Ens trobem al bar del C.A.T. un dimecres al vespre, al cor de Gràcia i a la meca del folk. La programació de La Taverna del CAT està en marxa amb diferents propostes de duets. Però el conflicte esdevé cada dia més gran. Els músics toquen, molta gent parla. Et diuen “és un bar, no és una sala de concerts”. Sí, sí, però fa uns anys no és que la gent no parlés, és que xiuxiuejava al del costat o demanava alguna cosa al cambrer de torn, però es col·locava de cara als músics i -li agradés o no el que presentaven- els respectava. Si el músic proposava de cantar, es cantava; si el músic aixecava els ànims a acompanyar-lo picant de mans, es feia. Ara? La contaminació d’aquell qui no segueix el concert envaeix al qui el vol seguir, que a vegades acaba fins i tot marxant per no enfadar-s’hi més. Això és l’exemple que més conec i com a programadora d’aquest espai em preocupa fermament. Però està clar que no és sols un problema del CAT, ni tan sols de les músiques tradicionals.
Estem envoltats de soroll. Soroll i fils musicals que ens han fet oblidar el valor de tenir un músic tocant en directe i l’atenció que es mereix. A una ràdio o una tele no els passa res si parlem a sobre, però a les persones ens falta escoltar-nos. Hi ha concerts que són un producte de masses, de gran volum, on el que el públic parli o no és secundari mentre segueixin les consignes. Però aquests macro-concerts són una altra línia. En aquest món tan banal, efímer i de generació de contingut ràpid sense fons ens estem oblidant del bon tracte, de l’escolta i del silenci. La música només és quan algú la fa i, si voleu, quan algú l’escolta. A quants concerts ens presentem a tocar i de cop algú està parlant o s’asseu directament donant-nos l’esquena? I d’acord, gran part de tot aquest problema és global, però als catalans ens sorprèn molt quan sortim de Catalunya i trobem que “ens escolten”. M’ha passat -i ho he compartit amb molts companys d’ofici- que fent el mateix que fem aquí a fora ens hem trobat un públic que escoltava. I no pas perquè fóssim els “exòtics” i “de fora”, perquè hem pogut observar com també escoltaven als seus.
Tot plegat ho associo a un problema d’educació global cap a la música i el valor que també s’hi dona com a societat. Ja no parlo només de músiques tradicionals -per sort faré diferents articles i ja en tindrem ocasió, de tractar aquest tema-, sinó de quin valor li donem a la música. Estic contenta de fer el meu primer article d’opinió a la revista Tornaveu apel·lant al silenci i a l’escolta, perquè només així podrem construir, pensar, opinar i compartir. Obrim les orelles, que el món soni i quan algú parli, canti o toqui: escoltem.
