El dia 12 de juny hi hagué la festa de lliurament del 48è Premi de Poesia Amadeu Oller per a Poetes Inèdits (i menors de trenta anys). Enguany la guanyadora va ser l’osonenca Irene Solà (Malla 1990) amb el recull de poemes Bèstia. Es tracta d’un llibre carregat d’ironia i d’originalitat, amb poemes que reflecteixen dues actituds diferents davant la relació amorosa: l’un més enervat, més proper a l’adolescència, i l’altre més tranquil, amb una mica més de maduresa.
No es tracta, però, només de parlar dels poemes d’aquesta jove autora, sinó de la importància i el mèrit de la persistència del Premi Amadeu Oller durant quaranta-vuit anys. Si no vaig errat, es tracta del premi literari de poesia més antic que ininterrompudament se celebra en llengua catalana després del Premi Carles Riba (de l’any 1959). El Premi Amadeu Oller es convocà per primera vegada l’any 1965, instituït pel rector Josep M. Vidal i Aunós, a redós de la parròquia de Sant Medir del barri de la Bordeta, de Barcelona. El premi es convocà en memòria de mossèn Amadeu Oller, el primer rector de Sant Medir. El jurat ha tingut com a presidents Ferran Soldevila (1965-1968), Joan Oliver (1969-1985) i Carles Miralles (del 1986 ençà). Entre els guanyadors hi ha noms com Isidre Molas (1966), Miquel Desclot (1971), Ramon Pinyol (1972), Joaquim Sala-Sanahuja (1973), Francesc Codina (1974, que rebé el premi a la presó), Carles Torner (1984), Anna Dodas (1986), Manuel Forcano (1992), Andreu Gomila (2001) i els més joves Laia Noguera, Àngels Gregori, Maria Cabrera, David Caño, Anna Ballbona, Sònia Moya o Estel Solé. Un dels trets característics del premi és que no té dotació econòmica: el premi és l’edició del llibre. És la manera que els nous valors puguin tenir una primera publicació. Després, amb els anys, ja es veurà qui s’obre camí en el món difícil de la poesia.
Hi ha un altre aspecte important. La parròquia de Sant Medir és exemplar en el paper que pot arribar a assumir una parròquia en un barri o en un poble: a més de les celebracions litúrgiques que li són pròpies, té un esplai, una coral (amb un cor jove de noies al seu interior), un quadre escènic, una aula oberta, una escola bíblica ecumènica, una biblioteca, una emissora de ràdio, catequesi, grups de solidaritat i assistència social i un premi literari, entre força altres activitats. Tot això fa pensar. Les iniciatives sorgides dins d’una parròquia —o dins d’un ateneu— han tingut sempre la garantia de l’autenticitat i l’arrelament a una comunitat. En aquest sentit, històricament les parròquies i els ateneus han vertebrat el país molt més del que avui ho puguin fer els centres cívics, mancats d’ànima, en què la gestió és licitada en un concurs. Potser ja fóra hora de reconèixer-ho.
