Com molts dels lectors ja saben, aquest 2023 commemorem -potser alguns celebren- els 50 anys de la mort de Pablo (Pau) Ruiz Picasso. Sobre el pintor malagueny, format a Catalunya -cosa que el converteix en un dels nostres- s’han escrit rius de tinta. També sobre la seva relació amb la cultura -popular o no- de la Catalunya d’aquell temps. Sí, hem dit Catalunya i no només Barcelona. Ben conegudes són les estades de Picasso a Horta de Sant Joan (entre 1898 i 1899, una segona entre maig-agost del 1909) i Gósol (entremig d’Horta, el 1906). A banda, i com ja hem apuntat abans, la seva formació a Barcelona.
Enguany s’analitza, i analitzarà, aquesta relació entre l’artista i la cultura, llengua i essència catalana de totes bandes. Segur que veurem articles, treballs, llibres i documentals, a banda de pòdcast, que ens volen aproximar a la personalitat, biografia, obra i temps de Picasso. Des d’aquest article, també, però volem fer-ho amb un passeig pels museus o espais dedicats a l’artista que trobem a Catalunya. Afegint la visió que centra l’obra i acció de Tornaveu.
Així, aquest trajecte de Picasso i la cultura popular nostrada, òbviament, ha de començar al carrer Montcada de Barcelona. Els vells palaus gòtics del carreró massificat de Ciutat Vella, guarden una de les col·leccions més importants del fons de Picasso en l’àmbit mundial. Entre ells destaquen els carnets. Llibretes, petites, on l’artista practicava aquell dibuix viu i directe, més proper a l’esbós que al treball traçat i planificat. A més, les ceràmiques picassianes, amb aquelles formes primitives i tradicionals, gairebé tel·lúriques, connectades amb les formes típiques de casa nostra. Aquestes últimes ceràmiques, les hem de posar amb un pla semblant a les que trobem al fons del Museu del Disseny. Com també al museu del Càntir d’Argentona, amb el seu Espai Picasso, òbviament amb els càntirs de l’autor.
No gaire lluny del Museu Picasso de Barcelona, una de les connexions més directes del pintor amb la cultura popular i festa de Catalunya i la Mediterrània: la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. En els esgrafiats de l’edifici del COAC trobem una representació d’aquells elements del patrimoni immaterial català: gegants, cavallets, castellers, nanos, músics… Unes referències festives que també trobem en altres carnets de Picasso, conservats pels hereus, on apareixen més elements vinculats als castells i que publicà en la seva tesi doctoral Lluïsa Gené.
Segurament aquesta és la representació picassiana més propera de la seva idea de festa, cultura popular o patrimoni immaterial català o mediterrani. Tot i això, ja indicàvem les estades que va fer el malagueny fora de Barcelona. Entre Horta i Gósol, també s’ha estudiat, la vinculació de Picasso amb les tradicions locals: espais, llocs, festes o revetlles, misses, edificis i gent. Tot aquest pòsit el trobem en les tècniques, èpoques, etapes o estils esdevinguts al llarg d’aquestes tres estades. Tal era la preeminència de l’estada a Horta de Sant Joan que Picasso deixà escrit que “Tot el que sé, ho he après a Horta!”
Tot i això, des de Barcelona a Horta, Gósol o Argentona, ca arribar a Caldes d’Estrac per trobar-nos de cara amb la relació més intima, personal i picassiana de la relació de Picasso i la nostra tradició. Integrada a l’exposició d’Estimat Picasso de la Fundació Palau -dedicada a Josep Palau i Fabre-, on es poden contemplar obres d’èpoques i estils ben diversos, des dels inicis del pintor a l’escola de Belles Arts de Barcelona, la Llotja, fins als darrers anys de la seva vida, trobem la Guardiola. L’element, la guardiola decorada per Picasso, que resumeix magníficament i apostòlica la relació entre l’artista i la terra on va formar-se i desenvolupar-se com allò que necessitava i buscava ser: un creador.
