En Jaume Arnella fa un munt d’anys publicava la Balada de les llengües bavoses; una excel·lentíssima cançó que carrega contra la crítica destructiva, les veus murmuradores, la xerrameca tòxica dels calumniadors. La cançó és una sàtira punyent contra aquells que parlen per parlar, que critiquen sense saber, que escupen verí disfressat d’opinió. És una defensa de la paraula noble contra la llengua que difama, una balada que exposa amb humor –i no pas poca mala bava– la hipocresia d’aquells que no poden viure sense posar el nas (i la llengua) a casa dels altres. I penso en el Ball de Diables de Sabadell, que ja fa anys que realitza el Llengües Esmolades, una mostra de versos ben carregats de fina ironia i crítica social, en la línia més genuïna del ball de diables amb parlaments. I sí, és ben sabut que els diables tenen la llengua afilada com una falç, però no pas bavosa: diuen veritats incòmodes i punxen on fa mal, que és el que han de fer.
Balls de Diables que no fa massa dies han anunciat la creació de la Xarxa de Balls de Diables (una plataforma de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya que, d’una forma col·legiada, vol ajudar a difondre i preservar, així com promocionar, el ball de diables), sense l’adjectiu de tradicional. I ja comencen les preguntes, qui en formarà part? Per què? Els tradicionals? Els centenaris? Els no-centenaris? Els peta-coets que es fan dir ball de diables perquè són del Penedès-Camp de Tarragona? Els balls de diables d’estil penedesenc –amb tots els matisos que això comporta– de fora del Penedès? Quantes preguntes i quantes poques respostes… però ja se sap que quan hom comença amb certeses acaba amb dubtes, però si s’accepta començar amb dubtes, arribarem a la certesa. De moment, fem camí.
És ben cert, i ve al cas parlant de llengua, que l’ús d’adjectius és important en la percepció que fem dels altres i val la pena esmentar que per al ball de diables ja hi ha una Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals de Catalunya (CBDTC) amb 12 balls, i permeteu-me comentar el doble pleonasme, ja que per definició un ball de diables és tradicional o no és. I sempre penso en la botiga “Lluïsa Cases, joguets per jugar” de Valls perquè, de veritat, per a què serveix un joguet, si no és per jugar? Doncs això. De la catalanitat, no en parlo, no soc qui. Sí que ésbamb cert que un ball de diables pot especificar-se de diverses maneres, ja que té diverses mirades –d’aquí el dubte en qualificar el penedesenc d’abans. Pot ser centenari o no, pot datar del segle XIX, XX o del XXI, de nova creació o una còpia maldestre d’un ball centenari o no, pot ser un ball amb parlaments o amb sense, i si en té, poden girar al voltant dels pecats capitals o seguir una estructura més marcial, amb galons i personatges definits –com ara l’alferes o banderer, un personatge que, personalment, em captiva profundament.
El ball pot ser d’execució col·lectiva o de participació individual –inclús unipersonal–; els diables poden calçar espardenyes, sabates de xarol o vambes blanques, i fins i tot pot haver-hi un Llucifer de sis banyes! Però si n’hi diem ball de diables, és perquè és tradicional. Per definició. Encara més: fa uns anys, bona part dels membres de la mateixa Coordinadora organitzaven la Trobada de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments –un títol culebrístic, sí, però impecablement descriptiu. Ara, en canvi, es convoquen Trobades de Balls de Diables Tradicionals. Que, a la pràctica, no deixen de ser trobades de la mateixa Coordinadora –una mena de col·legi o gremi que, de facto, s’atorga la potestat de dir què és i què no és tradicional.
No hi he vist mai, però, els plens de La Patum, en aquestes trobades. I el recent estudi d’en Carles Freixes ho demostra de forma clara i entenedora: ho són, de tradicionals; tradicionals i històrics. I davant el qualificatiu “ball de diables”, podem recordar més d’una postal antiga (i alguna referència més) on se’ls esmenta així. Tot i això, el discurs sobre el patrimoni és aquest, el que legitima la visió d’un ball de diables tradicional i històric en el format de ball de diables del Penedès-Camp de Tarragona, però oblidant les altres manifestacions genuïnes, històriques i ben justificades històricament. Però és que en relació de la profusió de diables al país s’ha fet molt de mal, i hi ha molt a dir. D’entrada, i el més preocupant, és la tendència en la relació dels diables amb concepte arreligiós, sobretot pel que fa als mitjans de comunicació (i encoratjo als que de debò en saben a escriure’n), però és que la gent parla dels “correfocs” i els “dimonis” com una qüestió pagana i perdoneu, però és que no hi ha res més cristià que els diables!
