a l’imaginari només com a escenografia i no pas per una credibilitat amb els elements que representem.
En veure aquest vídeo et planteges si de cop no has tornat quaranta anys enrere en la història del país. Avui dia, aquest ús no només em sembla insultant sinó que queco a més no poder. I després d’haver vist això només puc que defensar la proposta inicial dels The Tyets i que les discoteques, bodorrios i punxadiscos continuïn provocant rotllanes pseudosardanístiques o unions tòpiques –però gaudides i despentinades– amb la Dharma en propostes com El Desconcert d’ICat, perquè el camí d’Eufòria sí que ens porta a una deriva insultant.
2
