L’aparició d’Aliança Catalana ha sacsejat la dinàmica d’alguns actes de carrer que són puntals de la nostra identitat com a societat. La darrera és l’ofrena floral de la Diada Nacional, en què l’aparició d’aquest partit de caràcter feixista produeix rebuig social evident entre els militants de partits i organitzacions que defensen un projecte nacional inclusiu. Un rebuig que es manifesta en forma de protesta i bloqueig en l’accés als espais commemoratius i genera situacions de conflicte i altera la mateixa celebració.
Aliança Catalana representa una proposta política basada en l’exclusió social d’una part de la societat pel seu origen. En alguns aspectes recorda el feixisme que va viure Europa en temps passats i que va portar al desastre de les dictadures i la persecució i intent d’extermini de diversos col·lectius (jueus, gitanos, homosexuals, etc.). Malgrat que AC no planteja un atac a tots els drets humans i socials, com ho fa Vox i en paral·lel cada vegada més el PP (la igualtat entre homes i dones, el dret a la pròpia sexualitat en llibertat, el dret a l’habitatge, etc.), és un partit en evolució que va sumant plantejaments que s’hi acosten (com ara la proposta sobre la liquidació del sistema de pensions). Però alhora, AC suposa un trencament del consens històric compartit, amb molts matisos, al voltant del projecte nacional català. Parlo de projecte, perquè la nació catalana sempre s’ha concebut com un projecte a mig fer, tant pel que fa a la consecució de la seva sobirania plena, com pel que fa a la seva constitució com a poble. Som, indiscutiblement, un país d’immigrants.
Des de la cultura popular i d’arrel tradicional fa temps que s’actua amb la voluntat d’incorporar persones que provenen de les noves onades migratòries al nostre país. Però, de fet, no es podria entendre el nostre associacionisme cultural sense els que es van incorporar al país provinents de la resta de l’Estat al llarg del segle XX. Si repassem els cognoms de qui forma part del pubillatge, de les colles castelleres, de diables o geganteres, en trobarem molts que no son precisament d’arrel catalana: els Sánchez, els Díaz, els Martínez… El repte actual és precisament el d’anar incorporant a l’associacionisme cultural els nous catalans per tal de continuar tenint unes entitats representatives del conjunt dels catalans d’avui. L’objectiu és també que l’associacionisme cultural continuï essent el teixit social que articula la vida dels nostres pobles i ciutats, que crea identitat i xarxa local, contribuint així a la cohesió social i a la creació de capital social individual i col·lectiu.
En general, hem pogut veure que els partits de l’odi guanyen impacte a les xarxes socials. Per tant, aquelles persones que se socialitzen políticament a les xarxes socials són més fàcils de convèncer per aquests canals. L’associacionisme cultural representa una forma ben diferent de relacionar-se, perquè implica presencialitat, proximitat, barri, poble, i per tant han de ser un espai de contacte amb la realitat diversa dels nostres pobles i ciutats. Són també un espai de suport mutu, de solidaritat, de col·laboració i d’assumpció de responsabilitats que ens ajuden a prendre consciència crítica, però no a ser destructius en els nostres plantejaments, sinó més aviat críticament realistes. Les xarxes socials, en canvi, tendeixen a exacerbar els drames, les violències i les formes de confrontació a través de situacions extretes de context i de vídeos fets per impactar de forma ràpida. El consum d’aquest tipus de continguts ens posa en alerta, ens genera inquietud i abona la nostra desconfiança primària.
Ens trobem davant d’una mena de pandèmia d’un malestar emocional que s’explica en bona part per la influència d’aquesta mena de continguts, i per uns discursos polítics que criden al desencís, a la negativitat més absoluta, a la manca d’esperança, perquè el seu objectiu és precisament minar i destruir les fonts de solidaritat i de comunitat que enforteixen els individus, com també minar i destruir la confiança en la cosa pública, que és la base de qualsevol forma de democràcia. És en la pèrdua de consens, en la conflictivitat permanent, en la feblesa de les institucions, on el feixisme i la seva estratègia de la por guanyen terreny.
Aquests dies sentim sovint la frase “aturem el feixisme”. No sé si la cultura popular pot aturar el feixisme. De fet, aquesta expressió dona moltes coses per descomptat i caldria posar-la, com faig, entre cometes. L’augment de la intenció de vot dels partits d’extrema dreta està alimentat per una estratègia per part de sectors econòmics, polítics i socials que el promouen. Com en qualsevol moviment o proposta social o política, existeix perquè algú el promou. No pas, com es diu de vegades, per culpa de les mancances d’altres. En tot cas, la pregunta és si aquells que el volen combatre ho han de fer explícitament, posant-hi el focus. Si posar el focus, abocar-se al conflicte, contribueix paradoxalment a fer créixer els partits i grups feixistes. Penso que aquesta paradoxa és impossible de resoldre, perquè el cos social és viu i tot depèn de les circumstàncies i del context. Per tant, el que ens ha de guiar l’acció social son, al capdavall, els nostres valors.
En canvi, sabem que de la construcció lenta i constant de formes de relació social en surten estructures que tenen continuïtat, pòsit i solidesa. Per això ens cal un associacionisme cultural sòlid, amb una àmplia base social, que encari els reptes i els conflictes socials des de la capacitat de resposta dels col·lectius, des de la base social. Per ser més forts, més lliures i més feliços, com dia Anselm Clavé. Però, alhora, cal posicionar-nos des de la societat civil contra aquests discursos d’odi, contra qui vol trencar amb la cohesió social, com han fet els castellers de Barcelona combatent el racisme. Ha arribat el moment d’adonar-nos que la democràcia no és quelcom que es pugui donar per descomptat, com ja hem vist massa vegades en la nostra història (i no fa gaires anys malauradament, en què votar va suposar persecució i presó), sinó que és quelcom pel que cal lluitar cada dia, exigint críticament a les institucions quan cal, però també reivindicant-la davant d’aquells que l’amenacen. La societat oberta té els seus enemics i estan guanyant terreny. No podem callar.
