Pere Seda (1993, Sant Andreu de Palomar, Barcelona) és dansaire, ballarí professional i coreògraf. Només amb tres anys entra en contacte amb la cultura popular catalana com a ballarí a l’Esbart Maragall, i poc després, a la colla gegantera de Sant Andreu. Actualment, manté el peu posat en aquests dos col·lectius, com a ballarí i com a cap de colla, respectivament. Amb vint-i-dos anys es gradua en l’especialitat de Dansa Contemporània al Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre, fet que li permet començar a desenvolupar el seu projecte, L’Esbord, companyia on pot integrar sense límits aquests dos llenguatges –el tradicional i el contemporani—. Alhora, el projecte ha obert un camí professionalitzador d’investigació i de recerca de la dansa tradicional catalana, amb una nova mirada a l’arrel. L’Esbord ha produït ja tres espectacles: L’Hereu Riera, estrenat l’any 2022; AUTOODI, del 2023; i Folk as Queer, l’any 2024.
L’entrevistem després de la seva actuació a l’Ésdansa amb AUTOODI, un espectacle conjunt amb la grallera Sònia Arias, que parteix de la tradició per sacsejar-la, qüestionar-la i reivindicar-la. D’aquesta idea en sorgeix un diàleg alliberador sobre les contradiccions de viure professionalment de la cultura tradicional i la precarietat que l’envolta. Podrà veure’s del 10 al 13 de setembre a l’Antic Teatre de Barcelona.
Quina és la llavor inicial d’AUTOODI? Què ho motiva: una conversa, una referència compartida…?
L’Esbord neix una mica amb la mateixa voluntat que AUTOODI: experimentar al voltant de la meva trajectòria de dansa tradicional a l’Esbart Maragall i alhora amb els meus estudis de dansa contemporània. Poc després de L’Hereu Riera, el primer projecte de la companyia, rebo un encàrrec com a resident de la Fabra i Coats per fer un nou espectacle dins del projecte cultural Creació i Museus, on fàbriques de creació s’ajunten amb diversos museus de la ciutat i es projecta una peça pensada específicament per a aquell espai. La Fabra i Coats va vincular-se amb el Museu Etnològic i em van proposar un espectacle que parlés de la cultura popular.
Aquí apareix la Sònia i el meu desig de voler treballar amb ella. Ens coneixem des de fa més de vint-i-cinc anys de la colla gegantera de Sant Andreu. Vam estar molts anys sent molt col·legues, anant pels pobles i gaudint de moltes experiències i festes majors. Després de l’adolescència ens vam separar una mica, tot i que sempre vam mantenir el contacte.
Si bé va començar com un encàrrec, de seguida ens vam fer molt nostre el projecte i l’hem viscut molt. Els dos tenim una relació amb les pràctiques tradicionals molt visceral, però alhora també la vivim des de la professionalitat. Aquesta manera d’acostar-nos a l’experiència tradicional va ser la llavor de tot plegat.
Com és el procés de creació i com us adoneu d’aquesta òptica compartida de la cultura popular?
Sempre ens havíem entès molt en aquest sentit. Volíem parlar de com, a vegades, ens agrada molt creure’ns tota la nostra cultura popular però sovint no amb la cura suficient o, fins i tot, amb un tracte d’inferioritat. Teníem molt clar que no volíem alliçonar de res, sobretot perquè tot és un fet popular, però sí que pensàvem que determinades pràctiques les podríem cuidar una mica més i elaborar més com les duem a terme sense deixar fora ningú. Les pràctiques populars han d’anar acompanyades d’una dignificació del patrimoni, i això no ha d’anar renyit amb què siguin comunitàries, aptes per a tothom i de gaudi. Sense caure en l’“això ens sembla bé i això ens sembla malament”, volíem dur aquest debat a escena.
L’espectacle es presenta, en un inici, com de música, per part de la Sònia, i dansa, per part teva. Aprofundint una mica, es pot veure com el paper de la Sònia és molt físic i el teu molt rítmic, com si hi posessis la percussió. Buscàveu trencar barreres dins la vostra proposta artística?
Des de l’inici, buscàvem que l’espectacle parlés del món associatiu i de la cultura popular més que de la música i la dansa com a expressions pures i artístiques. Després de veure com la Sònia en projectes anteriors s’havia atrevit amb el moviment, especialment després d’un projecte amb la Mercè Català, companya de l’altre projecte de l’Esbord Folk As Queer, ho vaig tenir clar. Ella de seguida es va prestar i li va venir molt de gust. Així doncs, ho vam plantejar més com a obra performativa, que és el que, de fet, són les pràctiques tradicionals: rituals amb contextos concrets. Els dos teníem ganes d’experimentar i crec que això ens ha dut a resultats molt gratificants i que ens han fet interactuar, trobar punts de connexió i sortir del paper de dansaire i grallera.