I per això cal parlar de la Kermesse dels Revenedors, una festa –que arriba a la ciutat comtal pel primer aniversari del Ball de Diables de Barcelona-Revenedors– dedicada als diables. Pren el nom de les Festes de la Mercè de 1902, en les què, després del Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs es va fer la Kermesse Popular. No sé si el 1902 ho sabien o no, però la Kermesse –i ho he llegit al Diccionari de la RAE i la Wikipedia La enciclopedia libre, perquè el terme kermesse en català no està acceptat: ni al DIEC ni al Diccionari Català-Valencià-Balear, que és el vertader diccionari de referència per a la llengua, transversal i sense apostes pel català normatiu ni l’estàndard– és una festa neerlandesa dedicada als excessos fisiològics (allò tan català del menjar i beure, posar i treure, cagar i dormir) i els pecats capitals (els podeu refrescar en qualsevol funció dels Pastorets de Folch i Torres, els bons!); com qualsevol carnaval. Penso, doncs, que és molt adient el nom de la festa, ja no perquè el 1902 es va fer la Kermesse Popular –i és una tònica del Ball de Diables Revenedors prendre qüestions barcelonines oblidades, que res tenien a veure amb els diables, i adaptar-les per a legitimar-se la tradició i la història– sinó perquè és una festa dedicada a la temptació. I és que no puc oblidar-me d’esmentar que els versos dels diables barcelonins es relacionen amb els pecats capitals, ja que el seu ball parlat estan pensats en aquesta versió més temptativa dels diables –i torno als Pastorets–, i no pas en la versió més marcial i militaritzada com puguin ser els d’Igualada o Sant Quintí de Mediona.
Tot i això, la pregunta és més que pertinent: per què un ball de diables a Barcelona, i per què així? En primer lloc, perquè els que l’han muntat així ho volen; i això ja és una legitimació prou important. Perquè les decisions pensades i reflexionades –que no vol dir justificades– són importants en l’àmbit festiu ja que, generalment, provenen d’un procés d’investigació més o menys transversal i col·laboratiu i no de l’esdevenir, de l’atzar. Si, a banda, la recerca legitima el que es fa, el fet de rumiar justifica les decisions, el producte és rodó. Els diables barcelonins busquen aquest model fruit d’una visió idealitzada del diable tradicional, com si algun dels diables històrics barcelonins hagués pogut fer els versos de la forma que ens han acostumat els penedesencs –cal tenir en compte que els més militaritzats són fruit del pas de les guerres napoleòniques i que abans, els diables estaven entre els Comediants i els plens de Berga (amb tots els meus respectes, per uns i altres, ja ho sabeu). Ho fan dins d’una operació de dignificació dels diables, en la que Barcelona pateix i ha patit força, i no només per la pèrdua de maneres en alguns dels grups que existien i la irrupció de les batucades, les pseudobatucades i els que diuen que no fan batucada però sí que en fan, recordeu l’snobisme popular?.
Ho fan en un moment en què els balls de diables avancen amb força, i tant! Ara bé, caldria aturar-se un moment i preguntar-nos si l’expansió del model penedesenc –amb la seva estructura més o menys codificada, la seva estètica reconeguda i el seu pes institucional– ha esdevingut la plantilla única per al conjunt de balls de diables del país. No és pas dolent tenir un referent fort, ni de bon tros; però quan aquest referent comença a esdevenir dogma, quan allò que neix d’una realitat local es transforma en marc normatiu, és quan cal alçar la mà i preguntar si això ens enriqueix o ens empobreix. El perill de l’homogeneïtzació és clar: perdre la riquesa de les formes diverses, dels llenguatges rituals particulars, de les invencions creatives nascudes de realitats diferents. Potser cal reivindicar el dret de cada poble a fer el seu diable com li plagui: amb galons o sense, amb versos de pecat o amb estructura marcial –si és que n’han de tenir, d’estructura–, diables amb foc o sense, si convé! Bé que n’hi havia i n’hi ha, en alguns balls i professons. Cal compartir per inspirar i no per replicar, i cal fer-ho amb consciència i amb voluntat de sumar, perquè com més camins hi hagi per a arribar a l’infern, més bo serà el foc. Viva, doncs, la Diablessa i les banyes d’en Llucifer!
2
