Fa temps que dono voltes a aquests dos conceptes, associacionisme i voluntariat, els quals cada vegada més se’ls vol presentar com a símils. I cada vegada em surten dubtes que em qüestionen, si més no intuïtivament, aquesta similitud.
La preparació del Segon Congrés Europeu del Voluntariat, que es projecta per al mes de novembre vinent entre una part significativa del món social i associatiu conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, m’ha portat a aprofundir una mica sobre les possibles diferències o complementarietats dels conceptes associatiu i voluntari.
Anomenaré, doncs, algunes d’aquestes possibles diferències i particularitats amb la voluntat d’aportar el meu gra de sorra a aquest interessant debat ‘identitari’.
Penso que el concepte ‘associatiu’ i ‘associacionisme’, i en concret el de caràcter cultural, és més antic que el de ‘voluntariat’, malgrat que les persones que s’associen són voluntàries «per se». I aquesta afirmació, la fonamento en els més de 150 anys que es va donar aquest fenomen a Catalunya. Només cal anomenar les iniciatives dels ateneus, les corals, les agrupacions d’ajut mutu, les organitzacions solidàries, els centres d’ensenyament creats per (i per a) les classes humils i populars… Només cal recordar que en aquests darrers anys hi ha hagut força entitats que han celebrat els 125 i 150 anys d’existència. Això ens dóna una informació fefaent de l’arrelament d’aquestes iniciatives arreu del país. Aquesta tradició i història ha permès dotar molts pobles d’equipaments culturals i socials, construïts per la societat civil com a resposta concreta a llurs necessitats socials davant de la ineficiència i la inoperància de l’Estat.
Un cop situats històricament, cal preguntar-se sobre les possibles diferències entre voluntariat i associacionisme. Són la mateixa cosa? Tenen matisos diferents? Personalment, crec que no parlem exactament del mateix, cosa que no vol dir que no puguem anar plegats, però sempre després de reconèixer llurs diferències i similituds.
Conceptualment parlant (i això no vol dir pas que no es puguin reconèixer matisacions), un voluntari orienta l’activitat com un servei a altri. És a dir, la seva principal finalitat (no pas única, però) és oferir un servei a tercers i normalment dins de l’àrea assistencial. Així, doncs, el principal beneficiari de l’acció no és el qui la protagonitza, sinó la persona a qui va dirigida.
Al contrari, l’associacionisme cultural centra l’activitat en els propis agents i els seus principals beneficiaris són les mateixes persones que fan l’acció. Aquesta diferència, per a mi, és fonamental i dóna una caracterització pròpia i diferenciada.
Fins i tot en els casos de finals de segle XIX on s’organitzaven entitats de socors mutu, escoles populars… els principals beneficiaris eren els mateixos protagonistes, els qui amb les pròpies mans construïen els centres culturals. He de dir, també, que no hem de confondre aquest corrent associatiu amb les accions de caràcter caritatiu que certes classes benestants duien a terme ja aleshores.
Aquesta crec que és una de les claus de volta perquè a ningú que treballi en el camp associatiu cultural, sigui de la cultura popular i tradicional, sigui del món ateneístic, no se li ocorrerà definir-se com a voluntari cultural.
Deia més amunt que caldrà reconèixer les especificitats pròpies de l’associacionisme cultural si volem treballar plegats i fer accions en conjunt que ens permetin generar col·laboracions i sinergies entre tots plegats, com és el cas del proper Segon Congrés Europeu del Voluntariat, congrés que ara no tractaré però que em comprometo a fer-ho més endavant.
