És una pregunta recurrent. Aquesta no serà la primera i tampoc la darrera vegada que escrivim o xerrem del tema. A quin museu vas -vaig o anem- per explicar Tarragona? Fa unes setmanes vaig intentar-ho posar en pràctica. Acompanyat per una de les millors restauradores-conservadores de paper del país, l’estimada Berta Blasi, vaig intentar desxifrar quin era el millor museu per explicar la meva capital a una persona que mai ens havia visitat.
Gràcies al nostre urbanisme, logística i necessitats temporals vam començar pel Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona (MAMT). Suposo que la meva deformació professional va premiar aquesta primera opció. Al MAMT és obligada la reverència al tapís Tarragona de Royo i Miró. A més, per qualsevol fill de la Baixa Segarra, aquesta reverència camptarragonina va acompanyada de la visita a les obres de Nogué Massó.
Qualsevol passerell amb quatre nocions d’història de l’art veurà que al MAMT no s’hi exposen artistes nats a la demarcació de Tarragona o que hi han treballat: Fortuny, Rusiñol, Picasso, Dalí, Gaudí, Jujol, Mir, Bigas Luna… Sabem que el museu treballa amb força per revertir aquesta realitat.
Passant per la plaça del Rei vam veure des de fora la seu del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i del Museu Històric de Tarragona, la seu del pretori. Passejant -potser el millor museu de Tarragona sigui la mateixa ciutat, aplicant aquella fórmula de la Nova Museologia de museu-ciutat- vam arribar a la catedral.
L’entrada a la Santa Església Catedral Basílica Metropolitana i Primada de les Espanyes és just i necessari. Encara ara, per molts habitants de l’arquebisbat i demarcació de Tarragona, la nostra catedral és una gran desconeguda. El seu ric llegat -afegint al del Museu Diocesà- conforma una de les col·leccions patrimonials més importants del país.
Gastant cada hora que ens va fer falta, vam seguir cap al carrer Major: l’Antic Ajuntament, la casa de la Generalitat, la seu de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, carrer Cavallers, carrer de la Nau, el Trinquet Vell, la Baixada de Misericòrdia, el cos del bou o la nostra plaça de la Font. Baixant per la rambla, un cop vam anar a tocar ferro, vam baixar tot tallant pel carrer Canyelles -òbviament- i vam acabar a la plaça Corsini i dinant al Mercat. L’edifici i la nostrada gastronomia acompanyen a la nostra -i qualsevol- visita patrimonial. En ser el menjar, la cuina o la gastronomia -diguem-ho com vulguem- part del nostre passat, història o patrimoni.
Cert que ens vam deixar per veure les cases Canals i Castellarnau, les diverses seus del Museu d’Història de la Ciutat vinculats al seu passat romà, el Museu del Port, l’exposició de síntesi i diverses seus del MNAT… Tot un conjunt on cada dia els seus professionals es deixen la pell per aixecar la persiana i mostrar-nos el nostre passat.
Sobre la nostra cultura popular només el monument als castells de la rambla o el mur de l’escola Saavedra en connectava amb allò que alguns els sona sobre l’”Amparito Roca”, la Baixada de l’Àguila, Santa Tecla i Sant Magí. Ja no entrem -ni de forma literal ni de forma metafòrica- a la Casa de la Festa.
Tarragona és ciutat de museus, de bons museus, però el que potser necessita el visitant d’un dia, com la Berta Blasi i tants altres que ens visita unes hores, però ens vol conèixer és un espai per trobar-nos cara a cara. Una mena d’exposició de síntesi de Tarragona i el Camp. Amb l’excusa del foraster, també per molts de nosaltres, que només anem de museus amb els de fora. Que ens coneixem! Com diu l’entradeta de l’“En guàrdia!” de Catalunya Ràdio: les batalles, les aventures, les heroïcitats de la història de Catalunya i del món”. Només ens falta canviar Catalunya i el món per casa nostra i començar.