Crida molt l’atenció el vestuari utilitzat, sobretot al principi de la peça: els dos porteu una granota blanca. D’alguna manera, es percep com que vol fer desaparèixer el jo i prestar el cos al missatge de l’obra, sense ornaments. Era aquesta, la idea, que el cos fos un mer transmissor?
Sí, era una mica així. La proposta de vestuari la vam treballar amb el Marc Udina, que m’agrada mencionar-lo perquè és qui ha fet totes les propostes de vestuari dels espectacles de l’Esbord. Ballem junts a l’Esbart i alhora també està professionalitzat en aquest àmbit, com jo, i per tant coincidim molt en les propostes escèniques i en les idees que tenim pels projectes. La proposta de vestuari era, doncs, agafar una granota de treball que remet a la idea de ser una peça dins d’un gran engranatge. Aquesta idea també la repliquen les festes populars: quan formes part d’un ritual, ets una de les moltes persones treballant per desenvolupar la festa. En un moment de l’espectacle ens el traiem i duem, a sota, la roba interior del vestuari tradicional, que també ens semblava que aportava neutralitat però alhora ens identifica i reconeixem la roba com a part integral d’un nosaltres. El blanc, a més, ens permetia poder projectar una imatge, en concret de Jordi Pujol, sobre nostre i que no es perdés informació. Ens agradava la idea que se’ns imprimís a sobre, com travessant-nos i projectant –metafòricament– en nosaltres el que el públic decideixi.
Un primer i segon acte estan dividits per l’actuació de la transformista Jèssica Pulla. Què aporta a l’obra que us va semblar important per acabar d’arrodonir?
Inicialment, era per una qüestió pràctica. Com que la peça estava pensada per a un museu, necessitàvem un guia per portar al públic entre els diferents espais on transitaven les escenes. No podíem ser nosaltres, perquè ja estàvem en el nostre paper d’intèrprets. Dins de la idea pràctica, però, vam pensar en introduir una guia de museu però amb un punt més gamberro i informal. La part de la Sònia i meva, amb moltes referències contemporànies quan toquem o ens movem, aportava una densitat que ens anava molt bé que la Jèssica trenqués.
Quan l’espectacle va sortir dels museus i va passar a sales, vam decidir entre tots reinterpretar el seu paper i va passar a ser una acomodadora d’un teatre però sempre amb aquest paper de proximitat amb el públic. Sigui en museus o en sales, complementa molt bé el discurs de la peça però des d’un altre estat anímic, per dir-ho d’alguna forma.
La peça us ha permès fer les paus amb aquest autoodi?
Jo crec que a més de l’autoodi, per a mi, hi ha una cosa que porto dintre que és la vergonya. Hi ha vergonya per mi sempre, hi ha un punt de pensar “què estic fent?”, sobretot quan penses que és un element popular portat a l’escenari, com fan els Esbarts. Tenim un mirall molt evident amb la dansa espanyola, una dansa popular que fa molts anys que s’ha dut a escena, com els Esbarts, però s’ha codificat i desenvolupat molt més perquè s’hi ha destinat molts més recursos i més estudi. Sempre es diu això que la dansa espanyola té molta força i la catalana és molt avorrida. Primer de tot, cal dir que qualsevol dansa tradicional és i ja està, no cal que tingui més atributs. I llavors, tot i que evidentment no cal comparar-les, com que la dansa tradicional catalana només l’han tractada els esbarts, que han fet un paper indispensable per la seva supervivència, i no ha estat tractada en un context professional, no s’ha pogut muscular tant com hauria estat desitjable.
Llavors, més enllà del rebuig i de la vergonya, hi ha el contrapunt d’admetre que això és el que soc i jo ho ballo des de l’amor. Per mi, sense cap dubte, acaba pesant més la part emocional i tot el que m’ha aportat, com els vincles o la comunitat. Només espero que a poc a poc la dansa tradicional catalana vagi generant els seus circuits, sigui o no professionalment.
Al llarg d’aquests anys que heu representat AUTOODI, creieu que heu aconseguit traslladar el missatge?
Aquesta peça ha rodat moltíssims punts de Catalunya i a tot arreu noto un punt de connexió gràcies a la dansa tradicional. Quan he sigut intèrpret de dansa contemporània no m’ha passat tant, jo diria que perquè no hi ha molta tradició d’aquest llenguatge a Catalunya. En canvi, amb tots els espectacles de L’Esbord, com que ho fem a través de la dansa tradicional, sempre hi ha hagut una barrera molt més fàcil de trencar amb el públic, que de seguida s’hi ha vist representat. A partir d’aquí, el missatge arribarà d’una manera o una altra, i és segurament la màgia que té la dansa. S’identifiquen els referents, però com que no és literal i a vegades juga amb l’ambigüitat, el públic està més obert a rebre propostes noves.
