En David Nàcher té una mirada crítica i incisiva sobre el moviment associatiu. En el Canemàs 20 va publicar un decàleg d’advertències que les entitats han de valorar per continuar sent útils socialment. Tres anys més tard, en el número 25 de la revista, publica l’estudi Relleu generacional en l’associacionisme cultural català. Es tracta dela primera monografia que aborda la participació juvenil en els col·lectius de cultura popular i el relleu -generacional o no- de les entitats. La presentació se celebrarà dimecres 5 de juliol (18.00 h) al Palau Marc de Barcelona (La Rambla, 8), amb la participació de Nàcher i la consellera de Cultura Natàlia Garriga.
En quin moment es troben les polítiques de joventut?
El desplegament de Punts d’Informació Juvenil i la creació de molts Consells Locals de Joventut culmina el 2010 amb el Segon Pla Nacional de Joventut i la Llei de Polítiques de Joventut. A partir d’aquest any, comencen a decaure les polítiques de joventut per manca d’inversió. Estava contemplat que les administracions públiques hi dediquessin un 1% dels pressupostos. Ni s’ha assolit aquest percentatge ni es preveu que es faci. Els professionals de joventut són els pitjors pagats de l’Administració, això es deu als processos d’externalització, però també al greuge respecte d’altres empreses públiques. Tot plegat té conseqüències: una emancipació residencial al voltant dels 30 anys o bé un atur juvenil brutalment alt. Ara mateix s’està concebent un nou Pla Nacional de Joventut, espero que serveixi per reprendre el camí que es va seguir entre 2005 i 2008 i tornin a impulsar-se les polítiques de joventut.
Has esmentat el problema de l’habitatge i la precarietat laboral. S’estan fent també polítiques de joventut des d’una òptica cultural o encara estem molt lluny d’aquest escenari?
Els drets culturals pertanyen a la tercera onada de drets humans. Es reivindiquen des de fa poc, aproximadament l’any 2000, i des d’una posició de cert privilegi, per qui ja es té les necessites bàsiques cobertes. A la meva feina, a l’Agència Catalana de Joventut, tenim un apartat d’emancipació en el qual es comprenen les seccions d’Habitatge, Salut, Treball, Educació i Cultura. S’interpreta que la cultura és un factor d’emancipació. Al meu entendre, és així. Joventut i Cultura son àmbits molts relacionats. No es poden entendre les polítiques de joventut sense tenir presents els drets culturals.
Estem fent aquesta entrevista perquè acabes de publicar la beca d’estudi Relleu generacional en l’associacionisme cultural. Es tracta de la primera monografia sobre aquest objecte d’estudi. Com vas plantejar la recerca?
Ha estat un repte, perquè havia treballat en estudis sobre joventut, però tenia més mancances en l’àmbit de la cultura popular i tradicional. Això es reflecteix en l’estructura de l’estudi: primer s’analitza en quin moment es troben les polítiques de joventut, després es fa un diagnòstic del panorama cultural, i finalment es posa en relació aquests dos mons. En els darrers anys, s’ha posat el focus en estudis en clau de gènere o sobre interculturalitat. Des de les federacions i les confederacions també es vol saber què està passant amb el relleu -que no necessàriament és generacional- en les entitats. També es mostra interès per saber com s’està associant la joventut avui en dia: si participa de la mateixa manera que fa uns anys o amb altres models. Ens hem de posar encara més les piles per continuar-ho investigant.
Les entitats continuen sent la principal via d’accés dels joves a la cultura?
Cal tenir present que el paradigma general ha canviat. Els joves són omnívors culturals. Per ells, la qüestió clau és què consumeixen, no pas com ho fan. Molts estudis s’han quedat obsolets. Si volem entendre la realitat cultural del jovent haurem de fer recerques diferents. En el cas de la cultura popular, s’està produint un procés de diversificació. Abans les entitats culturals tenien la capacitat d’estructurar bona part de la vida d’una persona: hi trobaves la parella, hi portaves els fills, t’apuntaves a les excursions de cap de setmana que organitzava… Aquest tipus d’associacionisme està reculant.
Quin model està sorgint, doncs?
Els joves volen optar a més ofertes. Probablement és fruit del capitalisme madur actual, que en l’àmbit cultural, prioritza el consum a la producció. Des de l’economia social i solidària s’està intentant revertir-ho. Ara mateix es poden detectar dos grans perfils oposats. D’una banda, les persones que participen ho fan en molts més espais; de l’altra, és molt més difícil d’atrapar la gent que no és activa culturalment. Les polítiques de cultura popular s’han d’encarar des d’aquesta realitat.
Com es pot trencar aquest esquema bipolar?
Les entitats probablement exigeixen massa participació. Per formar-ne part sovint has de demostrar molta dedicació, es menysté una mica la participació secundària. És molt important ser més flexible, sobretot pels joves o les persones que creen una família. Si només et deixen participar de l’entitat de manera intensa, potser la deixaràs. Cal que les entitats repensin aquests espais que impliquen menys nivell d’implicació.
