El dia 12 de setembre passat TV3 emeté la gala «Catalunya aixeca el teló» on es presentaren les novetats i la programació teatral de Catalunya, «farcida de musicals», com es ressaltava en la notícia de TV3. D’una banda, calia felicitar la sensibilitat que suposava que la gala recollís la programació de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, del CAER de Reus, el CAET de Terrassa, el Canal Centre d’Arts Escèniques de Girona, els Teatres de la Passió i les Companyies de Pastorets de Catalunya. La programació es presentà sota diversos epígrafs: teatre alternatiu i de petit format, màgia, circ i varietats, comèdia, drama, familiar, dansa i musical. L’allau d’informació que es projectava a la façana del Teatre Nacional de Catalunya per a cadascun d’aquests epígrafs era impossible de retenir i tenia per objectiu que l’espectador tingués la sensació d’una oferta infinita. Aquest objectiu s’aconseguí i quedà corroborat per un lipdub molt reeixit per les bambolines del Teatre Nacional, amb la participació d’una quantitat immensa d’actors presentant moltes de les obres que s’havien de representar aquesta temporada.
La pregunta que al final es podia fer l’espectador era com és que musicals com «Grease», «Chicago» o «Les misérables», entre alguns altres, es fan en castellà a Catalunya, amb la cobertura en aquesta gala de Televisió de Catalunya i també del ‘club de cultura’ TRESC, que no ha parat d’anunciar-ho pels canals públics en català. Els empresaris teatrals que, tot i ser catalans, s’estimen més de programar les obres en castellà a Catalunya adduint raons de mercat, no haurien de comptar, em sembla, amb el suport del nostre diner públic. Sobretot quan serveixen per a ofegar (com va passar en la gala de TV3) la resta d’oferta.
Una oferta digníssima com el musical «Cop de rock», de Dagoll Dagom, en homenatge a l’onada de rock en català sorgida a partir dels anys vuitanta, amb un argument acompanyat d’una pila de cançons dels grups més representatius. (Cal dir, però, que la tria de les cançons no és representativa i que la munió de seguidors d’Els Pets en sortiran decebuts, com també els de Sangtraït, que no hi té cap cançó, mentre que els grups exalçats molt sovint no han tingut el pes en concerts ni discs venuts que el musical els confereix.)
Sembla com si el català fos una nosa per al desenvolupament de la indústria cultural a casa nostra. Xavier Benguerel ha estrenat l’òpera «Jo, Dalí» al Gran Teatre del Liceu, en què el català es redueix al títol i poca cosa més (és clar que, en aquest cas, es tractava d’un encàrrec del Ministeri de Cultura espanyol, per al qual sembla clar que el català no compta).
Després de la llei impulsada per l’anterior conseller de cultura Joan Manuel Tresserras sobre el català al cinema, sembla que ara s’ha fet una negociació amb les distribuïdores i els exhibidors que alenteix la seva implantació tan necessària. Tan necessària si tenim present que en les primeres setmanes d’estrena del film «Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn» d’Steven Spielberg, de la qual hi ha còpies en català, un possible espectador del Maresme, per exemple, no podia anar a cap cinema de la comarca ni del Vallès Oriental perquè a la cartellera (del diari «El Punt Avui», si més no) només se n’anunciaven còpies en castellà. És depriment i tot plegat fa un bon feix.
Són símptomes d’una tendència generalitzada que cal aturar. Com l’arraconament gradual dels llibres en català de les nostres llibreries, del qual haurem de parlar aviat. Hi ha una crisi de consum cultural, resultat de la crisi global que vivim, però allò que no es pot fer és servir-se d’aquesta crisi per a concloure que el català ‘no ven’. Si els intermediaris (distribuïdores, mitjans de comunicació, exhibidors, punts de venda) aposten per la producció cultural en castellà declaradament, no ens ha pas d’estranyar que el català reculi. Cal fer-hi alguna cosa.
1
