Franca Masu celebra els deu anys de trajecte com a cantant en català i ho celebra amb l’edició d’un disc (encara n’hem de dir CD?) especial, amb enregistraments en directe per diversos escenaris —Utrecht, Roma, Barcelona, Mont-real, Istanbul o Sant Feliu de Guíxols— i amb cançons tan significatives com «Cor meu».
La cantant algueresa, amb una veu privilegiada, amb un ventall de matisos únics en el panorama de la cançó als Països Catalans, prové del món del jazz i de la cançó tradicional. Una cançó tradicional que barreja l’arrel tel·lúrica sarda i la saba melòdica algueresa. És aquesta combinació especial que la fa singular i que, damunt d’un escenari, li permet d’oferir un amplíssim registre vocal que commou tothom qui té el privilegi de sentir-la.
Franca Masu té una facilitat i una versatilitat innates, o que semblen innates, però que parteixen de l’exigència i el rigor. La mateixa exigència que transmet el grup instrumental que la va acompanyar al concert que va oferir a Barcelona el 4 de febrer passat, a la sala Luz de Gas en el marc del festival Barnasants: Fausto Beccalossi a l’acordió, Alessandro Girotto a la guitarra, Salvatore Maltana al baix acústic i Roger Soler a la percussió. Tan fascinant pot ser escoltar la veu de Masu com l’acompanyament i els arranjaments de les cançons. Es tracta d’arranjaments que fugen de les convencions, que aporten un discurs propi a l’actuació. En aquest sentit, sentir cançons populars com «Carreronet», «Lo nassaiolo», «Desperta-te» o «Sol per a tu» o la cançó sarda «Sa mama e s’abba» en aquesta veu i amb aquests arranjaments és una delícia.
És interessant de subratllar com la mateixa cantant explica com l’any 1996 va acudir a un concert de Maria del Mar Bonet a l’Alguer i va quedar meravellada de la sonoritat del català cantat. Cosa que la va fer adonar de l’interès del patrimoni musical alguerès per primera vegada. El mes d’agost de l’any 1997 va fer el primer concert en català a la Universitat Catalana d’Estiu i l’any 2000 ja aparegué el seu primer disc: «El meu viatge». És especialment recomanable el disc «Alguímia» (2003). Que aquests primers deu anys discogràfics de Franca Masu serveixin per a descobrir l’íntima simbiosi entre veu, moviment i música. És una manera de conèixer, a més, el viu patrimoni de la cançó de l’Alguer.
