Del 13 al 21 de maig se celebra el Dia Internacional dels Museus (DIM), una setmana de portes obertes i activitats de tot tipus que enguany té per lema Museus, sostenibilitat i benestar. Amb aquest motiu, entrevistem Joan Seguí, director de l’ETNO de València, i Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Amb ells parlem de quin ha de ser l’esperit dels museus, la seva funció més enllà de conservar i exposar el patrimoni, i sobre els reptes de futur.
Es pot dir que l’exposició permanent d’un museu és la seva carta de presentació. Des de l’any 2020 l’ETNO presenta la mostra No és fàcil ser valencià o valenciana. Quins debats o relats hi plantegeu?
L’exposició parla de la complexitat de les identitats en el món contemporani, a partir de l’experiència de la cultura valenciana. Això, lògicament, no ho podem tractar en la seva totalitat, sinó que ho fem a través de tres temes o d’escenificacions que pretenen generar un diàleg. A la Ciutat, tractem la tensió entre global i local. Parlem, per exemple, de com en un món globalitzat on cada vegada trobem menys diferències entre la nostra cultura i les altres, estan ressorgint trets identitaris locals amb molta força com una mena de resistència. En les Hortes i les Marjals, plantegem alguns estereotips que ens afecten als valencians i valencianes. I en el Secà i la Muntanya ens fixem en aquelles coses que queden totalment en l’ombra i ocultes pels imaginaris i tòpics que defineixen qualsevol cultura. Nosaltres tenim moltes invisibililitats. Per exemple, que som un país de muntanya; que tenim, al costat d’un interior profundament rural, un interior històricament molt industrialitzat; o que tenim un patrimoni excel·lent de pedra seca.
Quina funció ha de tenir un museu?
Un museu ha de ser útil per a la societat. I què és ser útil? Molts companys segurament dirien que ja ho som, perquè amb diners públics conservem un patrimoni. Això és una primera utilitat, sense cap mena de dubte, i per això es van crear els museus, perquè les coses no es tiressen al foc. O perquè les pogueren veure algunes persones més que els quatre rics que les tenien a casa. Però avui dia les cartes que pot jugar un museu són molt més àmplies. En el cas dels museus d’etnologia, que compten amb unes col·leccions que, tot i tenir molt valor patrimonial, no poden competir amb altres museus que guarden un Picasso o una Mona Lisa, se’t tanquen finestres d’exclusivitat però se t’obren moltes altres.
Nosaltres treballem amb la comunitat en temes de benestar. Per exemple, en una societat profundament envellida, tenim col·leccions que tothom reconeix on els objectes poden funcionar com a activadors de la memòria. Col·laborem amb terapeutes que treballen amb persones que tenen Alzheimer fent tallers de memòria a partir dels objectes de les nostres col·leccions.
I a banda d’això, per descomptat, cal plantejar exposicions que facin pensar a la gent. Que no siguin només descriptives sinó que duguin a la reflexió.
Precisament el lema del Dia Internacional dels Museus d’enguany és ‘sostenibilitat i benestar’. Ja m’ha comentat com els museus poden contribuir al benestar. I com poden contribuir a la sostenibilitat?
Podem mirar cap al que feien els nostres avis en un altre context totalment diferent, i pescar, recuperar i traduir algunes d’aquelles pràctiques en temes contemporanis. Per exemple, fer sabó a partir d’oli reciclat, arreglar les coses en comptes de llençar-les…, coses molt senzilles que tots i totes hem conegut perquè no fa tant que funcionaven. Nosaltres podem fer de traductors d’aquestes pràctiques que hem estudiat com a tècnics etnòlegs, i que en moltes ocasions eren sostenibles.
L’ETNO ha rebut aquest mateix mes el premi EMYA al Millor Museu Europeu de l’Any. En alguna ocasió ha comentat que és un reconeixement poc habitual per a un museu etnogràfic. Creu que els museus etnològics tenen menys reconeixement social que altra tipologia de museus, com podrien ser els museus d’art?
