El dia, saps que és 14 de desembre. L’exposició que s’hi presenta, sobre “El Nadal i en Capmany”, visitable fins al 8 de gener. Però el lloc no tens clar que sigui el Museu de les Cultures del Món, que ha estat redecorat de dalt a baix. Carasses penjades d’uns balcons guarnits amb llums nadalenques, el nen Jesús presidint l’escena en una establia singular, i figures de mida gegantina que –en paraules del museòleg Jesús Galdón— “volen transmetre la fascinació i l’esperit lúdic que els nens senten durant aquestes dates”. Neules, torrons, quatre llufes recordant els dirigents polítics empresonats, i un gran tió que, a jutjar per les seves dimensions, hauria de cagar els regals més esplendorosos del món.
En aquest escenari tan majestuós, la comissària de l’exposició Montserrat Garrich ha parlat sobre l’estudi de les festes nadalenques realitzat per Aureli Capmany durant gairebé 50 anys. Prenent el seu relleu, Amadeu Carbó ha dissertat sobre la relació entre dos conceptes –Nadal i protesta social—que habitualment es presenten com a incompatibles.
“És molt senzill relacionar Aureli Capmany amb l’estudi de les tradicions nadalenques”, ha apuntat Garrich. Si el folklorista barceloní hagués escrit un llibre que hagués agrupat tots els estudis que va publicar, repartits en el temps i disseminats en múltiples revistes, el reconeixement que avui en tindríem seria molt superior. Entre les principals inquietuds que van motivar la seva recerca, destaquen l’estudi dels menjars nadalencs, la presència de les carasses –actualment, pràcticament desaparegudes—, i l’afecte que es viu en aquestes dates entre avis i néts.
Com a cloenda del seu parlament, Garrich ha volgut recordar que l’exposició és l’avantsala de la celebració de l’Any Capmany, que s’inaugurarà oficialment el 26 de febrer per commemorar dues dates especials: els 150 anys del naixement d’Aureli Capmany, i el centenari de la seva filla, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany.
A continuació, Carbó ha sorprès al públic assistent explicant el veritable origen d’una de les tradicions nadalenques més populars: la menja de raïm durant la nit de Cap d’Any. A diferència del què exposa el discurs oficial, aquest costum no es remunta a un excedent de producció a Vinalopó l’any 1909. A mitjans del segle XIX, l’aristocràcia madrilenya havia assumit algunes pràctiques de la cort francesa, com ara menjar raïm i beure xampany, com a pròpies. En el context de les guerres entre absolutistes i liberals, les classes populars madrilenyes decidiren fer-ne mofa, degustant satíricament aquests menjars a la Puerta del Sol cada 31 de desembre.
El folklorista ha deplorat que les festes nadalenques hagin perdut bona part del caràcter trencador que les caracteritzava: “És molt estrany veure llufes penjades a l’esquena de les persones; fins i tot els mitjans de comunicació, que acostumaven a publicar notícies inventades, hi han renunciat”. L’autor de Celebrem el Nadal ha reivindicat la doble vessant de les festes nadalenques: “són uns dies de recolliment. Especialment durant els àpats, constatem les noves absències i incorporacions de la família. Les persones que han mort, han nascut, s’han separat, ajuntat, han marxat a l’estranger o bé han tornat a casa. No hem d’oblidar, tanmateix, que les festes nadalenques també han estat tradicionalment sinònim de transgressió i paròdia”.