Balles des dels tres anys a l’Esbart Maragall i després et professionalitzes amb estudis de dansa contemporània. La Sònia segueix un recorregut similar, però de música. Creus que seria possible AUTOODI sense algun haver tocat aquests dos mons? S’ha de sortir a fora per saber mirar cap a dins de manera crítica?
La meva mare em diu sovint “no sé quin hauria estat el teu camí, però tu sempre hauries acabat aquí”. Sempre he tingut les inquietuds necessàries per acabar creant el que planteja L’Esbord malgrat no tenir referents. Quan vaig començar a ballar vaig escollir el camí de la dansa contemporània perquè m’agradava, sí, però també perquè jo no sabia que podia acabar fent el que he fet. Si ho hagués sabut, potser amb dotze anys, ja ho hauria visualitzat estant a l’Esbart. I, de fet, amb tota la humilitat, si el que estic fent o el que fan altres grups com Radicel·la o el Programa d’Impuls de la Dansa d’Arrel amb espectacles professionals de dansa d’arrel pot, en algun moment, servir de referent a nanos que estan als esbarts i els agrada la dansa tradicional, això pot esdevenir crucial per al futur de la dansa tradicional.
Òbviament, doncs, la part contemporània m’ha ajudat a arribar fins aquí, però més aviat perquè m’ha dut a professionalitzar-me i a prendre consciència sobre què vol dir ser intèrpret de dansa i també la precarietat que l’acompanya. I quan parlo de precarietat no em refereixo només a la qüestió econòmica: la dansa és precària en estructura, en educació, en el fet que hagis de projectar tu sol el camí perquè, del contrari, no el trobes. I és precària perquè requereix moltíssima vocació per poder-t’hi dedicar. Tot això ha desembocat en AUTOODI.
Al principi també es projecta el text “AUTOODI és un lloc ple d’ombres amb respostes impossibles”. Heu trobat respostes amb l’espectacle? Conclusions determinants?
Vull pensar que sí. Si bé els espectacles no estan per oferir respostes sinó per generar preguntes, crec que com a creador sí que cada un que fas et dona un retorn. Jo em quedo amb la gran quantitat de persones que s’estimen les nostres tradicions, molt més del que puguem creure. En l’autoestima hi ha la cura de l’autoodi, per evident que sembli, i hem de creure fermament que un fet popular també pot ser professional sense perdre l’essència.
On podrem veure AUTOODI pròximament?
Del 10 al 13 de setembre estarem a l’Antic Teatre que, de moment, són els únics passis que tenim tancats. Coincideix amb la setmana de la Diada i no se m’acudeix millor pla que aquest: després de la manifestació, venir a veure AUTOODI. Per les peculiaritats que té, aquesta peça, no gira gaire. Potser no acaba d’encaixar ben bé ni en un circuit de dansa d’arrel ni en un circuit més performatiu o escènic, i estem molt contents que l’Antic ens hagi volgut fer un lloc dins d’un circuit més contemporani.
Tens nous projectes a la vista?
Sí, de fet ja estic treballant en la pròxima peça, Catalanwashing. Altre cop és un solo i es podrà veure al maig a l’Antic Teatre, que coprodueix de l’espectacle, i que s’estrenarà aquest octubre a Fira Mediterrània. Si bé amb l’Hereu Riera, la primera peça que vaig fer amb l’Esbord, agafava tot aquest material d’arrel tradicional de dansa catalana i intentava passar-lo per un sedàs de tècniques més contemporànies i amb una estètica més deconstruïda, a Catalanwashing he volgut anar cap a l’altre extrem. Agafo totes les característiques de la dansa d’arrel –molt estilitzada, amb un control del tors molt clar i el maluc molt bloquejat– i, en comptes de remar contra corrent, hi vaig molt a favor. Sembla que si les propostes purament tradicionals no les passem per l’òptica de la dansa contemporània no ens les mengem perquè ens semblen massa explícites. Aquí és on vull incidir, en aquesta explicitació per veure fins on la tolerem, una idea compartida amb AUTOODI.
Amb l’Esbord tenim també al calendari el primer gran format i el farem per la Mercè. Es diu Decostumari i es tracta d’un encàrrec de l’ICUB, l’Institut de Cultura de Barcelona. És un espectacle dirigit conjuntament entre l’Orquestra de Músiques d’Arrels de Catalunya, una orquestra de 35 músics que incorporen instruments tradicionals amb una sonoritat espectacular, i vuit ballarins de l’Esbord. Comptarà amb dansaires de tots els esbarts de Barcelona i serem gairebé seixanta persones en escena. Podrà veure’s el vespre del dijous 24 de la Mercè al Park Güell, per commemorar l’Any Gaudí, i també serà l’espectacle de clausura de la Fira Mediterrània d’enguany.
