Ara fa uns dies a Badalona, durant la Nit de Sant Anastasi, copatró de la ciutat i festiu local, la policia desallotjava -poc passades dos quarts de dues de la matinada- la plaça de la Plana. En aquesta plaça s’hi fa, de fa una colla d’anys, el Ball del Micaco; enguany amb l’Orquestra Selvatana, i també aquest any, amb un servei de barra que la Comissió de Festes de Badalona (CFB) havia instal·lat per a autofinançar-se les activitats: I no només això! L’entitat badalonina havia fet una crida per a la participació del jovent en un espai volgudament intergeneracional capaç d’esmenar la plana a l’oferta cultural de l’Ajuntament. Cert és que des del 2016, la suara esmentada comissió (la història de la qual no val la pena explicar més del que ja s’ha fet en altres espais) va apostar per a aquest model d’oci per-a-tots-els-públics en les primeres Festes Majors que organitzava en concomitància amb el consistori. I lluny del que ha dit la tinent d’alcalde a la premsa, la CFB estava recollint l’espai habilitat quan la policia va arribar per a desallotjar la plaça a cops, a l’estil del Grup Especial d’Intervenció Policial. Tot i això, aquest article no és per denunciar aquests greus fets que posen al límit la capacitat de participació i vivència dels ciutadans i que qüestionen la vida pública i associativa dels badalonins, sinó que és el resultat d’un procés de reflexió arran dels diversos missatges que han corregut per les xarxes socials legitimant la violència física cap als conciutadans que, en plena revetlla de la seva festa local, es limitaven a celebrar-se com a col·lectiu.
El nus a la gola que deixa l’actuació policial ens obliga a rumiar sobre com la societat contemporània vira, de manera gairebé imperceptible, cap a postures totalitàries disfressades de sentit comú. Ho fa recolzant-se en una lectura perversa i atomitzada del cèlebre principi neoliberal de John Stuart Mill: la meva llibertat acaba on comença la dels altres. En el context actual, aquesta màxima ja no s’utilitza per a garantir la convivència, sinó com un mecanisme de censura individual contra qualsevol expressió de vida comunitària que distorsioni el confort privat (el descans, el silenci, l’ordre asèptic). Aquí és on s’esdevé el xoc, perquè aquestes visions no usen l’individu com a objecte, no, sinó que s’articulen amb un “nosaltres” imaginari. El que fan, doncs, és cercar una protecció dels seus interessos particulars i la seva autonomia fent-ho amb la pertinença a un grup heterodox amb el qual no comparteixen absolutament res: s’agrupen sota el paraigua abstracte de «els veïns que tenen dret a descansar», pervertint el concepte d’individualisme col·lectiu per a tancar-se en una trinxera d’atomització. Són individus aïllats que només fan pinya per censurar. Amb aquesta pirueta discursiva, es dona la paradoxa que aquells mateixos veïns tenen dret a exigir el silenci, però neguen —a un nosaltres real— el dret a celebrar-se.
Davant d’aquesta viralització del sentit comú (de comunitari), convé recuperar l’alerta gramsciana: l’hegemonia cultural del sistema no s’imposa només des de les institucions o mitjançant decrets oficials, sinó que ho fa, també i sobretot, infiltrant-se en la psicologia de les classes populars fins a fer-los adoptar els valors de l’opressor com a propis. S’introdueix en les nostres ments la noció sagrada del benestar exclusivament individual aplicat a qualsevol àmbit de la nostra existència: sobretot amb l’ús de la via pública. Ens fan creure que tot el que és col·lectiu és sospitós i molest. Així, quan el ciutadà del carrer demana ordre i porra, quan aplaudeix que es buidin les places de nit o que s’ofegui l’associacionisme de dia, està actuant com a corretja de transmissió d’una ideologia que odia la comunitat en pro d’una visió totalment individualista. Com a antídot, l’associacionisme proposa una postura radical que es basa en la concepció clàssica del grup, del col·lectiu ben entès. Aquesta visió la podem vincular a un altre lema polític que és absolutament antagònic al neoliberalisme de Stuart Mill, com pot ser el conegut lema zapatista: “per a tothom, tot, per a nosaltres res”. El que resulta curiós i fascinant d’aquest lema és que, en aquest context, el “nosaltres” no actua com un simple plural de persones sumades, sinó exactament com un “individu col·lectiu”. Aquest principi indígena capgira del tot la lògica de la immunitat personal i de l’aïllament privat: el subjecte polític i festiu ja no demana un privilegi o un benefici per al seu propi “jo”, sinó que entén de manera profunda que la pròpia existència i la mateixa felicitat només són possibles si es garanteixen primer per a la col·lectivitat sencera, sense cap mena d’exclusió.
