Merche Femenia Simó (1972) inicià els seus estudis musicals a Pedreguer. Els continuà al Conservatori Superior de Música Òscar Esplà d’Alacant i ha estat deixebla de respectadíssims músics. A més d’obtenir un bon grapat d’especialitats, és professora titular de diferents matèries. Així mateix, és compositora, directora i autora de diversos llibres de temàtica musical. Hom pot consultar més informació sobre ella a Internet i al seu blog.
Per què s’ha dedicat a la música?
Començar a estudiar-la ja va ser una casualitat. Quan era menuda, al meu poble no hi havia un ventall tan ampli d’activitats extraescolars com hui; pràcticament només hi havia futbol i música. Com que les meues amigues i jo volíem compartir alguna activitat fora de l’escola, ens vam apuntar a música. Jo no tenia ni havia tingut cap referent, ni en la meua família ni en el meu entorn, així que per a mi va ser una aventura. A més d’agradar-me, hi tenia traça, així que en vaig continuar estudiant. Ha sigut tota una vida dedicada a ella, sense parar mai d’estudiar (perquè la música és un aprenentatge continu), però no me n’he penedit mai. De fet, no sols és el meu treball, sinó també la meua passió i forma de vida.
Com definiria l’educació musical al País Valencià?
A més d’integrar la música des del Cicle Infantil fins al de Secundària, comptem amb moltes Escoles de Música i Conservatoris Professionals i Superiors que donen una formació musical estructurada i de qualitat. Ací, la música, no és només una assignatura o una activitat extraescolar, sinó que forma part de la vida quotidiana gràcies a les Societats Musicals i, sobretot, a les seues Bandes, que basen la seua formació en una educació inclusiva (tothom pot formar-ne part), intergeneracional (conviuen xiquets, joves i adults) i comunitària (s’aprén i es viu en grup).
Quin és el resultat d’enllaçar cultura i educació?
Quan cultura i educació s’enllacen, es sumen l’una a l’altra, perquè es connecta l’aprenentatge amb la vida. L’educació és més motivadora i l’escola deixa de ser un lloc tancat i es converteix en un espai viu, obert i connectat amb la societat.
Quines característiques destacaria de la música popular del País Valencià?
Tenim una gran varietat musical gràcies a la nombrosa quantitat d’agrupacions musicals que en formen part (bandes de música, colles de dolçaines i tabals, cors, rondalles, grups de danses, cants d’estil) i les diferents festes que se celebren arreu del territori (patronals, rituals religioses, actes cívics, celebracions locals…). Cada poble té el seu so, el seu estil i les seues particularitats. Per tant, la música adaptada a cada una de les festivitats o actes és molt rica i variada.
Quins aspectes positius en la seua evolució?
Els aspectes positius són una visibilitat més gran en festivals, mitjans de comunicació, xarxes socials, que ha permés que la gent jove l’escolte i la valore més; la qualitat artística de molts grups, colles i bandes ha millorat en formació i interpretació, la qual cosa ha dignificat la música tradicional; el fet que s’ha sabut renovar fusionant-se amb jazz, rock, música electrònica, dansa, teatre, audiovisual…, que la mantenen viva; també que continua sent l’element central de les festes; i afegiria que, a més, cada vegada té més presència en l’educació, amb projectes pedagògics i materials didàctics, cosa que ajuda a connectar cultura i educació.
I negatius?
Diria que, per estar present a les escoles, es descontextualitza del ritual o la festa i es transforma en “una assignatura més” i pot perdre la seua pràctica viva; també que les desigualtats territorials fan que en algunes zones es mantinga molt viva però en altres s’haja perdut per menys participació, pèrdua de colles, menys tradició oral; a més, l’envelliment en alguns col·lectius fa que, en determinats àmbits (rondalles, grups de danses, cors), el relleu generacional siga un repte; com a darrer punt negatiu, crec que si es presenta la música popular només com a “tradició antiga”, pot deixar de connectar amb la realitat contemporània.
Quines peculiaritats musicals presenta la seua comarca?
La Marina Alta és un territori amb una identitat musical molt rica, gràcies a les diferents agrupacions (colles, bandes, rondalles…) i a les variades festes (moros i cristians, falles, patronals, processons…) que hi tenim.
I en comparació amb les veïnes i les més allunyades?
Al Sud (Baix Segura, Baix Vinalopó, Vega Baixa), la música té menys presència de dolçaina i tabal, més influència murciana i andalusa en ritmes i melodies, menys tradició de rondalla i cant d’estil, i la seua música està més orientada a processons i actes religiosos.
Al Centre (L’Horta, Ribera, Safor, Costera), hi ha una varietat més gran de balls tradicionals (jotes, fandangos, seguidilles) i el cant d’estil està més formalitzat i estructurat.
Al Nord (Maestrat, Ports, Plana), l’estil de la dolçaina és diferent al de la Marina. Predomina la música de corda (guitarra, llaüt, bandúrria) i hi ha un repertori més proper a Aragó i la Catalunya interior.
