El Projecte de Llei de Drets Culturals neix amb una mancança notable: la poca importància que es dona a l’associacionisme cultural, que és un dels trets específics i més rellevants de la cultura catalana. No parlem només de la cultura d’arrel, ni tradicional, sinó de les entitats que articulen avui la vida dels pobles i barris del nostre país. Són aquestes entitats les que vertebren les festes majors dels pobles, barris i ciutats, i en fer-ho fan possible la creació d’identitats locals que, a través dels espais de participació cultural en les seves diverses formes i implicacions, generen la base de l’arrelament.
Les associacions de cultura popular, així com els centres d’estudis locals, són essencials per a crear vincles socials en un sentit de patrimoni cultural material i immaterial. I són especialment rellevants en un context d’elevada mobilitat entre municipis al nostre país i d’una elevada presència de població nouvinguda.
Per això és estrany que el Projecte de llei no dediqui un capítol específic a aquesta base associativa i les mateixes expressions de cultura popular, com sí que fa esment de la llengua i la cultura catalana. Però de fet, tot el text és tremendament genèric i en certa manera instrumental. És a dir, que la cultura se supedita a la seva funció de facilitadora d’altres valors: la salut, la sostenibilitat, la cohesió social, la igualtat…
En l’article 5 del Projecte de llei es diu, textualment: “El Govern ha de promoure la cultura comunitària i l’associacionisme cultural. Amb aquesta finalitat, el Govern ha d’impulsar el contacte i la col·laboració entre entitats, artistes i professionals de la cultura i entitats i professionals d’altres àmbits que hi estan vinculats, especialment el social, el de la salut o el de la sostenibilitat.” Aquesta és l’única referència a l’associacionisme cultural, vist en aquest sentit més com un instrument que com una realitat que funciona per si mateixa. De fet, tota l’articulació dels drets culturals està pensada d’una manera instrumental.
Ja sabem que hi ha desigualtats en l’accés a la cultura, especialment quan parlem de cultura formal o cultura legítima (la que es desenvolupa de forma professional). La participació dins o des de fora (com espectadors) d’aquest tipus de cultura (teatre, cinema, concerts, exposicions, etc.) està fortament condicionat per qüestions de classe social. Però no només. En l’estudi europeu que vam realitzar fa uns anys per part del grup CHIEF-UPF vam trobar que la variable que explicava més les diferències en les pràctiques culturals dels joves és la de gènere. Efectivament, les dones participen molt més de la cultura formal que no pas els homes.
Però avui l’abordatge de la cultura no es pot fer sense plantejar una mirada diferent sobre la cultura. La Llei no concreta què és cultura, però implícitament el text està marcat per una concepció tradicional de la cultura, que posa el focus en els grans equipaments culturals i en la cultura formal i professional. Però avui ens cal una altra mirada sobre la cultura, que tingui en compte que la creació cultural no és patrimoni dels sectors professionals, sinó que està a l’abast de les persones de moltes altres maneres. La cultura popular i tradicional, a través de la seva trama associativa i de la institucionalització de les festes majors i altres celebracions populars, és l’expressió més clara de com la cultura adopta diferents dimensions.
Avui, però, és difícil parlar de cultura sense tenir en compte les noves formes d’expressió cultural de les generacions més joves: la música urbana, la dansa al carrer, la glosa, les batalles de galls, i evidentment tota la producció cultural que s’expressa a internet i les xarxes socials: vídeojocs, literatura efímera, etc.
La Llei hauria de preveure també la interacció entre àmbits de govern. No s’hi esmenta l’educació, quan avui un dels vectors d’innovació educativa és precisament la posada en relació entre el sector de la cultura i el sector de l’educació. Dèiem en el document de propostes de l’estudi CHIEF-UPF, que les pràctiques culturals dels joves estan “molt poc presents en els entorns d’educació formal secundària. Això fa que sovint no es connecti amb els referents culturals actuals de les persones joves, i no hi hagi prou consciència del potencial educatiu que tenen. De fet, en l’estudi s’ha pogut constatar que quan s’incorporen pràctiques culturals participatives i vivencials a l’ensenyament, els estudiants hi responen molt favorablement i el professorat hi descobreix un recurs que afavoreix l’adquisició de competències i la inclusió de tot l’alumnat.”
És important remarcar que l’accés a la cultura no és només una qüestió econòmica, o de disponibilitat, sinó també d’aprenentatge. La socialització cultural es produeix en tots els àmbits de socialització: escola, família, grup d’iguals, oci, consum… És fonamental reconèixer la importància dels processos d’aprenentatge. Per tant, dels centres educatius, de les escoles d’arts i, de manera fonamental, de l’associacionisme cultural, com a espais de socialització on es poden desenvolupar polítiques de promoció de la igualtat d’accés a la cultura. N’és un bon exemple Xamfrà, Centre de Música i Escena del Raval, que treballa amb massa pocs recursos per donar formació cultural a tothom. N’és un bon exemple també el programa Rockin promogut pel Departament d’Educació i entitats del sector musical, que incorpora la pràctica de la música en grup a l’ensenyament secundari.
El Projecte de Llei de drets culturals proposa la creació de noves institucions de governança cultural: L’Observatori de la Cultura (que substitueix amb encert el Gabinet Tècnic del Departament de Cultura), la Taula de participació cultural, el Consell de la Mancomunitat Cultural, el Comitè de protecció dels drets culturals. Organismes que se sumen al ja existent Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA). Valorar-los em portaria a escriure un altre article tan llarg com aquest. Ara només demano que el sistema de governança no sigui una cotilla per al desenvolupament de les activitats culturals, sinó per prendre consciència de la riquesa de la cultura com a expressió i forma d’acció social (associativa).
