Rafael Beltrán Llavador ha estat catedràtic de Filologia de la Universitat de València. És especialista en literatures medievals hispàniques, literatura espanyola i tradicions orals peninsulars. Col·labora en àmbits relacionats amb les seues especialitats. Hui ens parla de la seua obra magna: Tirant lo Blanc: cavalleria, imaginari i escriptura, publicat pel Servei de Publicacions de la Universitat de València.
Per què us vau decantar per les literatures medievals hispàniques, la literatura espanyola del Segle d’Or i les tradicions orals peninsulars?
M’han agradat des de ben menut la Filologia clàssica i la Història antiga: llegir, escriure, investigar. Pel que fa a la literatura, vaig tindre una formació literària caòtica, com és habitual. Supose que en l’edat mitjana vaig trobar, com feien els romàntics, uns paràmetres extrems (Eros-Tanathos, Carn-Esperit, Pau-Guerra…), que, dins la seua aparent simplicitat, em semblava que podien ajudar a definir i controlar millor unes obres artístiques que em fascinaven: la Catedral, el retaule, el poema èpic, la cançó lírica. Aquell domini era fals, però havia caigut en el parany, en identificar edat mitjana amb infantilisme o senzillesa. Pur romanticisme adolescent, imagine.
Els vostres àmbits han estat l’escriptura, l’edició i la coordinació. Podríeu posar-nos un exemple de cadascun dels tres àmbits?
Sí. El meu treball sempre ha girat al voltant de la història i l’anàlisi literàries: contextos, fonts clàssiques, crítica, retòrica… M’ha interessat tot en el fet literari, però m’he interrogat especialment pel miracle de la pervivència dels clàssics en la tradició escrita i també en l’oralitat. En els meus estudis he tractat d’aplicar la teoria comparada, d’una manera sovint tan rigorosa i maniàtica (vici filològic) que reconec que ha pogut frisar l’obsessió. Posaré un exemple d’investigació. Vaig trobar les endevinalles més antigues de la tradició catalana on pocs podíem imaginar que serien: disfressades dins d’un cançoner de principis del segle xv, entre diàlegs d’amor versificats. Aquests enigmes, preciosos, suposaven, a més, el segon fragment de traducció al català de la Historia Apollonii regis Tyri, una novel·la llatina que va recórrer tota Europa i que va ser traduïda a diverses llengües. Es pensava que en català no hi havia testimonis medievals escrits, però ara resulta que ja en comptem amb dos. Estic molt content perquè vaig poder identificar-ne aquest segon. Per a mi va ser un premi: un orgull, com el rescat d’una resta valuosa, de la peça excepcional d’un naufragi antic.
La meua edició principal ha estat publicada per la RAE i és la primera biografia peninsular, El Victorial, història del cavaller castellà Pero Niño, comte de Buelna. La seua vida és història, però la perícia de l’autor fa que semble una novel·la apassionant. Entre altres, també he coordinat volums sobre recepció clàssica, literatura de viatges (medievals, a l’Orient, a la Xina), literatura didàctica, literatura històrica i de cavalleries, rondalles valencianes i universals, o poesia de cançoner.
Per què vau decidir dur a terme una investigació exhaustiva de la literatura catalana del País Valencià?
He ensenyat sempre literatura espanyola, per deure professional, però no crec en els determinismes de la compartimentació lingüística —ni cultural— de l’art. Sempre he reconegut, davant els meus estudiants i per escrit, la superioritat poètica d’Ausiàs March o la narrativa de Tirant lo Blanc (sobre Amadís de Gaula, que reconec que és un magnífic llibre de cavalleries), l’excepcionalitat de la Vita Christi d’Isabel de Villena o la singularitat de l’Espill de Jaume Roig (en tants aspectes semblant al Libro de buen amor de l’Arxipreste d’Hita). Hauria sigut absurd per a un medievalista valencià limitar-se a aprofundir en el Segle d’Or castellà i ignorar el Segle d’Or de la literatura catalana. La bona literatura no té fronteres.
Quina és la vostra relació amb la revista digital Tirant?
Ara, les humanitats digitals són una necessitat, però fa trenta anys s’encetava una línia de treball absolutament desconeguda. La revista va nàixer com una de les primeres electròniques en Humanitats en tot l’Estat espanyol. En vint-i-huit anys, hem publicat més de dos-cents articles, sempre girant al voltant del món romànic de la cavalleria literària i sempre tirant al blanc del Tirant. Crec que hem contribuït al fet que el Tirant i la literatura catalana medieval es coneguen més, per exemple, a Mèxic o a Sud-Amèrica, on se n’han fet tesis i articles. Tenim fins i tot dos articles escrits publicats en xinés (amb traducció, és clar). Hui és una de les revistes de literatura medieval més ben considerades i indexades. Si voleu conéixer-la (i participar-hi), ens trobareu a: https://turia.uv.es/index.php/Tirant
Vós heu escrit una obra magna, Tirant lo Blanc: cavalleria, imaginari i escriptura. 624 pàgines plenes de saber. Per què vau escriure aquest llibre?
Martí de Riquer, el gran filòleg català, mestre de mestres, va estudiar a fons el Tirant durant tota la seua vida; les seues recerques culminen el 1990 i el 1992, amb dos llibres cabdals. Albert Hauf en va publicar, fa vint anys (2005), una edició extraordinària. Seguint les passes d’aquests investigadors i d’altres, i després d’haver-li dedicat a Martorell dos llibres anteriors (1983 i 2006) i més de vint-i-cinc articles, em trobava amb una experiència suficient (és a dir, amb bastant bibliografia), per a fer una nova guia. Tirant s’havia de tornar a presentar amb un intent d’explicació comprensiva, és a dir, d’explicació total, no parcial. Per a obrir noves recerques, òbviament; no per a tancar-les. Altres ho podien fer millor, però jo tenia voluntat i il·lusió. I col·laboració institucional, fonamental. Perquè sense l’ajuda de Publicacions de la Universitat de València el projecte no s’haguera mai dut a terme.