Quina ha estat l’evolució cultural de la música popular al País Valencià? I quina relació té amb l’evolució global?
Supose que, pertot arreu, la seua evolució ha sigut un procés viu i lligat com ha canviat la societat. Tradicionalment, la música popular estava integrada en la vida quotidiana, en el treball. Tot passava amb música i la transmissió era oral, de generació en generació. Amb el canvi social, aquestes pràctiques van perdre força, però en van aparèixer d’altres, com les societats musicals, les colles de dolçainers, els grups de danses…que li han donat una nova vida a la tradició. És com si la música popular haguera trobat un espai diferent i més visible, per continuar existint.
Quins factors han afectat aquesta evolució?
El factor principal és el canvi en la manera de viure i treballar. Encara que n’hi ha un altre que també és important: la diversitat en un mateix lloc, és a dir, la multiculturalitat. Actualment, la gent del poble ja no és sols la gent de sempre, és a dir, la nascuda al poble. Hui tenim diferents ètnies vivint en un mateix lloc, cada una d’elles amb una cultura i una tradició (que tampoc volen que desapareguen) i això fa que la del poble vaja perdent-se.
I, per suposat, també ha influït que qualsevol jove escolte música d’arreu del món i això, inevitablement, modifica la manera d’entendre’n la seua pròpia. Però, curiosament, açò ha generat un moviment de recuperació. Com més global és el món, més necessitat tenim de preservar les arrels. I això ha fet que molta gent torne a interessar-se per la música popular i ho fa a través dels grups musicals emergents que canten en valencià i han versionat la música popular a nous estils.
Què en dificulta la transmissió?
Hui, les escoles de música i les de primària som les que continuem transmetent la música popular del poble (perquè els nens no tenen temps de qualitat per a compartir amb els iaios), però, com els xiquets i xiquetes consumeixen tanta música comercial a través de les xarxes, la nostra no acaba d’arrelar com el professorat voldria.
Sovint, menuts i menudes no acaben d’entendre el context de les lletres ni la funció de la cançó, i la música acaba sent, com la resta, una moda més, una moda passatgera. A més, si les famílies no aprenen també estes cançons, no poden compartir-les en el seu entorn i, moltes d’elles, queden com un aprenentatge escolar més i no fan la funció que caldria de transmissió.
Influència de les societats musicals al País Valencià
És enorme i, sovint, no en som conscients, perquè ho tenim molt normalitzat. Ací, una banda no és només un grup de músics: és un espai social, cultural i educatiu que vertebra el poble. Les societats musicals han esdevingut un lloc on es troben generacions diferents i on es transmeten valors, tradicions i maneres de fer. Han sigut fonamentals per a mantindre viva la música popular i, alhora, donar-li un futur. Han format milers de músics, han creat escoles pròpies, han recuperat repertoris i han impulsat compositors locals.
També han tingut un paper molt important en la cohesió social. En un poble valencià, formar part de la banda és quasi un ritual de pas: entres de xiquet, fas amistats, participes en actes, viatges, aprens disciplina i treball en grup… És una experiència que marca molt. I això crea un sentiment de pertinença molt fort, que és una de les claus de la identitat valenciana.
Les societats musicals, a més de ser institucions molt vives, són un dels motors culturals més potents que tenim. No només conserven la tradició, sinó que han sabut adaptar-se als temps i projectar-se cap al futur.
Etapes que combinen aprenentatge tècnic, desenvolupament creatiu i evolució personal.
Jo crec que, en música, especialment en la popular valenciana, totes les etapes es barregen, s’alimenten entre elles i van unides, perquè no sols formen al músic, sinó també a la persona. La primera etapa, que sol passar a les escoles de música, acostuma a ser molt tècnica: aprendre l’instrument, entendre com funciona, adquirir una base sòlida. És una etapa molt important, perquè dona les eines per poder expressar-se després.
Després, la tècnica ja no és l’objectiu principal, sinó un mitjà. És quan comences a experimentar, a crear, a improvisar, a buscar el teu so. En la música popular, això és molt evident: cada dolçainer, cada “cantaor”, cada músic de rondalla, té el seu estil, la seua manera de fer. És una etapa de molta llibertat i de molta descoberta personal.
I, finalment, hi ha una etapa més madura, que és d’evolució personal. La música ja no hi és només una activitat, sinó una manera d’entendre el món. Molta gent que ha crescut en una banda o en una colla et diu que la música li ha ensenyat valors, amistats, disciplina, identitat… És una etapa on la persona integra tot el que ha aprés (tècnica, creativitat i experiència vital) i ho transforma en una manera pròpia de fer música.
Per tant, estes etapes no són compartiments tancats. Al llarg de la vida musical, tornes a la tècnica quan ho necessites i continues evolucionant personalment. És un procés continu.
