Mai ningú s’hi havia atrevit. Per primera vegada, es posa a disposició de la societat catalana una edició crítica de l’obra íntegra del Rector de Vallfogona. Les edicions publicades fins ara es limitaven a reproduir l’edició prínceps de 1703, impulsada per l’Acadèmia dels Desconfiats. El darrer intent de presentar el corpus literari complet de Garcia es remuntava a 1845. Coincidint amb la commemoració de l’Any Rector de Vallfogona, el professor Albert Rossich i l’Editorial Barcino s’han conjurat per omplir aquesta llacuna del sistema cultural català. En el primer volum de l’obra completa es recullen les dècimes i els sonets; el segon recopilarà la resta de la producció lírica del poeta (2024), i en el darrer es publicarà la Comèdia de Santa Bàrbara, un sermó en prosa i les poesies apòcrifes (2025).
De fet, Rossich quantifica en un miler les composicions que ha analitzat en el procés de selecció; una tria gens senzilla, atès que Garcia no va fer gestions en vida o testamentàries per preservar el seu llegat literari. La publicació és fruit de més d’una investigació que es remunta a principis dels anys vuitanta, quan Rossich comença a treballar en la tesi doctoral Francesc Vicent Garcia: assaig d’edició crítica, defensada el 1984. Aquestes quatre dècades de recerca han permès atribuir uns 160 poemes al Rector de Vallfogona i oferir als lectors catalans una versió comentada que permetrà entendre’n millor el contingut i així gaudir la seva obra més plenament. La proposta de Barcino n’ha regularitzat l’ortografia, però respectant les característiques de la llengua de l’autor.
La literatura catalana de la primera meitat del segle XVII
El pròleg del llibre desmunta falses creences sobre el Rector de Vallfogona i el seu context literari. Rossich rebutja el substantiu decadència per definir les lletres catalanes de la primera meitat del segle XVII. Un concepte que no s’ajusta a la renovació estilística que es va produir en aquest moment històric, i tampoc al vigor que tenia la llengua catalana. Aquesta visió negativa, defensa Rossich, va ser difosa sobretot pels homes de la Renaixença. “La sola dependència dels models castellans – escriu- ja era considera un factor que imprimia caràcter de decadència, en comptes de contemplar-lo com allò que realment va ser, un estímul irresistible en l’edat d’or de la seva literatura”. En la línia dels estudis contemporanis, com ara el publicat recentment per Enric Querol, Rossich també fa notar que Francesc Vicent Garcia no era un tipus desconnectat de la vida sociopolítica de la seva època.
