De vegades es diu que la globalització va en contra de les cultures locals. Però la relació entre globalització i cultura local no és tan clara com sembla, i no necessàriament apareixen com enfrontades. Però és cert que la presència mediàtica (i ara amb les xarxes socials) d’una gran diversitat de cultures fa que els individus optin per pràctiques culturals que no tenen la seva arrel en el lloc on viuen. Això pot servir tant pels que opten per celebrar el Halloween en comptes de la castanyada, com per aquells emigrants a qui aquesta oferta cultural globalitzada els permet continuar accedint a productes culturals del seu lloc d’origen. Seria el cas dels catalans a l’estranger que continuen veient TV3 i escoltant els partits del Barça en retransmissions de Catalunya Ràdio o RAC1, per exemple. Per tant, la globalització no és unidireccional, o no ho és necessàriament. Ja sabem que la potència de difusió d’una cultura depèn d’altres factors, com la capacitat econòmica dels difusors mediàtics (és el cas de la cultura americana) o la capacitat de crear formats interessants (és el cas d’algunes expressions culturals catalanes, com els castells).
Cal no oblidar, però, que la base que sosté la nostra cultura popular és l’associacionisme. Específicament, sobre la base de l’associacionisme local. Precisament, podem traçar un recorregut històric en l’evolució de la cultura popular que va de l’àmbit local a l’àmbit global. Un recorregut que també és el trajecte de la seva legitimació social. Així doncs, en primer lloc, les expressions de la cultura popular es consoliden com a expressions locals, arrelades a una comunitat, a un grup de persones que de manera informal o de forma associativa representen la comunitat a través d’una forma cultural, ja sigui per mitjà de la música, d’uns balls o d’unes formes de vestir específiques. Des de finals del segle XIX algunes d’aquestes expressions van esdevenir referents culturals “nacionals”. La sardana en fou un cas paradigmàtic: un ball desenvolupat a la zona nord de Catalunya que va esdevenir un referent cultural i polític tal com explica Pere Anguera al seu llibre La nacionalització de la sardana (Rafael Dalmau, 2010). Per contra, la jota ha quedat fixat com un ball local a Catalunya i a les Illes Balears. No tota la cultura popular ha esdevingut cultura nacional ni aquesta ha mantingut sempre els mateixos referents, sinó que ha anat canviant al llarg dels anys. A inicis dels segle XXI, les festes majors han consolidat les colles castelleres i les colles de diables com a fenòmens imprescindibles de la cultura associativa local, convertint-se alhora en un referent compartit a tot el país, un referent nacional.
Així doncs, si la primera forma de legitimació de l’existència d’una expressió cultural és el seu arrelament local, podem dir que la segona forma de legitimació i allò que li confereix poder institucional és el fet que sigui considerada un referent nacional, o de la comunitat d’identitat més àmplia.
En el marc de la globalització, en què les cultures lluiten per fer-se visibles enfront de referents que se sostenen gràcies a la seva transmissió per estructures mediàtiques potents (com en el cas de les tradicions culturals nord-americanes), es pot definir aquest marc com un tercer nivell de legitimació de les expressions culturals. Ho va entendre així el govern japonès, per exemple, quan va impulsar la seva política de “nació basada en el turisme” o “el turisme com a eina de construcció nacional”. L’objectiu era projectar una imatge internacional del Japó que ha convertit el manga, el sushi i els samurais en referents globals.
Formar part de la globalitat, on es manifesten actualment la competència per la singularitat i la significació cultural, ha de ser també un objectiu de la cultura popular catalana. Per això, la notícia que la cultura catalana hagi portat 1.200 representants a Estocolm en motiu del 38è Aplec Internacional d’Adifolk és una bona notícia i ens encamina cap a aquest objectiu de participar en el mapa global de la cultura.
