Si aquest article fos de bell nou, us presentaria en Josep Martí Pérez i ‘Práctica festiva y tradición en las celebraciones urbanas actuales’, però com que és una segona part, no ens cal. Oimés, no és només una seqüela sinó és la continuació d’ara i sempre: memòria, en la que vaig anunciar la glossa sobre la re-visió de la nostra festa segons l’encertada visió de l’antropòleg. I és per això que voldria començar aclarint una qüestió important que vam deixar al tinter. Què és la memòria? En preguntar-li a en Gepeto (a casa, anomenem així aquella aplicació d’intel·ligència artificial), aquest em va respondre coses tan surrealistes com que la memòria és la capacitat que té el cervell per emmagatzemar, conservar i recuperar informació. A més, afirmava que hi ha tres tipus de memòria: la humana, la històrica i la informàtica, com si la història o la informàtica realment fossin un ens que recordés sense capacitat d’un humà. O com si un ordinador tingués cervell. En fi, deixem-ho estar. Prefereixo tractar la memòria segons ho feia la Montserrat Roig —autora d’Els catalans als camps nazis i, per tant, algú capacitat per parlar de memòria, història i humanitat— qui digué una vegada que la memòria és un vertader acte d’amor. A aquest acte d’amor comunitari, hi podem afegir el testimoni de Neus Català, una catalana als camps nazis, qui opinava que preservar la memòria (col·lectiva, si em deixeu apuntar coses a Neus Català) és un deure cívic.
I doncs, què és un deure cívic? És una responsabilitat per a la convivència pública, un conjunt d’actituds, normes i valors que ens permeten viure en un mateix espai social: la tolerància, el respecte i la solidaritat, per posar alguns exemples. Aquí us retorno, amb la vostra memòria, a la realitat enfront de la festa com temps extraordinari, com a responsabilitat d’actituds, normes i valors. I és que el civisme ha de servir per a millorar la qualitat de vida de la comunitat, de l’individu sense l’individualisme. Malauradament, però, la història ens ensenya, però no té deixebles, que deia Antonio Gramsci, i tenim la comunitat plena d’incívics que no respecten “aquells models socials en els quals el nosaltres prima per sobre del jo, i els individus es troben units per poderosos vincles de solidaritat”, que teoritza Martí Pérez. No respecten la festa. No respecten la memòria. I els exemples, nombrosos. Potser un dels darrers que em ve al cap és un concert de campanes per una festa major –de la que no cal dir-ne el nom– en la que s’interpreten composicions noves, fetes expressament per a la festa, com a element ritualitzat, mentre sonen unes gralles. Com si el toc manual de campanes –una herència cultural de les més potents que tenim, ja que es pot fer des dels espais, amb els elements materials i immaterials mantinguts de segles ençà– fos una qüestió banal, mancada de memòria que calgués reforçar amb una atenció focalitzada en una altra qüestió. En descomplementitzar el complement sonor indispensable passa a ser dispensable, si em permeteu la màxima.
De nou, a la memòria i el passat. O és el present i el futur? “¡cuentales que un día tú lo hiciste! / ¡que se enteren todos de una vez / de que un niño a hombros de su abuelo / puede ver… tan lejos como él!” que cantan La Ronda de Boltaña. Per això m’exaspero quan algú em diu que portarà al seu fill, nebot, cosí o tiet a l’esplai/cau perquè no estigui tanta estona amb els avis. I no us dic com se’m mengen els dimonis quan és el mateix avi qui l’hi porta, a l’esplai/cau. Perdem llençols a cada bugada. I no vull dir que els esplais i caus no em semblin llocs interessants (de lluny) però l’argument que s’usa és –pel que fa a la memòria i la història de la comunitat– desastrós i terrorífic. I pel que fa a la festa, la mirada al futur com una antítesi al passat em sembla demagògica; per no dir que hi veig males intencions en la gent que l’usa. Quan aprendrem que el patrimoni no és exactament res i que només serveix per a guanyar qualitat de vida i que una festa pot no ser patrimonial i ser igualment la mar de digna, o encara millor! I essent agost no puc no tornar a la Cercavila de l’Imaginari de Vilanova, on hi ha un munt d’infants que coneixen que Vilanova es funda amb un privilegi reial el 1274, que saben que és una sínia i que són capaços de pescar la Lluna en un cove. Poca broma! Perquè a pic i pala, i amb tot l’amor del món, els vilanovins entenen qui son, i això els fa millors persones. I això és el que, al cap i a la fi, hem vingut a ser, en aquest món: a ser feliços i a fer feliços als altres.
