Joan Matabosch, director artístic del Gran Teatre del Liceu, ha escrit un article a la revista britànica Opera d’aquest mes de juliol (p. 920) en què evoca els Festivals Wagner de Barcelona de l’any 1955, amb la visita del Festival de Bayreuth, i afirma que van ser «a breath of fresh air» per a la vida cultural de Barcelona i que suposaren «the start of an artistic sea change» en el marc de la postguerra espanyola i el franquisme. Aquesta alenada d’aire fresc que li hauria agradat de viure a Matabosch (la secció de la revista es diu «Wish I’d been there»…) és curiosa: com si fos un locutor de Telecinco retransmetent els partits de la Roja, només parla d’Espanya i dels espanyols, per bé que esmenta tres vegades Barcelona. La deducció per als lectors d’aquesta prestigiosa revista d’òpera britànica és automàtica: Barcelona és Espanya i hi viuen espanyols. Sobretot perquè es refereix a l’escenògraf Josep Mestres Cabanes com a «local set designer» i no com a català. Per què Joan Matabosch —que és president d’Opera Europa (entitat amb seu a Brussel·les que aplega els principals teatres d’òpera europeus)— omet el topònim Catalunya i l’adjectiu ‘català’? Potser és que li fan nosa.
Com també sembla que fa nosa a la potent empresària andorrana Maria Reig, presidenta de la Comissió de Prospectiva del Pla Estratègic Metropolità. En una entrevista al diari Avui del 27 de juny (http://avui.elpunt.cat/noticia/article/-/18-economia/186468-maria-reig-la-societat-civil-ha-renunciat-al-lideratge.html) diu: «La marca Barcelona transcendeix la ciutat, Catalunya i fins i tot Espanya. No té sentit crear una marca Catalunya. La Generalitat el que ha de fer és pensar en clau Barcelona.» Just abans es permet d’afirmar: «Ningú no pot pensar que quan ens referim a Barcelona no estiguem apel·lant a tota l’àrea metropolitana! El problema és que aquesta realitat no està legalitzada. Sortosament, es farà aviat, però portem vint anys d’endarreriment!» I tot seguit etziba: «L’eliminació de la regió metropolitana va ser un gran error, com ho va ser també la creació dels consells comarcals.»
El director artístic del Liceu i la presidenta de Reig Capital Group, doncs, destil·len una estratègia que nega —premeditadament?— el país i en potencia en solitari la capital. És evident que disposar d’una capital potent com Barcelona és una sort per a un país (Catalunya) i els territoris que d’una manera o una altra s’hi vinculen (els Països Catalans). Però ja afirmava l’historiador Jaume Vicens i Vives a Notícia de Catalunya (1960) que la costa és l’espai per excel·lència de l’intercanvi i el comerç, on sorgeixen les iniciatives i la capacitat de tirar endavant, però que per aquesta mateixa condició d’espai d’intercanvi la costa es deixata i necessita l’aportació muntanyenca, de l’interior del país, on es preserva l’essència de la identitat, perquè redreci la situació quan cíclicament calgui.
Encara que Maria Reig digui que «Espanya ja no té importància per a Barcelona» i que «avui són més importants les ciutats que els estats», és clar que, si no parlem de Catalunya en referir-nos-hi, Barcelona esdevindrà internacionalment una ciutat espanyola, com s’esdevé amb l’article de Joan Matabosch.