Quina és la idea global del llibre?
El meu estudi parteix de la complexitat de l’obra: novel·la històrica, cavalleresca, sentimental, de costums, psicològica, pràctica (o pragmàtica). El propòsit és oferir un manual, una guia general orientativa i, alhora, un conjunt de lectures crítiques detallades, que assimilen i ordenen orgànicament les lectures dels crítics anteriors. Totes mereixen consideració, però la seua rellevància havia de ser catalogada i prioritzada.
Els apartats de l’obra són:
1. Joanot Martorell, entre la ploma i l’espasa: breus apunts biogràfics.
2. L’aventura narrativa: la trama de la novel·la.
3. Cavalleria històrica i biografies cavalleresques.
4. La carrera triomfant del cavaller Tirant.
5. Carmesina i les seues donzelles.
6. Les dones grans: la Viuda Reposada i l’Emperadriu.
7. La religió de l’amor.
8. Espais simbòlics: Fortuna i Mediterrani.
9. La mimesi d’un món admirable.
10. L’espai de la representació i el somni del teatre.
11. Memòria literària i herència retòrica.
12. La paraula en acció: oracions, conjurs i registres populars.
13. “Això diu que era…”: Martorell conta contes.
14. Tirant i els emblemes del rei Magnànim.
15. La fortuna d’un clàssic.
16. Bibliografia
Quant de temps us ha dut?
La redacció final ha trigat uns dos anys llargs. Però, com que vaig publicar el meu primer llibre sobre la novel·la l’any 1983 (el segon, el 2006), realment és el fruit de més de quaranta anys, tota una vida d’estudis al voltant del Tirant.
La maquetació i les il·lustracions del llibre donen suport a la vostra tasca. En el cas de les segones, què podríeu dir-nos de l’autoria, la responsabilitat seua en l’elecció, etc.?
Gràcies a la bona maquetació i edició, els quinze capítols del llibre són com les quinze galeries d’una exposició. Més de 260 il·lustracions. Primer, de pintura medieval, coetània de Martorell: quattrocentistes italians, flamencs, escola gòtica catalana i valenciana, miniatures de manuscrits. Després, més de quaranta gravats de Manuel Boix, qui molt generosament ha permés la seua reproducció. Tirant, Carmesina, Felip, Ricomana… reviuen i prenen cos gràcies als seus dibuixos i aiguaforts. Hi incorporem dotze aquarel·les d’un altre gran il·lustrador, el barceloní Francesc Artigau. Paula Bonet, Santi Tena son il·lustradors més moderns igualment incorporats.
Com veieu el Tirant i Martorell? Hi trobeu alguna projecció de l’un en l’altre?
Martorell podria haver dit, com Madame Bovary: “Tirant lo Blanc… c’est moi”. Però realment, abans de la Modernitat, és difícil aquest tipus d’identificacions. Tirant és una figura que encarna una idea, una imatge simbòlica del món, com fan els herois de l’èpica. En aquest sentit, Martorell sí que podria haver projectat els desigs de recuperació de la unitat i poder cristians (molt minvats després de la caiguda de Constantinoble el 1453), no sols seus, sinó de tota la desorientada noblesa cavalleresca europea.
El llibre dona idea de l’època que reflecteix?
Efectivament, i més encara; jo diria que no hi ha llibre que done millor idea d’allò que era l’Europa del segle xv, amb totes les contradiccions: foscor bèl·lica i lluminositat artística, misèria i esplendor, masclisme i cortesia, crueltat i magnanimitat (la d’Alfons el Magnànim). Tot això trobem en les accions, els personatges i la llengua del Tirant, perfecta representació dels fets i de l’imaginari del seu temps.
És especial l’erotisme literari valencià?
No. Estic en contra dels tòpics. Si volem dir que l’erotisme valencià és més fresc, més desinhibit, més alegre, sí, d’acord, tot i que això també ho tenim en Boccaccio. Si volem dir que és més bròfec i vulgar, no. L’erotisme del Tirant és fresc i desvergonyit, però refinat i cortés, com el d’una comèdia galant.
El que sí és especial és la mostra d’uns personatges, joves i grans, homes i dones, que actuen amb molta naturalitat. El contrast, entre el que diuen, perquè ho han llegit, racional, pompós i retòric, i el que fan, amb impulsos libidinosos, ràpids, espontanis, és el que produeix el riure impúdic i desinhibit. Aquest riure sí que potser siga més idiosincràsia valenciana o mediterrània.
Per què cal llegir el llibre?
Jo vull que es llegisca la novel·la, el Tirant. Després, si algú vol aprofundir en el context de l’autor i l’obra, la cavalleria, els personatges, els símbols, les fonts literàries, les representacions teatrals o parateatrals, la recepció del text al llarg dels segles…, trobarà al llibre un ventall de materials. Passa sempre que gaudim una obra d’art. Un quadre, un film, una peça musical… t’agraden. Has d’ assaborir-los directament, sense intermediaris. Però, a vegades, ens desperta més curiositat. Aleshores, si algú vol anar més enllà en qualsevol aspecte del Tirant, crec que trobarà en aquest llibre explicacions raonades que li faran entendre millor l’arquitectura d’aquest monument literari, la millor novel·la de literatura catalana o, més enllà, “el millor llibre del món” (Cervantes dixit).
