No sempre tradició és sinònim d’antigor, de coses passades que ben poc tenen a veure amb la realitat actual. I no sempre podem trobar tradicions tant actives, participatives i emblemàtiques com la que significa La Patum de Berga.
Sobta que una tradició que ha anat evolucionant en el temps (potser això l‘ha salvada i li ha donat una certa pàtina d’actualitat), que remunta cap allà l’any 1320 i que es troba plenament documentada a partir del 1620, hagi estat capaç de mantenir-se, de ser interioritzada pel poble que la celebra, i representi l’essència més popular i simbòlica de Berga i de la seva comarca. Quantes tradicions s’han perdut pel camí! Què ha fet que la Patum hagi no sols sobreviscut, sinó que s’hagi consolidat com a manera concreta de sentir, de fer i de manifestar de tot un poble fins a arribar a ésser reconeguda internacionalment com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Quin recorregut tant llarg i exitòs!
Tanmateix, sí que en podem donar algunes pistes, que al meu entendre ha possibilitat que això succeís.
La Patum és una manera de combinar la tradició i la modernitat. Ha estat periòdicament en evolució, ha anat incorporant aspectes, balls i especialment músiques, malgrat que inicialment sempre costaven d’acceptar. Només cal recordar que quan ballen Les maces a la Patum de Lluïment (dijous i diumenge de Corpus) encara se senten xiulets de protesta perquè es balla amb música. Aquest darrer aspecte va ser incorporat a començaments dels anys seixanta del segle passat.
Fa possible una participació activa, especialment en aquelles comparses que tenen música, tot acompanyant-les i fonent-se en un únic cos. Tot fomentant la cohesió social. Possibilita també l’actitud més passiva, d’espectador, però no s’arriba a convertir en un espectacle aliè. La Patum se sent tant al bell mig de la plaça, com a la ‘brana’ dels pagesos, com a les escales de l’església de Sant Pere. És una manifestació complexa, que va incorporant elements i signes diversos, en les entrades i les sortides dels comparses, en els silencis i les disbauxes, en el picar de mans dels nans (‘nanos’) nous…
L’any 2001 es constituí el Patronat de la Patum, com a iniciativa per a fer-ne més plurals i participatives la gestió i la simbologia. Cal tenir present que, a banda de l’alcalde i els regidors de festes i de cultura, tots els grups municipals tenen representació, així com també diversos caps de colla de comparses i persones a títol individual (patumaires d’honor). També ha estat capaç d’incorporar tot el món infantil, creant-ne una d’idèntica, però per als més petits. Iniciativa que sorgí fora de la plaça de Sant Pere per part de Joan Rafart, cap allà els anys cinquanta i que, atesos l’èxit i el ressò, va anar prenent forma fins a convertir-se en el que avui dia coneixem com a Patum infantil.
Ara bé, no tot són flors i violes. Al meu entendre existeixen tota una sèrie de problemes i d’aspectes que poden fer ‘morir d’èxit’ la Patum, perquè des de fa poc més de trenta anys ha patit una progressiva massificació, que fa impossible per a molta gent de poder-hi participar activament i converteix el que abans era un fruir, un compartir, un participar… en un autèntic perill d’allau, de massificació. Avui dia és impensable que un nen de set anys o bé un avi pugui participar als Plens. Els anys cinquanta i començaments dels seixanta era del tot possible.
Malgrat tot, no tothom entén la Patum i la viu de la mateixa manera. Manta vegades es confon en una simple gresca i xerinola que ranegen en l’incivisme. No voldria semblar negatiu ni pessimista. Crec que molt possiblement passem una ‘grip’ de popularitat i que el temps anirà posant les coses a lloc. Mentrestant ens queda l’esperança de poder gaudir d’alguna Patum extraordinària amb motiu d’algun aniversari important, ja sigui de la ciutat, com de la Verge de Queralt.
