Aquest dissabte el Museu de la Vida Rural se suma a la celebració del Dia Internacional dels Museus amb una jornada de portes obertes, espectacles i visites dinamitzades a les exposicions. Una oportunitat per descobrir el seu valuós patrimoni tangible i immaterial, format per objectes, eines, fotografia, documents, història oral, etc., que expliquen la vida i cultura tradicional a la Mediterrània abans de la industrialització però que també estenen el seu discurs al present, amb debats al voltant de temes actuals com la sostenibilitat i la igualtat de gènere. Entrevistem la seva directora, Gemma Carbó, per parlar sobre la funció dels museus, les oportunitats i reptes que plantegen.
Quins relats o quins debats explica la col·lecció permanent del MVR?
El MVR proposa un recorregut per la cultura i la manera de viure relacionada amb el paisatge Mediterrani, que es caracteritza pel vi, l’oli i el cereal. Comença parlant de com s’obtenen aquests tres productes fonamentals en el món rural abans de la industrialització, com es tradueixen en aliments i de la cultura de conservació i de gestió d’aquests aliments, i que complementava amb l’horta, el bestiar i tot un ecosistema que facilitava que hi hagués menjar i beure tot l’any abans que existissin les neveres, el fred industrial i els supermercats.
Això ens permet parlar de com era la vida dins de la casa, del rol de la dona i dels oficis que es relacionaven amb aquest ofici central de la pagesia, com fusters, ceramistes, cistelleres, corders, de la gent que treballava el ferro o el vidre, etc. Per acabar, el recorregut permet conèixer com era la vida als pobles quan tot girava al voltant del camp: quines festes hi havia, quin rol tenia el mestre, el músic, el barber. Tot això centrat en la Conca de Barberà i l’Espluga però és extensiu a tots els pobles de l’àrea Mediterrània.
Quina és la vostra idea de museu?
Nosaltres ens vam preguntar: “Tota aquesta història, aquesta memòria, per què ens era útil avui dia, i quin sentit tenia preservar-la?”. I vam arribar a la conclusió que tot aquell saber del món rural que durant anys s’ha tingut força menystingut, i fins i tot oblidat, ens està parlant de coses que avui dia estan sobre la taula: de la gestió de l’aigua i del bosc, de com recuperar el coneixement de moltes plantes i conreus que hem perdut, de com aprofitar millor l’aigua de la pluja, etc. En definitiva, el museu està generant un coneixement importantíssim per fer front als reptes actuals, als reptes de l’Agenda 2030, als reptes de la sostenibilitat. El museu ha de servir per això: és un repositori de coneixement que hem considerat que era important i que està al servei de tota la comunitat per generar debats d’avui i perquè ens ajudi a pensar en el futur que volem.
Enguany el lema del Dia Internacional dels Museus incideix justament en la sostenibilitat i benestar. Com contribueix a aquests valors el MVR?
En el cas del MVR, aquest és l’eix central de la nostra proposta. Nosaltres ho treballem en dues línies. Quan parlem de sostenibilitat parlem que nosaltres, com a equipament i com a servei, hem de ser més sostenibles. Això vol dir des d’aprofitar l’aigua de pluja fins a assegurar els tancaments o instal·lar plaques solars. Aquesta és una línia. L’altra, i més important, és la d’educar en la sostenibilitat des d’una perspectiva cultural i artística. Nosaltres tenim tot un projecte educatiu que treballa aquests temes: l’aigua, el bosc, l’agricultura ecològica, oficis; tenim un festival anual d’educació per la sostenibilitat, i propostes familiars amb aquesta mirada més ecològica i sostenible.
En l’àmbit cultural es continua prioritzant massa els números: quantes visites, quants usuaris?
Crec que sí. Cada vegada més, tots i totes estem reivindicant que la cultura no és una opció, és un dret. I participar en la vida cultural i tenir una educació lligada a aquesta cultura és tan important com el dret a la vivenda, a la salut o a l’asil polític. Veníem de molts anys en què els museus i la cultura s’havien entès com un producte de consum únicament, i ara estem reivindicant que la cultura és necessària i és el quart pilar de la sostenibilitat.
Està garantit aquest dret a la cultura? Són prou accessibles els museus, als joves, als nouvinguts, a gent d’altres cultures?
Estem començant a treballar en aquesta línia però ens cal canviar molts anys d’imposició d’un relat molt monolític, d’una sola mirada i des d’una sola perspectiva cultural. Cal obrir-nos a altres realitats culturals. Cal anar incorporant tots aquells col·lectius, començant per les dones, que han estat invisibilitzats, que no apareixen en aquest relat patriarcal, històric i convencional. I anar canviat el relat per obrir-lo a totes aquelles comunitats que havien tingut poca participació en els museus com a espais culturals. Nosaltres creiem que la via per fer això és l’educació, educació i educació. A les escoles hi som tots, aquestes han de tenir la possibilitat de participar en les activitats educatives de forma gratuïta o a un preu simbòlic, i a través de l’escola podem arribar a les famílies i a les comunitats.
Per a un museu etnològic, resulta difícil equilibrar la mirada o el relat local i el global?
Sí i no. Un dels nostres elements centrals del museu és l’hort agroecològic i un jardí etnobotànic, on estem recuperant moltes plantes que es consideren dels marges. I potser el nom d’una planta serà diferent a cada lloc però probablement creix en molts entorns. Això passa una mica amb tot. Nosaltres aquí mengem patates i en un altre lloc arròs, però, probablement, el treball de la terra s’assembla molt arreu. Des de la teva identitat i especificitat local estàs connectat al món perquè al final les coses essencials de la vida són les que són i les compartim.
Quins són els principals reptes dels museus?
En tenim molts. Primer, fer més sostenibles els museus en sí mateixos, quant a impacte ambiental però també quant a impacte social, i garantir que les situacions de precarietat laboral que sovint hi ha es resolguin. Això en l’àmbit intern. En l’àmbit extern, el que comentava abans: obrir realment els museus a la generació de nous relats i a la participació de totes les perspectives.
I després, un repte que és comú a tots i totes, que està en l’Agenda 2030 i que sovint s’oblida però crec que és molt important: crear xarxes i partenariat. Hem de deixar d’anar sols, deixar de defensar projectes singulars i aprendre a treballar plegats, que és l’única manera de poder fer front tots els reptes que ens venen.
Recomani’ns una exposició recent o actual del MVR.
Tenim una exposició que hem inaugurat fa poc, Tros de dona, que la recomano moltíssim, i és la resposta de tot un any de converses, reflexions i diàlegs amb les dones que no apareixen en aquest relat i ens ha permès donar-les veu i tenir-les en el museu. Al voltant d’aquesta exposició s’estan generant moltes propostes artístiques i comunitàries. En el DIM hi haurà la possibilitat de fer visites a l’exposició tant des d’una perspectiva més familiar com artística.
Un museu que no hem de deixar de visitar.
Recomanaria molts. Però potser un dels nostres referents i aliats és el Museu Etnològic de València, l’ETNO, que acaba de guanyar el premi al millor museu europeu. És un dels museus sèniors sobre etnologia i sempre és un plaer visitar.
