Haig de reconèixer que he estat temptat de demanar al “ChatGPT” la creació d’un article sobre la cultura popular catalana al Museu Etnològic i de les Cultures del Món a la seva seu de Montjuïc. No ho he fet. Tot i com sempre dic, en qualsevol fet museològic “hem vingut a jugar i hem de jugar!”. Malgrat no utilitzar la Intel·ligència Artificial per generar aquest article, haig de reconèixer que utilitzaré l’experiència que vam generar a La Reserva del Temps de les Arts quan vam anar-hi a passejar amb l’Adrià Pujol -qui fou comissari de l’exposició Les cares de Barcelona-.
No era la primera vegada que visitava el museu, però sí la primera que visitava el museu acompanyat d’un professional. Aquest argument de no ser la primera vegada que anava al museu, justifica la no sorpresa de trobar-nos la seu sense gaires o cap visitant. Un tema, sobre visitants, usuaris o públics, que ja tractarem un altre dia.
La realitat de l’exposició del museu, almenys el d’aquesta seu, ens proposa un trajecte davant d’un mirall. A través d’una exposició sense elements distorsionadors sinó que presentant els objectes i peces de forma crua ens permet aproximar-nos a allò que són, o érem, de forma directa. Malgrat aquesta direcció, potser la digestió o interpretació és més complexa. Segurament, la presentació i digestió van per camins diferents per molts i diversos motius. Com en un restaurant, de vegades, el plat que llegim a la carta poca relació té amb allò que el cambrer ens porta i en cita igualment.
La tradició de la nostra cultura, la catalana, és allò que ha de vertebrar el museu: des de les col·leccions i fons al discurs i activitats. Sobre això, la cultura popular -en el sentit més ampli del terme- esdevé una clau de volta on construir qualsevol cosa dins del MUEC, i molts altres museus.
Eines de diversos oficis, estris d’ús agrícola, elements de pirotècnia, impresos, representacions locals de fets universals… un tot que centra l’exposició permanent de la primera planta. Però, a diferència de molts altres museus, la seu del parc de Montjuïc del MUEC permet baixar a la reserva. No només permet sinó que és just i necessari accedir-hi!
Dins de la reserva visitable desapareix el discurs, o això sembla, i comencen a aparèixer registres i registres sense aturador. Les mostres d’elements populars i nostrats com el pessebre i les seves figures contracten amb representacions d’altres èpoques i espais del món. Passejar i descobrir les peces i objectes de cada lleixa dels armaris de la reserva del museu, relacionant els elements d’una planta amb l’altra i jugar amb els acompanyants -ja que sempre és millor visitar un museu acompanyat que sol i jugar, com dèiem al principi- a descobrir l’ús d’aquells elements, ara, de museu. En sortir de la visita, un cop fora de l’edifici, gireu-vos i mireu cap a les façanes del museu. Potser la peça més gran de l’exposició la trobareu allà fora: l’enorme plafó ceràmic de l’escultor i etnòleg Eudald Serra i Güell. Aneu al MUEC i descobrir-vos, feu-vos el favor!
