Continua sent temps de festa major, i en venen de grosses. La música tradicional és present, a la majoria de seguicis festius que es fan i desfan arreu del país. Algunes festes segueixen, amb idea de continuïtat, moltes de les formes que suposadament s’han fet ja des de la història. D’altres, creen nous rituals festius basant-se en el que suposadament s’ha de tenir per ser una “festa major catalana”, a vegades fins oblidant les pròpies identitats festives. Aprecio la voluntat de donar feina a grallers, timbalers, flabiolaires i cornamusaires d’arreu del país que aquests dies no paren de voltar i ocupar els carrers, potser és així com alguns d’aquests poden arribar a mig guanyar-se la vida, sempre mai prou valorats per totes les hores d’implicació i bagatge d’expertesa -posa-t’hi tu a tocar la gralla afinada durant tres dies seguits sense pràcticament ni dormir, els diria a molts que s’atreveixen a posar un preu massa baix per a aquesta tasca!
Més enllà del valor i estima per a aquesta tasca, i estima absoluta a tots els músics de carrer que s’encarreguen a fer de moltes festes, tot un orgull i un sentiment comunitari inigualable, cal també reflexionar-hi. Quan es va descobrir a Barcelona la gralla a la dècada de 1970, i s’estengué durant les següents, es creà també un model sonor de festa. Aquest fet que ha imposat aquest instrument per acompanyar molts dels balls i figures de seguici, talment com s’ha imposat que tota festa major catalana ha de tenir gegants, castells, diables i, més recentment, balls de bastons. La gralla en ser un instrument molt fort, a més, ha passat per sobre d’altres possibilitats que cada cop han quedat més arraconades com l’acordió o el flabiol, per no parlar de possibilitats amb instruments de corda. També aquest model festiu ens ha deixat de banda altres opcions de fer festa present en altres viles, que si no han fet un esforç de revaloritzar i folkloritzar molt la seva particularitat local han passat a ser menystingudes o a segon terme.
Per si no n’hi hagués prou, el valor social preval en la majoria de casos per sobre del qualitatiu. Exceptuant algunes grans festes, molts pobles i barris s’autocompleixen en la necessitat de tenir certs elements i no en el com s’han de moure, viure, fer anar o sonar. D’aquí la mala fama de certs instruments, on el músic ha sortit al carrer molt abans d’estar preparat i que, no és professional, sinó un personatge de la colla o del poble que ha adoptat aquesta funció més bé o menys malament, però amb il·lusió. A algunes viles la voluntat de sonar bé s’ha posat per davant i s’ha invertit a llogar músics bons i professionals per lluir el seu seguici, com a mostra de respecte i qualitat de barri, poble, vila o ciutat. Realment pots gaudir d’una qualitat sonora immillorable, els millors “concerts” de gralles o de cobla de cornamusa i flabiol els pots gaudir en aquests moments. Però també ens trobem que tots aquests instruments avui dia s’aprenen acadèmicament -sempre hi ha excepcions-. Això implica que hi ha una homogeneïtzació, sobretot quan hi ha pocs professors (per culpa de la falta d’oferta en escoles municipals i conservatoris, molt reduïda). També, els grups perden identitat perquè tots coneixen una funció i un repertori i es poden intercanviar els seus components segons les logístiques. Amb això ens perdem identitats de grups i, en definitiva, diversitat. Fa uns anys hi havia més diversitat d’instruments i també de formes de tocar. És cert que davant del fenomen de centenars de músics ‘poc fins’ al carrer, hem guanyat en alguns indrets molta qualitat sonora, però tant amb un fet com un altre pequem d’un mateix problema: la globalització.
La globalització no és només aquella que ens fa tenir tots els centres de ciutat iguals i amb les mateixes botigues, tots els mateixos sistemes i gustos, sinó que també té les seves rèpliques a escala nacional. Tot i que està molt bé tocar la gralla i és un instrument totalment lloable, no seria interessant gaudir de moltes altres possibilitats segons el territori on siguem? Cal repetir els mateixos models d’èxit d’un lloc en un altre? Realment tindrà el mateix sentit? Molts altres exemples en el món festiu i de la música tradicional es podrien descriure, ja en sortiran en altres articles. La diversitat és riquesa i l’hem d’acceptar i gaudir com a tal i poder adoptar criteris que ens relacionin amb el propi territori i acceptar les diferències i possibilitats que ens pot aportar. L’estandardització és bona per tenir elements que ens uneixin, però quan ens priva de diversitat o ens diu que alguna diferència no és bona, pot ser perillosa o dur-nos en un món molt avorrit i mancat de fons.