Però no defugim d’estudi, que aquest individualisme col·lectiu mal entès, on el “jo” s’acaba posant per sobre de la comunitat, és un símptoma endèmic que ja ha colonitzat gran part de la nostra geografia festiva. I quan parlo d’això, penso immediatament en certs conflictes de masses, en què el pretès gaudi d’aquest “nosaltres” heterogeni —generalment barrejat amb alcohol i ganes de gresca descontrolada— es col·loca de manera egoista per sobre d’aquells que precisament parteixen d’un dels pilars bàsics del que alguns considerem que és la vida: ser feliç i procurar fer feliços els altres. En sortir amb els gegants, el ball de bastons o la mulassa, com podria dir el drac, els cercolets o els nans, molts ho fem amb la base d’un tamboret de tres peus, en què el concepte del patrimoni, del llegat, i els conceptes del gaudi propi i del fet de fer espectacle —sempre pensant en el gaudi d’altri— es barregen de forma indestriable en un sol concepte humà. Això és, en essència, una trinxera de resistència cultural de base: l’acte de sortir a ballar i actuar de manera totalment desinteressada pel bé de la comunitat que ens envolta. Tot i això, massa sovint s’albira una deriva alarmant en les nostres festes populars: el moment precís en què l’espectador passiu —o també el nou participant acrític que s’acosta a la festa sense conèixer-ne les normes— posa el seu propi “jo”, la seva pròpia comoditat o el seu afany de protagonisme per davant de l’element de la festa i de la litúrgia del ritual. Ho veiem quan es trenquen les files d’una cercavila per fer-se una foto, quan s’irromp en el ball de forma temerària o quan es consumeix la festa com si fos un mer producte de supermercat dissenyat per al plaer individual. En tots aquests casos es reprodueix exactament el mateix patró desolador: el desig individual de domesticar la festa, de sotmetre-la a les necessitats personals de cadascú, desposseint el ritu del seu caràcter transcendent, col·lectiu i comunitari.
És per això que, quan aquests pensaments de l’individu col·lectiu sobrepassen l’essència de l’espai públic, i quan l’administració s’aprofita d’aquest corrent d’opinió per a imposar traves administratives, normatives asfixiants i controls policials sobre la cultura popular, el que realment es fa és trair l’esperit bàsic de la festa. En un context en què sembla imperatiu fer un elogi de la Festa com a darrera trinxera de resistència col·lectiva, la disciplina de l’antropologia clàssica de Josep Martí, “la festa troba la seva màxima expressió en aquells models socials en els quals el nosaltres prima per sobre del jo, i els individus es troben units per poderosos vincles de solidaritat”. Els intents d’aquest fals nosaltres que neix a les xarxes demanant silenci i ordre són, doncs, la manifestació d’una societat malalta d’individualisme que ja no és capaç d’entendre el significat profund del ritu compartit al carrer. Estem en un punt de no retorn. La festa tradicional, precisament, existia per a això: per suspendre momentàniament el temps ordinari de la producció, per aturar les regles del benefici privat i del confort individual en favor d’una catarsi col·lectiva necessària; era l’espai sagrat on el “jo” es diluïa voluntàriament en la comunitat per refermar la identitat de tot un poble. Sacrificar el nosaltres festiu per salvar la bombolla individual de cadascú, lliurant el carrer a la lògica de la propietat privada o a les porres de l’administració, no és de cap de les maneres guanyar llibertat; és desmuntar la convivència des de la base, triturar tota la vida associativa que ens manté vius i quedar-nos, definitivament, tancats a casa, sols i completament despullats de llibertat.
