De Francesc Vicent Garcia es coneix sobradament la seva producció lírica, així com les llegendes creades entorn la seva figura. En canvi, són molts més ignorats els principals fets i episodis que van marcar la seva existència. El personatge històric ha estat engolit per la figura literària. No és estrany, doncs, que hagin sorgit moltes dades i interpretacions errònies o no prou sòlides. A Francesc Vicent Garcia, poeta barroc. (Rafael Dalmau, Editor, 2023), Enric Querol presenta un estudi rigorós i documentat, que desmunta alguns tòpics que han fet més fortuna sobre ell i el context literari en el qual va viure.
Aquest no és l’espai per resumir la biografia feta per Querol, però sí que vull ressaltar tres idees que s’hi transmeten. Destacar, per exemple, que la vida de Francesc Vicent Garcia ha estat descrita molt matusserament. La recerca contemporània ha permès destriar el gra de la palla, distingir les invencions de les dades que es poden corroborar científicament. A tall d’exemple, subratllar que fins al 2019 no es va localitzar la partida de baptisme del futur poeta (el 23 de gener de 1579 a Saragossa), fins llavors es considerava que havia nascut a Tortosa el 1582. Ara bé, malgrat els avenços notables de les darreres dècades, encara resten per descobrir importants llacunes. S’ignora completament la vida de Garcia fins al tombant del segle XVII, i tampoc es pot demostrar -tot i que sembla força probable- que cursés estudis universitaris a Barcelona. Això sí, està acreditat que va créixer en el si d’una família immergida en el món de la música i les lletres.
A més d’aportar claredat i honradesa, el llibre de Querol qüestiona la imatge que ha predominat del Rector de Vallfogona en l’imaginari popular. Aquesta és, la d’un individu desconnectat del món que mostra un total desinterès per les qüestions mundanes. L’encarnació del beatus ille en la versió més magnànima, i la d’un tipus excèntric en la menys afavoridora. Res més lluny de la realitat. Garcia va mantenir relacions estretes amb el bisbe de Vic Francesc Robuster i la família Montcada, una de les més nobles de Catalunya. Si els seus protectors no haguessin mort prematurament, probablement hauria assolit càrrecs eclesiàstics superiors. En aquest capítol, també es pot esmentar que el Rector de Vallfogonava predicar les exèquies en l’enterrament de Felip III de Castella, i per afegir un punt més anecdòtic, va donar aixopluc al bandoler Perot Rocaguinarda a Vallfogona.
Garcia tampoc va ser un llop solitari en el camp literari. Querol reconeix que Agustí Duran ja va parlar d’una “certa confraria literària entre els castells i les parròquies de la Segarra”, formada per “personatges com Jeroni Ferrer, canonge de Guissona, Rafael Bover, rector de Vallbona, i també altres aficionats a les lletres segarrencs, com ara el pintor i poeta Gaspar Altisent (…), Francesc de Vilalba, baró de Montmagastre i la seva esposa, Victòria Malendrich, Baltasar Ausiàs March, senyor de Montcortès de Serra, i Francesc Agulló, senyor de Bellveí, entre altres”. En paral·lel, el poeta va concursar en certàmens literaris i va freqüentar els cercles culturals de Barcelona i Tortosa. D’acord amb coneixements com aquest, cada vegada es més insostenible emprar el terme “decadència” per fer referència a la lírica catalana del segle XVII o escriure que els autors barrocs de casa nostra van limitar-se a imitar els referents del Segle d’Or castellà.
En l’àmbit estrictament local, la biografia recorda el compromís del Rector de Vallfogona amb la seva parròquia, que es tradueix en la construcció de la capella de Santa Barbarà a Vallfogona de Riucorb, la redacció d’una obra teatral (mig espúria) que va ser representada el dia de la seva inauguració, i les gestions per aconseguir portar-hi unes relíquies.
