Arriba l’estiu i amb ell els festivals, trobades, cursos, colònies i cicles en llocs especials, exteriors i suposadament idíl·lics. La música tradicional també és partícip d’això. I igual que durant tot l’any aquesta música serveix de perfecte decorat per a fires monogràfiques d’arreu del país, durant l’estiu també ho acaba sent per a tota la gent que es desplaça en llocs rurals buscant un canvi d’aires i, amb ell, una “autenticitat” de l’entorn. I, tot i que l’autenticitat és un concepte discutible, la simbiosi acaba prenent la seva lògica, tensada per l’etern debat entre la gent local, el visitant de segona residència, el visitant nòmada i el que no accepta ser-ho. Uns depenen dels altres i així es crea un nou espai i temps de vacances. Les programacions aprofiten que hi ha gent per fer aquestes activitats i que així siguin solvents o justificables. El visitant acaba anant als concerts que li ofereixen en aquests panorames i en escenografies tan gratificants com les que dona el territori. Un paratge sobreocupat a l’estiu és el Pirineu.
El Pirineu fou despoblat i amb l’èxode, la modernitat també arribà a muntanya. Poca gent quedà recordant i mantenint algunes activitats que pocs han pogut conèixer i donar-los una nova continuïtat. Amb agraïment, està clar que ho dic. El 1976 Artur Blasco creà la Trobada d’Acordionistes del Pirineu, creant així un paradís de pelegrinatge per a tot amant de la cultura, però també refermant un referent que, tot i ser present en l’imaginari dels pocs habitants de muntanya, passà a ser la icona sonora de tot el Pirineu. I sí, ara parlem de l’acordió com a símbol musical de la nostra muntanya pirinenca.
El curiós de tot plegat és que es troba un visitant de Barcelona gaudint d’un acordionista diatònic com a imatge icònica del Pirineu, ignorant -o no- que el músic és veí del seu barri barceloní. La pregunta és: i per què no hi va a veure’l quan toca a la ciutat? Les sales de concert costen d’omplir a ciutat, certament -els carrers també-. Vas plantejant-te què passa. Fa temps que afirmo que la gent rarament ens volem sentir estranys, diguem-ne friquis: evitem allò que no ens diguin els mitjans de comunicació que hem de fer o veure, o que sabem que tota una colla fa. En aquest país som exageradament així, amb poca educació per escoltar i descobrir qualsevol fenomen artístic que surti d’aquests paràmetres establerts per uns cànons comercials. Doncs bé, a l’estiu al Pirineu gaudir d’un concert amb acordió diatònic o tot un ball folk passa a formar part de la normalitat, del que toca fer estant en aquests entorns de vacances. I què hem de fer els músics? Sí, clar, hem de viure i aprofitar-ho.
Tot plegat no ve d’enlloc. Està clar que la feina incansable i l’èxit de la Trobada Internacional d’Acordionistes del Pirineu ha promogut nombrosos festivals i concerts del país que han fet aquesta associació. I em sembla fantàstic, la veritat. No en va un dia que anàvem a tocar al Pallars ens van aturar de bon matí els Mossos en un control obligatori. Tot buscant el carnet de conduir la Mosso ens va preguntar on anàvem i vam dir que a tocar al poble de dalt. I ens va dir “a tocar? Que és un acordió això que porteu?”. Es va oblidar de demanar-nos el carnet de conduir i tot el que hagués pogut fer falta i ens va deixar passar amb un somriure mai vist a una policia. Bé, és d’agrair que tocar instruments encara t’obri portes, val a dir. En tot cas la imatge està creada i això és una identitat de territori i pirinenca que només aporta riquesa cultural a tot habitant o visitant.
La crítica, com he dit abans, prové de l’esnobisme. I sí, si us plau, gent que us trobeu de vacances al Pirineu: aneu a concerts amb acordions diatònics a dojo, no us perdeu La Trobada ni cap de les seves rèpliques ni imitacions d’arreu, demaneu que a tota festa major hi hagi ball amb acordió i no pareu d’aplaudir: però tingueu la decència de continuar demanant acordions i instruments afins la resta de l’any sigueu a on sigueu!
