El periodista Lluís Simon ens recordava des de les pàgines d’El 9 Esportiu (27.3.2014) l’estratègia i la complicitat que hi hagué l’any 2004 entre el president de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) Isidre Oliveras, el president de la Federació Catalana de Patinatge Ramon Basiana, el president de la Unió de Federacions Esportives Catalanes David Moner, els secretaris generals de l’esport de la Generalitat de Catalunya Josep Maldonado (primer) i Rafael Niubò (després), i el representant a la FIRS de la Federació Espanyola de Patinatge Pere Torras. Aquesta complicitat féu possible que, per sorpresa, la federació catalana fos acceptada com a membre provisional de la FIRS en la reunió del 26 de març del 2004 en una reunió a Miami (EUA). Hi hagué un gran rebombori i comportà que Pere Torras dimitís del seu càrrec per coherència i que el president de la federació espanyola, Antoni Martra (que no en sabia res i era contrari a l’existència de seleccions catalanes), fos cessat pel Consejo Superior de Deportes per no haver detectat els moviments conspiratius. El govern de José María Aznar, però, va mobilitzar tota la diplomàcia espanyola (per exemple, Lluís Simon explica que la presidenta de la federació alemanya, una pastissera, va rebre una telefonada del ministre de l’interior alemany) perquè a la reunió de Fresno (Califòrnia, EUA) del 26 de novembre següent no fos ratificada l’admissió provisional de la federació catalana a la FIRS. Malgrat tot, dins l’espai de la provisionalitat, la selecció catalana liderada pel capità Ivan Tubau —l’actual secretari general de l’esport— guanyà el mundial B d’hoquei sobre patins masculí celebrat a Macau (Xina) el mes d’octubre, amb la presència significativa de l’aleshores president Pasqual Maragall i de l’aleshores cap de l’oposició al Parlament de Catalunya Artur Mas.
La Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes, fundada l’any 1998, ha fet una gran tasca durant aquests anys i ha aconseguit que fossin reconeguts alguns esports, sempre menors, però: futvòlei, fistball, korfbal, dards, tamborí…
La impressió és que ha arribat un moment que potser caldria plantejar-se una altra estratègia en les especialitats esportives en què sigui possible. Com és el cas de l’hoquei sobre patins.
L’hoquei sobre patins no és, increïblement, un esport olímpic: cal recordar que Joan Antoni Samaranch, que va ser president del Comitè Olímpic Internacional del 1980 al 2001, havia estat jugador d’hoquei sobre patins, seleccionador espanyol, president de la Federació Espanyola de Patinatge i vicepresident de la federació internacional. Tot i no ser un esport olímpic, doncs, l’hoquei sobre patins té unes característiques que permetrien fer un pas endavant, decisiu, exemplar.
Si des d’un punt de vista de jugadors, entrenadors i directius l’hoquei sobre patins és un esport català (com recordava Pere Torras en renunciar al seu càrrec a la federació espanyola el 29 de març del 2004), cal demanar-se si aquest esport tindria cap interès si en les competicions internacionals jugaven només les seleccions italiana, portuguesa, argentina, francesa i espanyola (sense catalans, és clar). I el mateix s’esdevé amb els campionats internacionals de clubs. I no parlem de l’OK Lliga espanyola! Els títols assolits així ho indiquen.
Cal fer un canvi mental i actuar com l’NBA (‘associació nacional de bàsquet’) nord-americana, que no es preocupa de la resta del món. L’NBA és conscient que el nivell competitiu de la seva lliga no és comparable a cap altre: Europa és farcida de boníssims jugadors nord-americans que no tenen prou nivell per al seu país (justament al contrari del que passa amb el futbol), les clàusules contractuals dels jugadors en els equips d’Europa preveuen, sembla, la llibertat en el cas de fitxatge per un equip de l’NBA… Caldria, doncs, que ens plantegéssim una lliga catalana d’hoquei sobre patins sense la resta del món que, sota la pressió de la diplomàcia espanyola, no ens reconeix ni com a selecció ni com a federació. Veuríem quant de temps trigarien a demanar-nos que hi participéssim.
Una opció així, valenta, pròpia dels moments històrics que com a poble vivim, hauria de comportar d’entrada alguns canvis i una potenciació real de l’hoquei sobre patins a casa nostra. No tinc res contra el futbol sala, però no entenc que els informatius d’esports de la ràdio i la televisió l’elevin a un nivell semblant al futbol (sobretot quan no hi ha partits oficials) i, en canvi, l’hoquei sobre patins es vegi relegat a una informació secundària i ja no se n’emetin sistemàticament partits (com es va fer la temporada 2011-2012 amb un acord amb Televisió de Catalunya i TVE). La categoria professional i tècnica de TV3 ha demostrat a bastament com és capaç de potenciar esdeveniments que, aparentment, són poc aptes per al mitjà televisiu. TV3 hauria de convertir, a través d’una bona realització, els partits d’hoquei sobre patins en un esdeveniment atractiu, que arrossegués (ni que fos moderadament) audiències; cosa que comportaria que l’afició cresqués, s’omplissin els pavellons esportius (com passa, per exemple, a Itàlia) i els patrocinadors s’hi fixessin. La realitat és que avui, els equips de l’OK Lliga passen moltes penúries i la majoria té dificultats a l’hora de pagar els jugadors. Una lliga catalana potent, amb públic i patrocinadors, escombraria les altres lligues, seria autosuficient i autoreferencial. I seria normal que fos així, si observem el planter de canalla que per tot Catalunya juga en equips d’hoquei sobre patins infantils. Tinguem clar que aquest esport és ‘el nostre esport’ i que, en una lliga independent, ens marcaria mentalment el camí a seguir.
6