I si podia tancar aquí l’article i gaudir de l’estiu, no ho faré. Permeteu-me, si us plau, retornar al Josep Martí Pérez i la revivència de la història real, suposada i inventada. I això no tanca amb la Cercavila de l’Imaginari, on els infants es reviuen socialment mitjançant les seves llegendes, que no són història ni són històries. I ho vull fer de mans d’un altre antropòleg, en Francesc Llop i Bayo, qui fa molts anys que usa el concepte de “restauració del toc manual de campanes” o de “restauracions d’elements immaterials” (valgui la redundància), al que d’altres esmenten com a recuperacions. Parlem del mateix? Que diferencia una cosa d’una altra? No hi ha qüestions científiques establertes que ho avalin, però particularment ho vinculo als tres conceptes d’història que usa Josep Martí Pérez: real, suposada i inventada; i sempre en relació amb la memòria, amb la història i la justificació de les nostres accions en la veracitat.
La restauració immaterial és la que es fa quan, aplicant la metodologia científica es pot restablir l’original pràcticament del tot: és, per tant, la història real de la comunitat. No ha de ser una recreació històrica, sinó una vivència contemporània i adaptada al segle XXI –en el nostre cas– i, en conseqüència, pot contenir trets ahistòrics, que són fàcils de justificar i són, normalment més que clars i acceptats per tota la comunitat celebrant. Això rau en un treball de recerca transdisciplinària de debò, i en el cas d’un entremès o element festiu, hi entren múltiples disciplines: la històrico-artística, la (etno)musicològica i la coreogràfica i teatral (inclús de protocol i cerimonial depèn de l’element immaterial). Com si es tractés d’un retaule o una església barroca es fa una fotografia real del passat passada pel sedàs del 2025. Evidentment, és el que més revivència històrica comporta i el que més emoció col·lectiva manifesta; amb un increment exponencial si encara se’n guarda memòria oral.
La recuperació fa referència a aquesta història suposada de Martí Pérez. Són moltes les festes que conserven referències esparses a una qüestió o una altra. Notícies del passat remot ben justificades històricament, però on la tasca de recerca no pot argumentar certs criteris que són estètics, personals o col·lectius, o treballats segons paral·lels històrics de les referències en comú –i aplicant la lògica aclaparadora. Són moltíssimes les poblacions que conserven, inclús, els gegants vells, però que no van vestits ni a la manera històrica, ni es mouen igual –ni al so de les mateixes músiques– que són fruit d’aquesta “evolució” i “adaptació” als nous temps. En molts casos, les recuperacions ben fetes també estan vinculades al territori, amb maneres ben identificades per la comunitat, però amb consciència que hi ha hagut d’haver una alta interpretació, justificada en la història i la memòria però no del tot fonamentada en les fonts (i em remeto a la transdisciplinarietat folklòrica suara esmentada).
La reinvenció és la darrera de les accions memorístiques de la festa i és quan, agafats a un ferro roent, usem un sol testimoni documental –textual o gràfic– per a mirar de vincular-nos al territori, però sempre seguint criteris lògics vinculats o vinculables al país on aquell element pretén arrelar. I són moltes les reivencions, les històries inventades per un grupuscle d’activistes que amb criteri busquen generar un desig comunitari, pensant més enllà del seu espai vital i cercant de teixir –i mantenir– llaços socials. Aquesta reinvenció, doncs, es basa en la creació des d’una òptica 100% contemporània, però amb una pàtina atemporal i en molts casos està justificada per la història d’elements paral·lels –en territori, maneres i filosofia. Per això, les subvencions per a la creació d’elements festius tenen aquest vessant històric.
Lluny d’això hi ha, també, dues altres qüestions relacionades amb la festa que no hem escandallat, com són el manteniment i la invenció. Un es basa a mantenir allò que ens ha arribat sense més ni més, cap secret; i podem pensar en la Patum de Berga o els Xiquets de Valls. I la invenció, particularment, em sembla una qüestió de considerable dificultat, potser per això soc historiador, per no haver d’inventar. I explico. Per inventar cal tenir una grandíssima capacitat de creació, d’invenció, i només d’aquesta manera sorgeixen productes festius –i uso un terme capitalista, en soc conscient– amb prou qualitat escènica, musical, coreogràfica i moral. Sobretot moral. És gràcies a grans ments privilegiades, fora del comú, que tenim la Cercavila de l’Imaginari o el Carnaval de Solsona. La resta d’invencions no arriben ni a ser una mala còpia de la marca blanca d’Els Comediants; i creieu-me que tinc un profund respecte pels Comediants. És essencial, doncs, ser sincers amb nosaltres mateixos, i cal entendre aquest nosaltres amb un doble sentit: individual i col·lectiu. Vendre una invenció com una recuperació és il·legítim. I és molt fàcil detectar-ho: si el ball de bastons recuperat en qüestió tria els colors de la indumentària en una assemblea popular, així com les seves coreografies o músiques, no és una recuperació ni molt menys una restauració. Si és una còpia de marca blanca del poble del costat –en ple segle XXI!–, no ho podem considerar ni invenció, i fer-ho prêt-à-porter, amb una posada en escena idèntica en totes les “recuperacions” –noteu les cometes–, és trinxar la cultura festiva del país, la memòria i el patrimoni. I és vergonyós que l’administració pública d’aquest país, que hauria de vetllar pel patrimoni, així com per la nova creació —qualitativa— cultural, sigui la primera a donar suport a aquells que viuen de donar-nos gats per llebres.