Quins són els principals factors que afavoreixen la incorporació dels joves a les entitats?
El factor clau és dona’ls-hi poder. No ens hem de plantejar què volen els joves, sinó què volem. Han de tenir lloc a les juntes i assumir un rol central; que puguin decidir, i si volen, organitzar activitats paral·leles. A tots ens agrada més participar d’una entitat si podem prendre decisions. Quan no disposen d’aquests espais de poder, cal saber-los escoltar i reaccionar. Adaptar les activitats a les seves necessitats i disponibilitat. En paral·lel, un altre factor important és que les entitats tinguin canalla. El sentit de pertinença es crea durant la infància, a l’etapa juvenil es molt més complicar crear aquest sentiment d’arrelament a l’entitat. Es pot col·laborar amb associacions de lleure o anar a les escoles.
L’empatia és molt important.
No totes les accions per incorporar els joves s’enquadren en grans projectes. A vegades, ens hi podem apropar amb petites accions. Et posaré l’exemple d’una taula rodona sobre relleu generacional que vam celebrar l’any passat en un ateneu. En el moment de les intervencions, una persona del públic va dir: “estem fent això perquè vinguin els joves i no han vingut. On son?”. Jo vaig fer-li la pregunta literalment: “On son els joves del municipi?”. Em va respondre: “no venen aquí perquè se’n van a un bar”. Tenien ben identificat on es trobaven. La conclusió és clara: calia fer la taula rodona en aquell bar.
A més de la incorporació de joves a la base social, a moltes entitats els hi preocupa el relleu de les Juntes Directives.
Una bona pràctica democràtica és que la Junta Directiva sortint no comuniqui un mes abans de l’Assemblea General que no es presentarà a la reelecció. També és important que les Juntes siguin properes a les bases i representatives. I més enllà de les dinàmiques internes, cal recordar que a les entitats hi anem a passar-ho bé. Presentar aquest relleu directiu com un mal tràngol és antidemocràtic i gens eficient. Provoca que les entitats siguin cada vegada més endogàmiques, amb dinàmiques més consolidades.
Això passa perquè les entitats perdin la por a ser més informals?
És bo que s’hagi de fer una Assemblea General cada any, però es poden organitzar de moltes maneres. Una possibilitat passa per tractar breument els punts de l’ordre del dia i després fer una activitat distesa pels associats. De fet, un dels fils conductors de la Beca és que s’ha d’evitar la reunionitis. S’ha de tenir molt present aquell mem que diu “aquesta reunió hauria pogut ser un correu”. Les reunions no són informatives, es convoquen per treballar, debatre i decidir.
Associem els conceptes “relleu” i “incorporació juvenil”, però no sempre és així.
És cert que caldria fer una distinció entre el relleu i el relleu generacional, tal com m’han fet notar unes quantes de les quinze persones que vaig entrevistar per fer la Beca. Els sardanistes i les puntaires en són dos exemples. La Queralt Pedemonte em feia notar que el relleu a les entitats sardanistes es produeix a cinquanta anys, veurem si el fenomen ‘Coti x Coti’, que ha fet ballar la sardana a les discoteques, té cap efecte. I des de l’Associació Catalana de Puntaires em deien que per acabar fent punta has d’haver passat moltes experiències.
També reivindiques que s’ha de saber gestionar el dol associatiu
Les entitats van néixer perquè d’altres havien mort. En l’àmbit laboral, van desaparèixer els gremis, però els treballadors van seguir associats, i segurament seguiran estant-ho quan desapareguin els sindicats. El què és més important és que es continuï transmetent l’esperit de l’entitat: llocs on difondre la cultura, trobar-nos amb els amics i celebrar-hi la vida.
Totes les recerques tenen unes limitacions. Cap on podria avançar la investigació sobre la participació juvenil en les entitats culturals?
He intentat que la Beca d’Estudi fos una recerca didàctica, útil a les entitats. Per això vaig incorporar-hi un “Joc de taula pel relleu generacional”. M’agradaria que s’edités de forma separada a la revista, per exemple en format taulell, perquè les associacions puguin jugar-hi. Entenc que un estudi de dos-cents pàgines pot tirar enrere a algunes persones. Probablement tindria un resultat més palpable distribuir aquest joc entre les entitats.
I en l’àmbit estrictament teòric, en quines línies d’investigació es pot incidir?
Recomano llegir el pròleg de la Beca, d’en Jaume Sobrevals, que identifica alguns punts que no es tracten a la monografia. M’agradaria que els estudis que es facin des de l’Administració, col·laborin diferents departaments, tant en l’àmbit de la Generalitat com dels municipis. Els tècnics de cultura popular i joventut podrien treballar junts per fer una macroenquesta sobre gent joventut i associacionisme. Si es tira endavant, s’hauran de fer les preguntes correctes.