Per a tots aquells que treballem en museus d’etnografia, de cultura popular o de folklore, sempre és important que se’ns reconegui la nostra feina. Si mires les llistes del Ministeri de Cultura, som, en l’àmbit espanyol, els més nombrosos, però només som els primers en eixa llista, en la quantitat. En la següent llista, la de recursos, fa anys que estem els últims. I en la llista de visites, també som els últims. Per tant, no és que ho fem malament, que no ho fem, sinó que ens donen pocs recursos. Si tenim uns recursos mínims, un recolzament més enllà del dia de la inauguració, podem fer coses que tinguin un impacte social més gran.
Actualment, i especialment a partir de la Covid-19, molts museus ofereixen visites virtuals i contingut online. La virtualitat pot acabar substituint l’experiència física d’un museu?
En absolut, això no passarà. Els museus són espais d’autenticitat. Està molt bé poder oferir continguts online, perquè la gent no sempre es pot desplaçar i és la nostra obligació oferir-lo, és una bona manera de difondre el nostre patrimoni. Però crec que el museu és una experiència de realitat. Si et fan escollir entre mirar La Gioconda des del teu ordinador o anar al Louvre i mirar-la a un metre de distància, probablement escolliràs la segona opció. I potser del teu ordinador te la pots descarregar a una qualitat excel·lent, la pots ampliar per descobrir tots els detalls, fins i tot el traç. Però La Gioconda s’ha de veure de prop. I això passa igual amb tot el patrimoni.
Els museus som venedors d’autenticitat. En format d’objecte, de testimoni, de moltes coses. Per tant, la virtualitat crec que no l’arribarà a substituir.
Quins són els principals reptes dels museus?
Jo crec que la rellevància social. Nosaltres no estem aïllats de la societat, que ens paga o ens visita. Crec que tota la gent que treballa als museus diríem el mateix: Nosaltres volem comptar, que la societat ens miri i digui: ‘Aquesta institució que no és tan vella -que té un segle i mig de vida, potser una mica més-, té un sentit, aporta alguna cosa’. Avui dia, amb la turistificació, els museus han pres un altre relleu més enllà de conservar i mostrar patrimoni: són els llocs on vas quan estàs de vacances i per omplir el teu oci, o els llocs on portes els nanos els caps de setmana a fer un taller, llocs on aprendre coses d’una manera més informal que en les universitats o les escoles. El repte bàsicament és la rellevància, i mantenir-la. Perquè eixa rellevància, vull insistir molt, evoluciona al pas de la societat, se t’obren portes i es tanquen altres. Abans la funció del museu era guardar i conservar, ara això ja no és suficient.
I un altre repte, convèncer la gent que distribueix els pressupostos, sobretot quan són museus públics, que segueixin confiant en nosaltres. Però tot això va vinculat: si els museus deixen de ser rellevants, els gestors polítics diran: ‘per a què’, i el públic: ‘per a què’, i acabarem morint.
Això no vol dir que no estiguem en un bon moment. En el cas espanyol, a partir de l’inici de la democràcia, a finals del segle XX, s’han fet museus a mansalva. Quan es faci la gran història dels museus aquest serà un capítol d’expansió. Però no ens podem confiar.
Si hagués de destacar una exposició o un projecte recent de l’ETNO, quin seria?
N’hi ha molts. Faltar o morir, un projecte extraordinari sobre l’absència en la cultura tradicional valenciana, sobre altres mecanismes de gestionar quan falten persones. I ara, juntament amb el Museu de Prehistòria, que comparteix centre amb nosaltres, estem preparant Les Fosses del franquisme, memòria democràtica, una exposició dura però que també és part de la responsabilitat d’aquests dos museus dur-la endavant. Es podrà visitar a partir de juliol, és un projecte molt potent que no deixarà ningú indiferent.
Un museu que tothom hauria de visitar.
El Museu de les Relacions Trencades en Zagreb, a Croàcia. És privat –tot i que jo soc molt partidari de museus públics–, molt xicotet, d’objectes absolutament anodins, i cada objecte té al seu darrere una història d’un trencament, sentimental, de molts tipus. És un museu on no pots deixar de llegir tots els cartells, són històries meravelloses a partir de coses que objectualment no són res.