I és evident que la festa és una qüestió important, i què no pot estar només relegada a l’administració pública, i per això tots –sí, tots! – som lliures per parlar –i discutir– sobre aquesta, sobre història i sobre tradicions, perquè són qüestions imprescindibles per a la societat. Com tothom parla sobre els processos d’ensenyament-aprenentatge, diantres, perquè són el somni de què serem (“¡No añoréis lo que ya fuimos!…¡Soñad lo que aún seremos!” si em deixeu retornar a La Ronda de Boltaña). Però cal tenir en compte les visions dels professionals al mateix nivell que la dels activistes (i en el cas de l’ensenyament-aprenentatge, dels pares)? Oilver Poisson, en un magnífic article titulat El turisme pot salvar el patrimoni i la cultura?, defensava molt clarament la necessitat d’una equilibrada balança per la seva clara aposta pel sí, per un turisme que salvi el patrimoni i la cultura. I, com Poisson, soc dels que pensen, i crec que ho he demostrat mantes vegades, bé en contextos acadèmics bé en d’altres més informals —taules rodones, conferències, xerrades, simposis i jornades diverses—, que només des del debat, sempre abrandat degut el meu caràcter apassionat —ho reconec—, podrem avançar en els coneixements i en la conservació del patrimoni festiu. Des del debat sense prejudicis, on tothom valori les opinions de la resta per la seva fonamentació. Només així s’entén L’Arboç i els diables penedesencs. Els parlaments, element característic d’un model, i només així s’entén la pervivència dels Balls de Diables, des de la voluntat de la millora en tots els aspectes. I aquesta necessitat de relació ens deixa un mal gust de boca; perquè si no ens en sortim, estem condemnats a restar bé com a simples espectacles o bé a curiositats folklòriques. Desvinculats de la responsabilitat col·lectiva. Morts.
Divide et impera
Cal rigor divulgatiu, actitud comunitària i, sobretot, respecte entre els qui porten la veu. Civisme? Qui sap. És ben cert, però, que tots podem fer una llista de festes que per una cosa o per l’altre estan massificades pel turisme (i que no pateixin els directors de les televisions que retransmeten sense rigor divulgatiu, actitud comunitària ni respecte als festers, poden dormir tranquils), altres que es moren perquè no queden balladors (que tampoc pateixi l’administració pública, si és que hi ha algú, per la seva desídia en la promoció del patrimoni festiu), i les que no tenen ni solta ni volta (perquè el no-model festiu és un model i una tria, no ho oblidem). I us recomano, molt profundament –penso que cal llegir-lo mínim una vegada l’any– “Moviment associatiu català i patrimoni festiu. Visió Crítica” d’Àngel Vallverdú i Daniel Vilarrúbias. Cal molta autocrítica entre els festers, una autocrítica que s’ha de fer amb “lògica serena, oberta i documentada”, des de la sinceritat cultural i l’honestedat en el relat, qüestions que són tan importants com la festa pròpiament dita. Només des d’una cultura reflexiva i responsable –sense trampes ni maquillatges– podrem renovar el nostre patrimoni, mantenir-lo viu i, alhora, fidel a allò que som: una comunitat que celebra amb veritat, coneixement i compromís.
Un compromís per la memòria, pel cicle, per la revivència revisada. Pel ritual. Perquè com deia Tony Judt, un historiador britànic preocupat per la història social del segle XX: la memòria són els rituals d’una societat sense rituals. I que som, doncs, els catalans del segle XXI sinó una societat sense rituals? Per això, estimat, et prego que entronquis la festa amb la veritat: no com un vestit fet a mida per al consumidor, sinó com un teixit viu de memòria, comunitat i passió. Sobretot passió. Que el pa nostre de cada dia es basi en la solidaritat cultural, el debat responsable i el respecte irreductible per allò que som. I amb això, toquem la diana del nostre present i obrim la porta del futur: “…que el recuerdo vuelve tierno hasta el pan duro de ayer”. Ara i sempre.
