El dia 9 de març passat va morir mossèn Jesús Huguet, atropellat, a Solsona. A la catedral de Santa Maria de Solsona, el dia 12, s’intuïa de seguida que aquell funeral era diferent. Una estelada de grans dimensions (no us sabria dir si feia 10 x 6 m) penjava en l’edifici que confrontava el portal nord, on la gent s’aplegava esperant l’arribada del fèretre. En arribar, l’orfeó Nova Solsona interpretà l’«Oració a sant Jordi». L’exalcalde Ramon Llumà i el sociòleg Salvador Cardús feien guàrdia a l’entrada per a col·locar damunt del taüt la senyera, tal com era voluntat del finat. La catedral, plena de gom a gom, no podia encabir la gentada que pretenia entrar-hi. Darrere l’altar major hi havia el bisbe Novell, amb la mitra, oficiant, ell que assistí mossèn Huguet després de l’accident i que li havia censurat escrits. En començar, uns preveres enretiraren la senyera, però de seguida Llumà i un altre amic de mossèn Huguet reaccionaren i la tornaren a posar damunt del taüt, amb l’aplaudiment dels assistents.
L’homilia de mossèn Jordi Orobitg, molt sentida i justa, ens recordà que Huguet va ser un estret col·laborador del bisbe Antoni Deig quan presentà la proposta d’un Conferència Episcopal Catalana l’any 1991 a la Universitat Catalana d’Estiu. Va ser un teòleg molt preparat que es dedicà exemplarment a la tasca catequètica. Mossèn Orobitg va dir: «I amb quina passió estimava Catalunya!, la pàtria dissortada, que delia perquè fos més lliure, més plena, més solidària, generosament solidària, no imposadament solidària. Era una manera, com sovint recordava el bisbe Deig, de concretar l’amor al proïsme.»
En sortint del funeral, l’Àliga de Solsona ballà davant les despulles de mossèn Huguet, seguint la seva funció primordial de retre homenatge a les persones que en són mereixedores i s’interpretà «Els segadors».
Recordo que quan el vaig conèixer, en el marc de les cinquenes jornades sobre el Nacionalisme Català a la Fi del Segle XX, a Solsona, l’any 1991, em va fer un gran efecte, amb la seva veu un xic ensordida però de missatge diàfan. Més tard, en el consell de redacció del butlletí «El Pregó», he tingut la sort de compartir durant més d’un any els seus escrits i els seus comentaris, plens de sinceritat i intel·ligència.
Mossèn Huguet tenia un esperit crític i exigent amb l’Església, que li comportà la incomprensió i la reprensió dels seus superiors jeràrquics. Ell creia en l’Església i en el missatge de Jesucrist i no entenia determinades decisions, com escrivia el dia 11 de febrer del 2011 a l’article «Per què continuo a l’Església» (http://www.regio7.cat/opinio/2011/02/03/que-continuo-lesglesia/126682.html). Va ser un capellà molt estimat per totes les parròquies per on passà i la seva influència intel·lectual es féu sentir dins de la seva diòcesi de Solsona gràcies a la seva col·laboració al Fòrum Ondara de capellans del bisbat de Solsona (http://bisbatdesolsona.org/ondara/). I fora de la diòcesi de Solsona, les seves col·laboracions interessants i amatents al butlletí «El Pregó», suara esmentat, li permeteren de guanyar-se l’estimació de moltíssims cristians. Ell va ser l’exemple viu d’una Església arrelada al país, una Església senzilla, «de sotabosc», en comunió amb el desig de llibertat del poble que l’acull.
